Ciències i religió. Apunts per al debat (I)

Abordar les relacions entre ciències i la religió proporciona incentius per a promoure no tan sols un cert tremp intel·lectual imprescindible per a l’assossec d’una societat ara massa crispada com per a valorar el fet que, només per esmentar uns pocs casos del segle XX, practicaren eixe diàleg personalitats científiques del màxim nivell, fins i tot premis Nobel, com ara els luterans Max Plank i Werner Heisenberg, el calvinista Robert Millikan, el catòlic Francisco Ayala, el presbiterià Arthur Compton o els jueus Isaac Rabí i Robert Almann, el quàquer Arthur Eddington, el metodista Wilbur Atwater o l’agnòstic Wolfgang Pauli, entre molts altres.

Una fermesa i una solvència que caldria recuperar per tal de no cedir davant les prohibicions tàcites destinades a impedir que es qüestionen determinats prejudicis i dogmes ara acceptats acríticament, l’acceptació dels quals només facilita el manteniment dels qui han ocupat llocs socials de rellevància per cooptació ideològica, racial o sexual, però sense mèrits comprovables.

Ara bé, com que la relació entre ciències i religió va carregada de connotacions, d’història i d’interessos, de poder, emocions i buits informatius induïts, cal ser conscient que el camí per al debat racional es trobarà farcit de bombes ideològiques de fragmentació, reticències a revisar determinats consensos i fins i tot intents de marginació socials dels qui s’atrevisquen a qüestionar allò políticament correcte.

Però, almenys per començar, convindria qüestionar la fal·làcia que afirma que els científics no poden ser creients sota pena de ser sospitosos de mals científics. Més encara, la plèiade de cimeres científiques formades en universitats catòliques o d’altres credos és inacabable; de fet, i només com a exemple, una de les universitats més marcadament catòlica des de la seua fundació, la de Lovaina a Bèlgica, va debutar amb figures tan senyeres en la història de la ciència europea com ara Andreas Vesalius o Gerardus Mercator, i en el segle XX va comptar amb l’astrofísic Georges Lemaître, sacerdot i precursor del Big Bang.

Però, per no cansar el lector amb científics alhora que creients, acotarem el camp a només els que eren professionalment religiosos, tant de regulars (d’algun orde) com de seculars.

Alguns ja han estat comentats en aquestes pàgines, com el bisbe Albert el Gran, i Ramon Llull (Saó 453) ‒dominic i patró dels químics (i de les ciències) el primer, i franciscà i patró dels enginyers informàtics el segon‒, així com l’abadessa benedictina Hildegarda von Bingen; o dels alquimistes Joan de Peratallada i, el també metge, Arnau de Vilanova (amb hospitals universitaris amb el seu nom a València i a Lleida), dels quals Marcelino Menéndez Pelayo, en Historia de los heterodoxos españoles, va afirmar que, junt a Llull, tots tres franciscans van formar el triumvirat per excel·lència de la ciència ibèrica en el segle XIV. També vam dedicar un article a glossar el llibre de Francesc-Joan Monjo i Dalmau Jesuïtes valencians: «Jesuïtes, científics i valencians» (Saó 439), i un altre a «La natura, camp comú de la ciència i la religió» a propòsit de l’encíclica Laudato si’; o l’intitulat «Biologia i religió» per fer notar el paper de la religió en la sacralització/protecció de les adaptacions destinades a una millor distribució de recursos.

Per millorar la llista de científics d’excel·lència alhora que religiosos i professionals de la matèria (sacerdots, pastors, rabins, imams medievals, teòlegs), ací en van uns quants més:

* Gerbert d’Orlhac, papa Silvestre II: matemàtic, introductor del càlcul decimal a Europa.

* Rober Grosseteste: franciscà, bisbe, astrònom, físic de l’atmosfera, mestre de Roger Bacon.

* Roger Bacon: franciscà, astrònom, matemàtic, òptic, precursor del mètode científic.

* Jean Buridan: sacerdot, físic.

* Nicolau Oresme: sacerdot, precursor de la geometria analítica.

* Nicolau Copèrnic: sacerdot, astrònom, matemàtic, economista, pare de l’heliocentrisme.

* Nicolaus Steno: sacerdot, pare de l’estratigrafia.

* Miguel Servet: teòleg, metge.

* Johannes Kepler: astrònom, teòleg.

* Christopher Clavius: jesuïta, matemàtic, inspirador del calendari julià, mestre de Galileu.

* Isaac Newton: físic, teòleg.

* Lazzaro Spallanzani: sacerdot, biòleg, expert en regeneració de teixits.

* Gregor Mendel: monjo agustí, pare de la genètica.

* Georges Lemaître: sacerdot, físic, astrònom, precursor de la teoria del Big Bang.

* Ruder Bošković: jesuïta expert en teoria atòmica.

* Bernat Saragossà: jesuïta, matemàtic, astrònom.

* Juan Andrés: jesuïta valencià, polímata, fundador de la comparatística.

* Antoni Eiximeno: jesuïta valencià, matemàtic.

* Francesco Grimaldi: jesuïta, matemàtic, físic i astrònom, descobridor de la difracció de la llum.

* Giovanni Battista Riccioli: jesuïta, primer a mesurar l’acceleració dels cossos en caiguda lliure.

* Athanasius Kircher: jesuïta, expert en geologia, microbiologia, medicina i religions comparades.

* Teilhard de Chardin: jesuïta, paleontòleg.

* Eduardo Vitoria: alcoià, jesuïta, introductor de la química orgànica a Espanya i fundador de l’Institut Químic de Sarrià.

* Domingo de Soto: dominic, jurista de l’Escuela de Salamanca i físic.

* Marin Mersenne: franciscà, pare de l’acústica.

* Jean Antoine Nollet: sacerdot, mestre de Lavoisier i descobridor de l’osmosi.

* Giovanni Battista Venturi: sacerdot, físic especialitzat en la dinàmica de fluids.

* Andrew Gordon: benedictí, físic i inventor del primer motor elèctric.

* Pierre Gassendi: sacerdot, pioner a mesurar la velocitat del so.

* René Just Haüy: sacerdot, naturalista, fundador de la cristal·lografia.

* Francesco Zantedeschi: sacerdot, físic, precursor de l’electromagnetisme.

* Francisco Ayala: dominic, genetista.

* Robert Boyle: teòleg i missioner anglicà, físic i químic.

* Abraham Zacuto: rabí, matemàtic, astrònom i metge.

* Maimònides: metge i rabí.

* Jàfar as-Sàdiq: imam, teòleg, astrònom i alquimista.

* Ibn Sina (Avicenna), a Ispahan (l’Iran): imam, astrònom i «el metge» de la novel·la de Noah Gordon (duta també al cine).

* Ibn Rushd (Averrois): imam, astrònom i metge.

Només un xicotet llistat, sí, però potser suficient per a preguntar-nos honestament: ¿de segur que són incompatibles ciència i religió?

Portada del llibre dedicat a cinc religiosos alhora que científics de primer nivell: Copèrnic, Steno, Spallanzani, Mendel i Lemaître (en conversa amb Einstein).