La revista degana en valencià

Un club on els galàctics són els aficionats

Era un dissabte de vesprada, i la televisió ensenyava un camp ple de gent, amb una expectació i un orgull enormes, i fins i tot alguna pancarta cridanera. Al cap de dos setmanes, en persona, des de la privilegiada zona de premsa, vaig reviure eixa sensació d’entusiasme i complicitat entorn una mateixa cosa. En acabant, nova derrota, i amb eixa ja eren quatre, però eixa mateixa cosa, eixe punt de vista que tots compartien amb una fidelitat a prova de frustracions i desenganys continuava intacta. Era igual que a escassos quilòmetres centraren l’atenció de tot el continent europeu, com també que oferiren avantatges econòmics amb una oferta impossible d’igualar. En aquell moment jo, un recent nouvingut que buscava una integració, tenia davant meu les dos possibilitats. No obstant això, no ho vaig dubtar. Pepe, estos són els teus.

T’arreles a eixa societat i coneixes persones que, des de ben menudes, s’han criat amb eixos principis. Han tingut el seu distintiu amb els seus colors, han freqüentat la casa comuna, han seguit la litúrgia d’aprendre càntics. Unes particularitats que no apareixien habitualment en la televisió (habituals eren les crítiques a la cadena pública), un camp a unes de les zones menys cotitzades de les capitals estatals, unes cançons que imiten les d’altres equips i, a més, recorden al veí afortunat. Però ahí estan, i ahí estaran. El fill del fontaner de Bell-lloc, que representava el protagonisme d’una ciutat que volia arribar al capdamunt, enllumenava l’ànim d’uns seguidors que mostraven pancartes gegans de la camiseta del club i de la bandera oficial de la capital. Un dels futbolistes més prometedors dels totpoderosos blaugranes redimia el seu fracàs i portava la felicitat a un grup d’aficionats que el comparaven amb Iván de la Peña mentre, al seu costat, un home mostrava el seu passe amb el nom de Mario Rosas.

Un dia em van regalar una camiseta del Club Esportiu Castelló amb el meu nom a l’esquena. M’agradava eixa indumentària, de menut el futbol va ser la meua gran passió. Des d’aquell moment, algunes persones em paraven pel carrer per a preguntar-me, després d’invocar les lletres que llegien en la meua esquena, pel resultat de l’equip. Solia anar a prendre café i la cambrera em preguntava per la marxa de l’equip. Una vegada vaig notar un problema en el meu cotxe, el vaig aparcar a un cèntric carrer de la capital de la Plana i vaig obrir el capó. Un transeünt que caminava per la vorera, sense conéixer-me de res, es va acostar a mi. Jo pensava que era per a ajudar-me amb la possible avaria del meu automòbil, però va ser per a dir-me que a ell li faria vergonya portar eixa camiseta. Era el principi de la temporada 2009-10, i des de les primeres jornades, l’equip ja mostrava el camí que finalment seguiria: el descens a Segona B, és a dir, el principi del fi. I la consolidació definitiva de la meua integració a Castelló de la Plana, la ciutat on jo havia decidit viure. Ja era un més.

A partir d’aquell moment, els propietaris de l’equip van decidir desmantellar-lo. Poc a poc, la gent va anar abandonant el lloc de culte, i no per falta de fidelitat, sinó per la poca dedicació dels responsables de la parròquia. Potser per això, el club va passar la seua pitjor penitència: cinc temporades en l’infern (3a Divisió), i una que encara queda. Però dos persones pròximes als creients van donar un nou pas decisiu per a que la fe torne a la ciutat. A última hora de la vesprada del dimecres 29 d’agost, 9.299 persones es van reafirmar en el seu sentiment, únic, etern i innegociable. Cap club de la seua categoria i de la immediatament superior arriba a eixa xifra de socis. I entre les dos divisions del futbol professional espanyol, en la màxima categoria està el Club Deportivo Leganés, que ja ha tancat la quantitat d’abonats en 9.700. Entre els capdavanters de Segona A, tot un històric com el Reial Valladolid va anunciar, fa uns dies, que anava pels 10.189. Dins els equips de plata, també està el Numància de Sòria que, abans d’arribar a mitjan mes d’agost, assegurava tindre’n 3.200 i aspiraven a arribar, una vegada acabada la campanya de socis, als 4.000. El Castelló, ara mateix, encara treballa per alcançar els 10.000 abonats.

Dades i números que confirmen clarament l’existència, no sé si d’un miracle, però sí que la gent creu de nou en els seus colors. Fins i tot, ha tornat el fill del fontaner de Bell-lloc, i amb uniforme de centurió.

 

Inscriu-te al nostre butlletí

Top