Centaures del Desert

Fotograma de Centaures del Desert.

Parlar de John Ford és evocar l’Homer dels Estats Units, el cineasta que va plasmar com ningú l’essència del mite nord-americà. Amb una filmografia que travessa cinc dècades, des dels anys vint fins als setanta, Ford no sols va definir l’estètica del western, sinó que també va explorar els valors i contradiccions d’una nació en contínua construcció. Guardonat amb sis Oscars, continua sent un dels directors més premiats de la història del cinema i una influència ineludible per a generacions posteriors de cineastes. L’obra de Ford es nodreix d’un humanisme profund, sovint impregnat d’un idealisme tràgic. Les seues millors pel·lícules reflecteixen els conflictes interns dels Estats Units, enfrontant ideals de justícia i deure amb la duresa de la realitat. En diverses entrevistes, el director insistia en una idea recurrent: fer el correcte pot costar-te la vida, i probablement ho farà. Així mateix, suggeria que la derrota és la condició natural de l’home, però que la veritable grandesa radica en acceptar-la amb honor.

Centaures del Desert (1956) és una de les seues obres mestres, plena de seqüències magistrals i amb una de les millors interpretacions de John Wayne. La pel·lícula narra la recerca obsessiva d’Ethan Edwards (Wayne), un home que dedica cinc anys a rastrejar la tribu comanxe que ha assassinat la seua família i segrestat la seua neboda (Natalie Wood). No obstant això, la seua missió no és rescatar-la, sinó matar-la pel simple fet d’haver conviscut amb els indis. Ford no justifica l’odi del seu protagonista, però tampoc el condemna explícitament; en canvi, posa l’espectador davant una paradoxa moral inquietant, convertint el film en una profunda reflexió sobre la violència, la venjança i la identitat americana.

La recerca obsessiva d’Ethan Edwards en Centaures del Desert ha deixat una empremta profunda en la història del cinema, inspirant nombrosos films posteriors. La influència de Ford es pot rastrejar en pel·lícules tan diverses com Star Wars (1977), on George Lucas va adoptar l’estructura del viatge de l’heroi del filòsof i escriptor Joseph Campbell en la figura de Luke Skywalker; Taxi Driver (1976), on Martin Scorsese reprén la figura del protagonista alienat i consumit per la seua pròpia obsessió; i Hardcore (1979), de Paul Schrader, que trasllada la recerca d’Ethan a un context contemporani i encara més fosc. Aquest llegat demostra la vigència del relat de Ford i la seua capacitat per transcendir gèneres i èpoques.

Centaures del Desert no és un simple western, sinó una de les pel·lícules més profundes i ambigües del gènere.

El guió escrit per Frank S. Nugent que adapta la novel·la homònima d’Alan Le May, segueix l’estructura d’una odissea. No obstant això, el que podria haver sigut una típica història d’herois i dolents es converteix en un relat ple d’ambigüitats morals. A diferència d’altres westerns de l’època no hi ha cap exaltació cap a l’heroisme del seu protagonista, sinó que ens presenta un protagonista complex, ple de contradiccions.

Tanmateix, el que ens planteja Ford en la pel·lícula ens convida als espectadors a reflexionar sobre l’ambigüitat de l’heroisme. Al western tradicional els protagonistes solen ser la representació de la civilització contra la barbàrie, en contraposició Ford ens presenta al seu protagonista com un home poc íntegre, un outsider condemnat a l’aïllament. Aquesta ambigüitat es reflecteix als moments finals del film: després de finalitzar la recerca, Ethan, es queda completament sol, allunyat de la comunitat a la qual ha protegit, amb la incapacitat de poder pertànyer a ella.

Aquesta idea d’aïllament connecta precisament amb el tema de la família i la identitat. Debbie ha estat criada pels comanxes durant molt de temps i planteja la següent qüestió: és una víctima o adoptat com a pròpia la identitat indígena? Mentrestant, Ethan, lluita per recuperar-la, no té un lloc on pertànyer. Viu en solitud, allunyat tant de la comunitat blanca, com de la comunitat indígena, condemnat a deambular pel desert com una figura espectral com Pedro Páramo.

A més a més, aquesta dicotomia entre civilització i salvatgia s’esdevé com el gran conflicte filosòfic de la pel·lícula. Si bé els indis cometen atrocitats, Ethan, no representa per a res la justícia, sinó un instint de destrucció i venjança que el converteix en un home perillós. Ford en volta de donar respostes clares, ens convida a la reflexió sobre la natura de la violència i la intolerància.

En definitiva, Centaures del Desert és molt més que un western. És un film subtil i ple de matisos, que examina la condició humana amb una profunditat inusual per al gènere. Ford utilitza aquesta història per a mostrar que la frontera no és només un territori físic, sinó també un espai moral on els personatges han de decidir entre l’odi i la redempció, entre el passat i el futur, entre la venjança i l’acceptació.