Cinc anys de reflexió, teatre i lluita

Quan el 2011 començava l’aventura del Cabanyal Íntim, vam ser molts els qui alhora que ens felicitàvem pel coratge dels organitzadors, membres del grup Francachela Teatro, temíem que l’experiència no aniria molt més enllà. Ens equivocàvem: va quallar no sols entre la professió sinó també entre els sectors més combatius del Cabanyal. Any rere any, convocatòria rere convocatòria, aquest festival ha anat enriquint-se, transformant-se, oferint-nos més i més motius per a creure que és possible, com diu el títol d’aquesta cinquena convocatòria, una «TransformACCIÓ» no sols del barri sinó, siguem optimistes, també de la nostra forma d’entendre i viure el teatre.

Quan es publicarà aquesta columna, el Cabanyal Íntim haurà tancat ja les seues portes. No pense per això parlar d’una programació tan sòlida com suggeridora en què comparteixen cartell les obres curtes amb les llargues. A més, algunes (bastants) de les obres representades estic segur que tindran un llarg i fructífer recorregut pels escenaris valencians i ja hi haurà ocasió de parlar-ne. El que m’interessa ací és que l’organització ens dóna, com sempre ha fet, un magnífic exemple de coherència i compromís social. No ens presenten, per exemple, un barri maquillat de modernitat, sinó tal com és: maltractat per anys d’agressions municipals, amb les ferides ben obertes i, per què no dir-ho, endenyades. Un barri que és la imatge viva dels despropòsits, la incúria i el menyspreu de qui ens governa a dia de hui. Un barri, tanmateix, bellíssim, captivador malgrat tot.

I quan parle de coherència, parle de coherència de la bona: no sé si serà casualitat o no, però entre els mecenes i els patrocinadors no busqueu les institucions públiques. No busqueu tampoc entre els assistents els dirigents que encara ens governen: si no anaren a veure Ruz Bácenas, que parlava d’ells, per què havien de desplaçar-se per veure tot el mal que han causat al Cabanyal?

No, el festival és dels seus participants: veïns que cedeixen sa casa, companyies que actuen en condicions sovint precàries, espectadors que ens desplacem i assistim per amor al teatre, al barri i per descomptat a la lluita democràtica per fer que les coses canvien al nostre país.

Que m’ha eixit una columna massa polititzada? Perfecte. Que el teatre no hauria de ser lluita i reivindicació social? Potser, però opcions com la del parisenc Théâtre de l’Opprimé o el madrileny Teatro del Barrio no sols són perfectament legítimes i necessàries, sinó que ens ofereixen mostres que és ben possible unir qualitat teatral i compromís. Com ho hem pogut presenciar els darrers cinc anys als successius Cabanyals Íntims. Gràcies, un colp més, a veïns, organitzadors, participants i espectadors per transmetre al conjunt de la societat que al País Valencià, malgrat dècades de sequera, encara hi ha motius per a l’esperança.

Josep Lluís Sirera. Catedràtic d’Història del Teatre Espanyol a la UV

Article publicat al nº 406, corresponent a juny de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar.