La revista degana en valencià

Cautela

Pel mes de juny de 2005 un jutge, als d’instrucció d’Alacant, suggeria a una advocada que fera la seva intervenció en castellà. Dies abans uns particulars eren comminats a parlar en castellà en un establiment públic de la mateixa ciutat. Els denunciants del greuge eren agreujats en seu judicial. La causa privada era feta pública i assumida per l’Estat –parcialment, en aqueixa jurisdicció, tot capgirant l’esperit del legislador. Amb la cautela del TSJ respecte del PEPD s’actua igual, es tergiversa l’objectiu de la norma –igualtat davant la llei- i es diu protegir interessos generals quan en realitat se’n defensen de privats. I tot perquè no es vol acceptar, ni en privat ni en públic, una Llei que massa gent ha ignorat, i que senzillament havia de garantir en tres anys -1983/1986- allò que en trenta-quatre tampoc no ha assolit.

Els disbarats fets per uns pocs, de vegades uns particulars contra altres, no poden tenir la cobertura legal, ni cautelarment, de ningú. Si el TSJ del País Valencià escolta interessadament els renecs dels qui no volen que els xiquets estudien en valencià –que aquest és el fons de l’assumpte- el que han de fer és impugnar –si poden- l’Estatut, la Constitució, les recomanacions del Consell d’Europa –Marc Llengües-, o el que consideren oportú, però no una norma de rang inferior que, ostensivament, se sotmet a les suara esmentades primmiradament.

D’altra banda, costa de creure que en un Estat democràtic hom puga atribuir-li a una norma unes mancances en forma de drets –assumpció per part dels tribunals- a unes discrepàncies ideològiques evidents, privades, que de cap manera enterboleixen la pulcritud legisladora avalada per les Universitats, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Consell Consultiu, Ensenyants, Escola Valenciana, i un llarg etcètera, tots implicats en els processos d’aprenentatge dels xiquets i joves del País Valencià, talment com si aquests especialistes s’hagueren tornat bojos. Costa de creure.

I encara més, d’esquenes als pares que majoritàriament ja han escollit programes avançats plurilingües. Torna a passar que les coincidències d’uns pocs en matèria de menyspreu per la nostra llengua forcen revisions d’unes normes escrupolosament elaborades perquè els ciutadans del País Valencià avancen en coneixements fonamentals. Increïble, que uns pocs puguen retòrcer la voluntat d’una majoria, i en seu legal, quan la màxima és, precisament, no vulnerar-la. Sembla que alguns barons provincians, i amplificadors judicials, no s’estaran de posar pals a les rodes d’un viatge que, tanmateix, ja s’ha iniciat, imparable, ineluctablement en la direcció correcta, la que vetlla, precisament, per la igualtat davant de la llei.

Tard o d’hora les estructures de poder hauran d’acceptar que els ciutadans, aquí, ja han mudat de pell, i prendre’n nota. La majoria s’escriu a les urnes.