Cicatriu sencera de la paraula

Alba Palau Centelles, Símptoma. XL Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi. Epíleg de Joana Masó. Edicions del Buc / Pruna Llibres, Edicions del Buc_Poesia, núm. 30, La Pobla de Farnals, març 2023.

Símptoma remet etimològicament a coincidència. Dos fets coincideixen en l’espaitemps, el mal i la seua manifestació. No es poden descompartir, com el foc i el fum (amb els quals tanmateix Ausiàs March descrivia el seu mal asimptomàtic, sens fum continu foc, o amor no desvelat). El símptoma parla, és eloqüent, i porta directament al trastorn perquè símptoma és indici. Però cal saber anomenar-lo, reconèixer-lo, interpretar-lo, per poder guarir, que vol dir comprendre i acceptar: “l’amor / com el símptoma / em paralitza”, “i la teva partida / bleeix com símptoma”, “Per les esquerdes del clam, el malestar va esblaimar-se / i disfressat de símptoma, va revoltar el plany”. “Escriure és també esborrar”, diu Alba Palau Centelles (Valls, Alt Camp, 1997), en un moment de la primera part del llibre, El dir el somni. Tota escriptura s’ha de sotmetre a la correcció que implica esborrar i esmenar. És un procés de buidament, de girar full, d’oblit i superació (“Desparlo / desgravo […] parlar el buit / dins el buit”) i conseqüentment d’emplenament, de tornar a crear des del buit: “el meu ventre segueix buit / i tot el que s’ha escrit / vol omplir-lo”.

Molts llibres són conseqüència de la tenacitat i la destresa del poeta, de l’ofici i el domini del llenguatge. D’altres naixen a més de la necessitat profuda, tel·lúrica i desesperada, de comprendre’s dient-se, de recórrer el camí que va de dins cap a fora (“A fora és a dins”). L’opera prima d’Alba Palau és una d’aquelles coincidències que feliçment a voltes es donen en poesia i que generen la grandesa d’una obra: la necessitat, l’impuls, el vertigen de dir conduïts per una capacitat verbal que s’ajusta perfectament a les possibilitats d’indagar en la psique des de la consciència del trastorn que manifesten els símptomes. El que hauria pogut ser una ingènua descripció d’emocions, per mor de la poesia, s’ha convertit en esclat de significats que il·lumina i amaga, escriu i esborra i fa possible la coincidència del caure junts a què remet l’etimologia de símptoma: impacte de la lectura en carn viva.

El mètode psicoanalític traduït a la funció poètica ens situa en un doble pla. D’una banda hi ha en els poemes d’Alba Palau una indagació, un despullament, una anàlisi a través del bosc dels símptomes; de l’altra hi ha la construcció poètica, verbal, d’aquest flux pouat de l’angoixa, l’insomni, la desesperació, l’extremitud de les emocions, el desamor, l’absència… els símptomes, capaç de convertir-se en autèntica teràpia, en la transformació creativa del dolor en autoconsciència i, doncs, en la porta oberta amb què clausurem la malaltia. O l’assumpció madurada de la condició de l’animal humà i el seu viure com un “símptoma infinit” i, per tant, l’acceptació d’un mateix que exigeix la curació. Dissolta la malaltia en la mar de la vida i l’experiència, el que hi queda és l’acceptació de les emocions, la possibilitat d’obertura a noves experiències i oportunitats. Aquest procés de curació, aquesta cicatrització de la ferida o tall (que amb tot pot tornar a sagnar) és ben palès en l’evolució del poemari. Des dels primers poemes, críptics i breus, descriptius, de la primera part (El dir i el somni), passem als poemes de L’eco el mirall i Vida foradada en un crescendo que sense perdre la música de la veu poètica pròpia assumeix veus i referents externs com espills i ecos (l’Alícia de Carroll, Jackie –Kennedy?–, Dora –Ida Bauer, el famós cas clínic descrit per Freud–, Rimbaud, Medea…) i despleguen les seues possibilitats expressives en una festa de sentit d’allò més suggerent, enigmàtica, tel·lúrica, fins a la conclusió final, la Clausura obertura.  Rarament en poesia es fa tan explícita l’arrel terapèutica. Com en la psicoanàlisi, dir el mal en espirals infinites ja porta la sement de la curació. A diferència de la posició en el divan del psicoanalista, la monòdia d’una veu que va posant música als túnels de l’ànima i la presència muda d’un altre (de l’altre que no és el jo i ni tan sols hi interactua; un déu o semidéu amagat en la boira del gabinet o la consulta), la construcció del poema ha permès la diversificació de les veus, ha fet esclatar les identitats en fragments que es desdibuixen en el perfil opac o transparent de les paraules, hi ha incorporat el tu amorós, ha fet parlar el cos de dona en la creació de sentits: ulls, ungles, talls, forats, pits… carn, boca, cabells, parpelles, cames… Els malsons i records més amargs fan ballar el lector en la corda fluixa, el fan tremolar com una fulla agitada pel vent poètic: l’abús sexual, la violació, la idea del suïcidi, el mite de la vagina dentata com a símbol amenaçant de la castració del mascle, els deliris de l’amor, la relació menor-adult, l’herència del mal, el secret, el silenci, la solitud, l’amor caníbal, la gelosia. L’estalvi d’elements poètics i el desplegament generós del torrent verbal s’alternen en aquest poemari sinuós amb poemes sintètics i poemes expansius. La festa dels signes a què al·ludíem més amunt troba en la sinestèsia la millor eina per suggerir la distorisió de la realitat (“A la boca que escolta, als dits que hi veuen”, “i amb la punta / dels ulls camino / sobre aquell nom”, “omplint de dits vidents”) juntament amb la força trasbalsadora de les imatges (“Torna’m els ulls del fred”, “la llengua / llepa la crosta / del silenci”, “soc aquest sol negre / que et besa”, “la memòria / de la mà de vespes / sobre les cuixes”, “plena / de les ortigues de la nit”).

L’estrena d’Alba Palau en el món de l’edició és fulgurant. Símptoma mereix tota la nostra atenció perquè és un llibre destinat a perdurar en la seua emissió de llum. És la sortida poètica a una malaltia, el llibre que s’havia d’escriure i s’ha escrit, “la forma desclosa / del que es vol dir / i no es pot”, però es diu, la cicatriu del temps. Una cicatriu viva, tanmateix, reintegrada al cos, pell hidratada per la paraula, una clausura que és alhora una obertura, un començ, un camí d’infinitud.