La revista degana en valencià

Cinema, saber i poder I

19/10/2022

Farem aparèixer els nostres personatges no a la porta, sinó en el quadre. Heus aquí una nova qualitat de la composició cinematogràfica; nosaltres tenim a la nostra disposició no solament les quatre parets de l’habitació, sinó també les quatre ‘parets’ del quadre, cels seus costats.

Lezioni de regia. S. M. Eisenstein.

 

En la construcció de l’imaginari col×lectiu d’aquest segle el cinema ha estat un eix central. Basta veure com ara els arqueòlegs cerquen a les despulles dels antics llocs de rodatge per trobar evidències. Però evidències de què, de cels? El cinema representa en aquest segle vint l’estructura mínima sobre la qual es basteix el nostre horitzó d’expectatives. Veim a través del cinema el món que es mostra opac en el seu visionat en directe. Hom diu, després de presenciar una catàstrofe, de la mena que sigui, que era com tal o tal film de gènere. N’estem tan acostumats a mirar a través de la ficció que hem acabat confonent allò que veim amb allò que ens mostren. Sempre hi ha una mediació, lògicament, entre la construcció d’un artefacte i la lectura que en feim, entre allò pretesament “real” i la reconstrucció. Ara bé, hem acabat per substituir la representació per la presentació, maldament aquesta també ho sigui d’artificiosa. Una persona del segle XX ha vist tanta imatge en un dia com n’ha poguda veure un ésser humà del segle XV al llarg de tota la seva vida. Nosaltres som ja simulacre.

 

La relació del cinema i el món, doncs, extensivament, és molt i molt intensa. No solament perquè el primer sembla beure del segon, fins al punt de ser-li còpia fidel per alguns ontòlegs de prestigi, sinó perquè finalment el segon ha acabat imitant el primer fins a límits insospitats. Hem eixamplat enormement les nostres perspectives d’aprenentatge del món. Hem après a fumar i a caminar altrament de com ho feien els pares, i els pares dels avis, i els nostres fills s’hi troben ja enxarxats en un curumull de possibilitats virtuals de difícil catalogació. La vida se’ns mostra suggestivament cinematogràfica, i l’espai de la pantalla demoníaca es converteix, al seu torn, en un cel obert infinit. I és que la capacitat gnoseològica del cinema, de conèixer i saber a través d’aquest mitjà de masses, és un fet inqüestionable. Potser el saber del segle XIX i bona part del vint sigui de base científica i/o narrativa, el saber de les societats industrials de la modernitat. Però el saber de les societats anomenades postindustrials, de cultura postmoderna, basades en sistemes de la informació i de la comunicació, ja no poden tenir pretensions de certesa absoluta i globalitzadora, de veritats contrastives d’abast universal. I és així com el saber es focalitza i es fa local, i no necessàriament de base científica i/o narrativa.

 

El cinema recull bona part de l’herència de la didàctica que abans romania en altres espais. Va començar amb pretensions científiques per ràpidament recloure’s en àmbits espectaculars. Són els modes lumieresc i meliesià. La seva voluntat de substituir altres mecanismes de reproducció del món l’atreu, però, d’una manera que serà definitiva cap a, primer, l’anomenada integració narrativa, i després, cap al mode clàssic de representació, eminentment narratiu. Però no s’atura aquí el seu camí. L’anomenat cinema contemporani, d’ençà de la segona meitat del segle cap aquí, presenta formes que fugen d’aquesta narrativitat i s’inscriuen en modes de representació que recorden de bell nou aquella espectacularitat del principi, del cinema d’atraccions. El saber allí inclòs torna a ser ni científic ni narratiu sinó abismal, que convoca una mirada captiva, seduïda per la immensa quantitat de quadres en joc. De quadres, no de plans. Objecte destinat per a la contemplació serialitzada ja no respon a la demanda clàssica del què, sinó que deixa en suspens el saber que diu transitar. La clausura, com en el mode primitiu de barraca prenarratiu, no hi té lloc.

 

El cinema té a veure amb el món, però no de la manera amb què es mostraven les coses a la mirada, al saber, a la veritat, a la causa justa a l’època de la modernitat filosòfica. Una nova disposició que dóna lloc a una nova idea de la raó s’obre davant nosaltres. Un nou sistema gnoseològic que no té com a vèrtex cap metallenguatge universal sinó una pluralitat de sistemes formals i axiomàtics capaços d’argumentar enunciats denotatius mancats de consistència, però no de consens. Hi pot algú imaginar una màquina de crear consens més perfecta que el cinema? La interdisciplinarietat, que pertany a l’època de la deslegitimització, no pensa en realitzacions de l’esperit o en l’emancipació de la humanitat, sinó en l’efectivitat d’un saber que fruiran els jugadors de les seves actuacions. I per a reforçar-les, quin millor mitjà que el cinema, farcit fins la medul·la d’intertext? Vist que ja no ens movem entre grans relats legitimadors de res, el microrelat que és el cinema, entre d’altres, es mostra com el marc més eficaç i eficient per guaitar el món, sobretot, s’ha de dir, durant els anys en què era considerat un vertader mirall d’horitzons; a l’època clàssica. Aquesta és, si més no, la percepció que es té entre els jugadors de l’espectacle cinematogràfic, legitimat, ara sí, per les seves pròpies estructures, que remeten a una realitat “mostrada” de fàcil aprehensió. No cal especular gaire si el goig és complet. La capacitat del mitjà per connectar destinador i destinatari en el consens d’allò que es mostra, i relacionar d’una manera efectiva el que és vertader amb allò que ha de ser just i crear saber, no ha estat igualada per cap altre mecanisme de reproducció de poder.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top