Cel marí

Miquel Barceló ha somniat que el cel era un mar de formes i colors, o més aviat que cel i mar es confonien en una unitat primigènia, en un magma d’elements indiferenciats, un cosmos tancat anterior al logos, un món que al final sobreviurà a totes les paraules. Tan clar veia el seu somni, que ens l’ha pintat sencer a la cúpula de la Sala dels Drets Humans de Ginebra. De la cova d’Altamira, quan els primers artistes van aconseguir fondre la memòria i el desig amb traços de tió i pigments elaborats amb sang, a la Capella Sixtina, uns 14.000 anys més tard, on Miquel Àngel va inventar un déu de carn i os ajustat al seu ideal de bellesa humana. El celmar de Barceló, un nom que sembla fet a mida per encabir tota la llum, recorre en 1.400 metres quadrats el llarg camí de l’art que es va iniciar al paleolític, en la mirada neta dels caçadors de bisons, i el pulveritza amb 35.000 quilos de pintura per retornar-nos-el intacte, fixat en una matèria primera de consistència sobrehumana. És com si un gran cercle s’hagués acabat de tancar a la cúpula ginebrina, on el tot i les parts s’engalzen harmoniosament en absència d’homes i bèsties, i com si, alhora, estiguéssem assistint en realitat al començ del periple. El marcel de l’artista mallorquí, un cel d’ones, un oceà d’estalactites, és l’alegria desbordant de la matèria, el misteri de la llum que palpita, la increïble bellesa d’un somni ofert a la contemplació. Només qui conserva intacta la mirada d’un nin i sap mesclar-la amb la sang de l’experiència de l’home, només aquesta mena de geni, és capaç d’obrar un prodigi de tals dimensions. La cúpula de Barceló ens invita a rentar d’adherències impures la pròpia mirada, a despullar els sentits per omplir-los de tots els sentits possibles: el bisó vermell, l’aventura espeleològica, l’instant etern en què l’índex de déu està a punt de tocar el dit d’Adam, l’inici. Els drets humans s’aixopluguen ara en una esfera de llum (llàstima, però, que l’art no puga fer miracles).