Cent anys del Seidia, obra cabdal i coral

23/07/2020

L’estiu de 1920 es publicava a València una extensa obra èpica en vers que tractava les llegendàries vicissituds amoroses i religioses entre la musulmana Seidia i el cavaller cristià Artal. La composició monumental –6.251 versos!– havia estat guardonada un any abans en els Jocs Florals del cap i casal amb un premi oferit pel patrici castellonenc Gaetà Huguet, soci honorari de Lo Rat Penat, «al millor poema èpic sobre la reconquista de Morella i del Maestrat». Tot i passar al circuit literari en aquesta data, la primera versió completa que Garcia Girona envià a Mn. Alcover perquè li donara el seu «superior judici» data del 7 de febrer de 1908, primer divendres del Cor de Jesús segons el manuscrit que vam fullejar en primícia secreta al desembre de 1998 entre els llibres de Carles Salvador, llavors no catalogats. Seidia encara es trobava en una primera redacció en què havia esmerçat quasi sis anys; des d’aleshores, l’autor el reformà i el va polir a temporades abans de decidir-se a presentar-lo als Jocs Florals de València.

Mn. Joaquim Garcia Girona (Benassal 1867-Baeza 1928) era un home amb una formació religiosa i humanística sòlida i plural, que s’endinsà en diversos terrenys de la cultura. Tot i residir habitualment fora de les diòcesis de parla catalana entre els anys 1903 i 1928 com a rector de seminaris (Saragossa, Còrdova, Oriola i Baeza), va viure la passió per la llengua amb la convicció ferma d’aportar el màxim al renaixement literari i lingüístic. Quan a partir de 1901 pren la decisió de fer literatura en valencià, la carrera és imparable: poesia èpica breu, de tema local, religiosa i filosòfica, traduccions d’Horaci, la recollida de lèxic per a Mn. Alcover, les col·laboracions en el Boletín de la Castellonenca de Cultura (transcripció d’algun document històric, reflexions gramaticals, el Vocabulari del Maestrat, etc.)

L’admiració que professava per l’obra de Mn. Jacint Verdaguer i l’estima a la llengua li feren posar fil a l’agulla per tal «que’l nòstre Maestrat y Plana de Castelló, capsalera del Reyne de Valencia, tinguen sa llegenda, son petit Canigó». Si Garcia Girona, un home tan ocupat regint seminaris en una època complicada per als estudis religiosos, s’embarca en una obra de tanta envergadura, devia ser perquè desitjava traslladar a la seua comarca i engires aquelles sensacions i les finalitats que ell trobà en les obres de Mn. Cinto, més com una necessitat que detectava en la societat que no per simple emulació del seu poeta preferit.

Aquella obra, com diu ell, li va fer «pegar moltes sarpades, tot per amor a nostra estimadíssima llengua». Seidia és un ambiciós poema conformat per un preludi («Lo deslliurament de Morella», publicat ja el 1910 a Morella en separata i per entregues en la revista Vallivana), 13 cants i un epíleg. Aquesta narració èpica en vers comprén el període històric relatat pel Llibre dels Fets que abraça des de la presa d’Ares i Morella (gener de 1232) fins a la conquesta de Borriana (juliol de 1232). Aquest marc històric, liquidat en poques pàgines en la Crònica de Jaume I, és aprofitat per Garcia Girona per a situar un romanç amorós d’origen llegendari entre el cavaller Artal, fill d’en Balasc d’Alagó, i l’heroïna musulmana Seidia, la qual desconeix els seus orígens paterns i religiosos autèntics. La introducció de personatges de la tradició oral en cap moment no aigualeix ni entrebanca el desenvolupament dels fets reals, ja que segueixen l’ordre temporal històric marcat per la Crònica. La sensació d’objectivitat i versemblança no es perd mai gràcies a la utilització d’alguns recursos com ara l’adaptació de passatges quasi literals del text cronístic, o bé informant en una nota al peu de les paraules exactes que hom pot trobar al Llibre dels Fets. Però, n’hi ha d’altres també com el predomini de la narració i el diàleg sobre la descripció i l’ús d’un narrador omniscient que ofereix el punt de vista de les dues cultures, la cristiana i la musulmana.

La tècnica constructiva que fa servir Garcia Girona ens posa al davant una obra molt planificada i ben executada. La riquesa de metres i de grups estròfics és un altre dels mèrits del llibre, i com més avancem en la lectura sembla com més destre en l’ús dels recursos i arriba a transmetre al lector una sensació d’escriptura àgil, amerada d’un ritme incessant, una història interessant i una llengua rica i variada en expressió.

La intenció de l’autor, explícita en el pròleg de l’obra, era que l’obra fora útil al poble, ignorant d’aquell passat gloriós que ell havia pogut llegir en el Llibre del Fets i en altres fonts historiogràfiques, i que a Catalunya havia estat cantat al so de trompa en les obres de Verdaguer. Ai, Verdaguer i Catalunya i més enllà! Tot i que Garcia Girona pretenia fer un poema per al poble, al qual era desconeguda la història, en la realitat no va assolir l’objectiu, tant per causes externes. La bona acollida que obtingué a partir del 1920 podem situar-la entre un públic culte avesat a les lletres valencianes, fins i tot entre els creadors i crítics més avançats literàriament parlant del nostre àmbit, com ens mostren les hemeroteques.

Seidia és un magnífic poema històric, sempre interessant i atemporal, un monument de la nostra cultura encara poc conegut pels valencians. Per això, cap a l’any 1997, Saó Edicions va posar en marxa el projecte de fer una edició actualitzada que, després de diversos vaivens, gelosies, vanitats, ofenses i feridures impròpies, va recaure en Ramon París i un servidor. Potser és una bona ocasió per a agrair al savi i bonhomiós amic Ramon el gran treball –i desinteressat en qualsevol aspecte– que va realitzar per amor a la nostra cultura: gràcies mil! El cas és que el llibre va eixir al carrer com una flor de la primavera del 2000, quan Emili Marín dirigia aquesta casa. No sé si 700 exemplars de tiratge en són molts o pocs, però no es va presentar mai en públic i ens va passar igual que a Mn. Xotxim: el llibre es tornava a quedar en el reducte. M’abstinc de posar noms a les irritacions intestinals i a les enveges que va suscitar aquella publicació: un fet editorial i cultural positiu –realitzat per dos filòlegs investigadors!– fou vist com una intrusió i una usurpació i es posà en marxa una campanya malintencionada d’intrigues i vetadors de campanar.

Han passat 20 anys d’allò i ha aplegat el centenari del Seidia. Dic tot açò perquè, ara com ara, podem dir que Joaquim Garcia Girona és un literat quasi totalment recuperat i reivindicat en totes les seues facetes creatives, però la valencianitis que ens afecta limita la nostra capacitat de reconstruir i adoptar noves figures nacionals. Portem 50 anys recuperant-lo, mig segle, i d’una manera coral, gens esporàdica, però sembla que hi ha gent del ram a qui no agrada ser-ne un més de la llista. Com vaig escriure l’any passat, mirant només per damunt, podem dir que actualment disposem, almenys, d’una seixantena d’estudis contemporanis realitzats per una vintena llarga d’investigadors diferents sobre el poeta i dialectòleg benassalenc en l’últim mig segle i de moltíssimes referències menors. No és poca cosa. No gens. Confiem que el temps i la difusió correcta del nostre patrimoni literari ens ajudaran a corregir aquests defectes de formes…