Cavall, atleta, ocell

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: Cavall, atleta, ocell

Autor: Manuel Baixauli

Any: 2025

Editorial: Edicions Periscopi

Un pare i un fill. Alapont és un fuster perfeccionista, disciplinat, rigorós i responsable que porta una vida anodina. És un home eixut i inexpressiu que té passió per l’ordre. Com ell diu, es guanya temps i pau. Una manera geomètrica de ser. Aristides, per contra, és un adolescent que se sent a gust en el desordre, és caòtic, imprevisible. Menysprea els estudis, al pare, a qualsevol ordre, a qualsevol activitat saludable per al cos i per a la ment. Cultiva un oci estèril i embrutidor.

Aquest és el plantejament d’una novel·la que relata una relació paternofilial tensa i complicada en què un pare es desviu per dignificar la senda d’un fill que veu abocat a l’abisme. Un objectiu que només serà possible a través de l’art, que convertirà Alapont en l’arquitecte del destí del seu fill amb un artefacte elaborat per ell mateix. ‘Fes que aparega allò que, sense tu, mai no es veuria’ ens arriba com un mantra i frase sentenciosa de Robert Bresson que encoratja a Alapont a fer alguna cosa davant la desesperació. Perquè ‘la font de tota innovació, de tot, canvi, és l’inconformisme. I cap cervell no és tan diferent del cervell de Leonardo da Vinci, així que cal aprofitar-lo’.

L’obra presenta dues línies mestres que es miren a cada pas: a la narració de les tensions entre el pare i el fill s’entrellaça la reflexió sobre l’art en totes les seues expressions. Una trama aparentment senzilla que es basteix sobre una base complexa i sòlida que ens adeleita amb un fum de referències que van de la literatura i l’escriptura a l’arquitectura, l’escultura, la pintura, la música i, sobretot, al cinema, que ens mena al moviment i al canvi en la vida d’Arístides. I tot, en una línia difusa entre realitat i imaginació que ens desconcerta i ens atrau alhora, amb uns elements insòlits i uns espais que queden naturalitzats en entorns quotidians i que evoquen un realisme màgic on l’art i la vida s’amalgamen. El Mont dels Perduts, la marjal de café amarg, nassos de formigó per desfer-se de tot allò que sobra, caragoles enormes que garanteixen una eutanàsia perfecta o l’arxiu d’ones amb ‘descripcions, mides i esbossos de les ones de la nostra mar’ només són una mostra de la xarxa onírica tan personal de Manuel Baixauli.

El ritme de la novel·la és àgil i fragmentat, com una successió de plànols que van d’un personatge a l’altre, i està escrita en un estil clar i transparent en sintonia amb el caràcter auster dels personatges. Però per això mateix, també hi ha una gran precisió en l’expressió que casa amb la polidesa de les seues creacions artístiques.

Seqüenciada en quatre parts, les cites de directors de cinema que les encapçalen van cosint la novel·la mentre apareixen i es repeteixen en forma d’espiral i com a metàfores dels protagonistes. Les dues primeres se centren en el pare i en tots els esforços per redreçar el fill fins a la creació del giny. Els dos últims posen el focus en Arístides, que mamprén el vol i enceta el seu periple cinèfil. I entremig hi ha Radu, el xiquet romanés aprenent de fuster que manté uns vincles afectius amb Alapont que no trobem amb el fill biològic i que és tan necessari perquè la màquina no deixe de funcionar i Arístides continue reeixint en la vida. Com apunta Artur Garcia Fuster en la seua crítica, un cavall, un atleta i un ocell. Força vital i perseverança. Determinació i velocitat. Llibertat i elevació. Alapont, Radu i Arístides.

No oblidem tampoc la galeria de personatges que interactuen amb els protagonistes al llarg de tota la novel·la. Uns, personatges inquietants com els Ristos als quals se’ls cedeix un tracte humanitzat de què normalment no gosa la marginalitat. Però, sobretot, els personatges sorgits d’altres obres de l’autor que n’esdevenen guies i ens transporten per la seua trajectòria en un veritable exercici de metaliteratura. Recordem la presència intel·lectual de Màrius Monturiol de L’home manuscrit i la del pintor Mateu d’Ignot, com la presència d’Oròfila Martí de La cinquena planta i la inserció del conte ‘Migdiada’ incorporat molts anys abans dins d’Espiral.

Ben mirat, Cavall, atleta, ocell ens arriba com un passeig literari i una fusió d’arts que permeten que l’irreal i il·lògic esdevinga versemblant i autèntic i que el propòsit d’escriptura de Manuel Baixauli s’acomplisca a bastament, intensificar el temps i multiplicar la vida.