En contra del teletransport, o una visió sobre els primers cent dies del nou Consell

No sé a qui li vaig llegir, ni quan, que esperar era una de les millors parts de la vida, perquè mentre esperes tot és possible. Esperant qualsevol cosa: el diagnòstic del metge, el resultat de la loteria, les notes de l’última assignatura de la carrera, la resposta a «et vols casar amb mi?» o una fatídica tanda de penals en què encara no saps que el teu equip perdrà la final estavellant el baló al travesser. L’espera és aquell espai de nosaltres mateixos on creix l’esperança i múltiples futurs són possibles alhora, entrellaçats com una heura palpitant i multicolor.

M’agrada especialment aquella espera boirosa dels viatges. La primera, quan el trajecte que està per vindre és encara només pulcres anotacions al marge d’una guia, mapes curosament i ordenadament doblegats, roba col·locada a la maleta amb un ordre mil·limètric, perversament geomètric fins i tot. Desodorant, dentífric, càmera de fotos i targetes de memòria buides, llibres amb el marcador a la primera pàgina, auriculars i música –sempre la música. Finestres –si són de tren, millor– i un món que es mou a dos-cents quilòmetres per hora mentre romans quiet: encara no has eixit del tot de ta casa, de l’estació. Encara perceps, com un tel de ceba que se t’agafa als ulls, aquella injecció d’irrealitat a la mirada, d’emoció també.

L’espera és també transició. Per a passar del sofà al telefèric, però també, i és aquesta la part crucial, per a passar del Ramen de Yokohama al got de llet a la cuina de ta casa. Si existira el teletransport el món seria un lloc horrible. Passar –ZAS!– d’un carrer vora el Sena al pati de la teua finca –«Hola, com esteu, quin mal oratge fa a València, és cert, a París plovia fa un moment»– seria un shock violentament cruel. La tornada –«Tornar és sempre la millor part de l’aventura», canten Els Amics de les Arts– ens és visceralment necessària, fisiològicament i mentalment imprescindible. És aquell reducte espacio-temporal on confegim el relat del que significaran per a nosaltres els dies passats. És el moment en què digerim el viatge i apedacem records, cosim històries, rellegim les guies amb la tapa mig trencada, mirem ja amb una certa nostàlgia –un tast de la que ha de vindre– els mapes rebregats. Sense la tornada, el viatge seria un cingle abrupte i perillós, una caiguda lliure i sense xarxa de seguretat cap a la irrealitat, un fotograma inserit violentament en una pel·lícula que no li és pròpia.

Esperar l’avió, al retorn, és conèixer-se a u mateix; és l’excusa perfecta per a preguntar-se si hem visitat tot allò marcat en verd, si hauríem d’haver-nos estalviat aquell indret. És l’hora de fer balanç, de saber-se més ric, en qualsevol cas.

L’esquerra valenciana va fer un trajecte en què tot era possible, i tot estava per fer, però el cotxe s’estavellà –sense cinturó, sense airbag– contra un mur que alguns, previsors, havien anat construint d’uns anys ençà. Dues dècades després, torna en el seient del darrere d’un cotxe que fa massa soroll i va inexplicablement lent. Al cap ressona un brunzit ensordidor; a les mans, pell, sang i vidres. Però torna, que és allò important, i mentre ho fa, s’obri l’espai decisiu al qual metabolitzar els lustres d’hegemonia de la dreta, el relat triomfant de l’èxit de caviar i rates, les cicatrius de ganivets que porta inscrites a la seua carn.

Si l’esquerra es teletransportara des de l’accident fins avui mateix, no entendria res. No sabria –perquè saber-ho, ho sap– tot allò que ha fet malament, tots els laberints que ha recorregut buscant allò que tenia davant. No seria capaç de copsar el paisatge polític, econòmic i social sense una lipotímia: on és aquell país que volia menjar-se el món i ara se sent ultratjat després d’anys d’ofrenar i rebre colps de destral. I potser encara costa d’assumir moltes coses, fins i tot després de vint anys i tot el temps del món per a reflexionar. Però calia el dolor, era imprescindible el mirall per veure’s les moradures i la sal d’un plor sobrer, autoinfligit.

Han passat tres mesos, i el cotxe s’ha aturat. Ja està, ja hem arribat. No tenim més temps per cremar en futurs possibles: ara és l’hora d’arromangar-se i clavar els peus al fang, de vomitar allò que hem aprés durant vint anys i cent dies, de confegir el collage sempre inacabat amb les fotos del viatge, aquell àlbum esplendorosament i virtuosament imperfecte que ens permeta imaginar un futur digne als valencians.

Andreu Escrivà. Ambientòleg i autor del blog cienciaipolitica.com

Article publicat al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar