La revista degana en valencià

Cinema, saber i poder II

21/11/2022

Recerque la teua resposta, estimada, en boscos on la solitud em cansa.

Vicent Franco

La legitimitat del cinema en la reproducció del saber i/o poder rau en bona mesura en les funcions narrativa i/o mostrativa que li van associades. Una funció narrativa que l’associa a un joc de jugadors que accepten les regles, i no pas una destinació de res; una funció mostrativa que el lliga a un joc amb un sol referent, allò que es mostrat, garantia de consens; l’argumentació (narrativa) com a pràctica homològica (d’equivalències), que tot ho uniformitza. Estam davant d’un saber que no vol dir l’ésser del referent, solament el mostra, i que es dedica a jugar a descriure les regles a què s’han de sotmetre els enunciats (els plans o quadres, segons es tracti d’un cinema de la narrativitat o d’un altre de la mostració). De fet l’altre saber, l’anomenat científic, també remet al relat per poder legitimar-se, i es converteix així en dialèctica. Entre argumentacions i proves per decidir qui és qui té l’autoritat de dictar la norma Occident legitima el relat com a font de saber i poder. I aquí el cinema diu la seva, sense necessitat d’explicitar la naturalesa del seu referent que de tots forma part i per tots és acceptat: el món que mostra, la mateixa partida, el context on es desenvoluparan les regles del joc. Solament qui per debilitat o torpesa quedi apartat romandrà cec al saber i al poder.

Quan coincideix la voluntat del subjecte col×lectiu de que la llei faci justícia amb la del legislador de que la justícia faci llei estam davant d’un subjecte autogestionat, que viu en llibertat i es creix en la seva autocomplaença. Que creix i aprèn precisament en allò que l’autofunda, sense cap escletxa. Aquesta és la mena de relació que s’estableix entre el cinema i el seu espectador, una relació en la modernitat filosòfica en què l’imaginari col×lectiu d’ambdues bandes està d’acord pel que fa al referent, l’un de ficció, l’altre quotidià, per tal d’autoalimentar-se mútuament. I així el saber i el poder que estan en joc (justícia i llei) acaben compartint els espais del tauler, uns destinats a la cocció de regles, altres destinats al trànsit d’aquestes, uns a l’argumentació altres a la verificació de referents, en una babèlia de la raó que tanmateix inaugura el que hem anomenat postmodernitat de l’època postindustrial o de les comunicacions on el saber i el poder es confonen.

Allò anomenat postmodern, Postestructuralisme i crisi de la modernitat té les seves articulacions febles en aquesta darreria de segle quan ja porta volent-se obrir un camí al bell mig del cercle científic gairebé cent anys, des de Nietzsche, passant per Heidegger, Lévinas, Foucault, i molts més. Els llocs cap on assenyala aquesta nova crítica comencen a ser multitud i els departaments universitaris no desaprofiten l’avinentesa per tal de parlar-ne, des del feminisme, la deconstrucció, la semiòtica transdiscursiva i de la deconstrucció, la interdisciplinarietat, cap al cinema, la literatura, l’art, la comunicació, la publicitat, la música, la cultura popular, l’imaginari social col×lectiu i, en general, cap a la teoria del discurs en qualsevol de les seves manifestacions. Qualsevol representació del món implica una estructura de la subjectivitat, ja sigui ètica, política o estètica, i aquesta sembla prendre noves formes des d’allò postmodern, barrejant compartiments que abans es creien aïllats, produint una osmosi sígnica i l’aparent babelització de les paraules i els conceptes en allò que podríem definir com les paraules equivocades.

Es podria parlar d’una egologia occidental que tempta l’odissea del món per acumular experiència i reconvertir-la en coneixement un cop s’ha tornat a casa; d’una economia de les pràctiques discursives arrelades a un lloc ben estable; d’un subjecte que fuig de l’error, d’allò errant, vist com a càstig; d’una ontologia (Descartes), d’una teodicea (Hegel), d’una ontoteología (Heidegger), que encara diuen des de la completud de l’ésser, des de les totalitats objectivades que creuen assolir i controlar allò que els sobrepassa mitjançant la tecnologia.

Aquest proposta teòrica s’adreça a totes les persones interessades en l’anàlisi del discurs lingüístic, “visual” o “àudiovisual”; Filòlegs, Teòrics de la Literatura i de l’Art, Historiadors d’Art (del cinema, de la pintura, de la literatura, de la fotografia), Publicistes, Comunicòlegs; Arquitectes i Urbanistes; investigadors i professors -d’Universitats i Mitges- de Ciències Humanes; estudiants de doctorat i dels darrers cursos de les Llicenciatures de Ciències Humanes i Socials; estudiants i professorat interessats a discutir sobre el món que ens envolta a partir del CINEMA com a representació privilegiada d’aquest.

Aquest proposició voldria situar-se fora de la complaença autonarrativa que ha caracteritzat el projecte occidental, i parlar, des de la perifèria que ens constitueix, sobre aquesta forma de representar-nos el món. Potser fent una inversió doble, la doble suspensió crítica de l’arqueologia foucaultiana i de l’estructuralisme: considerar-nos enmig del símbol. Deixar la pràctica ritual del nosaltres al marge i parlar des de la posició dels apàtrides dels textos de tota mena que ens ha atorgat la tradició blanca i occidental que ens travessa de cap a peus. Cercar la representació de la mort de l’altre allí practicada.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top