Tens 0 productes a la teua cistella
El 20 de desembre de 1973 es produí l’atemptat que causà la mort de l’almirall Luís Carrero Blanco i el del seu xofer. Aquest factòtum del Règim havia estat ascendit per Franco al càrrec de president de Govern, un fet que significava la voluntat de mantenir el seu llegat després de la seua mort, en moments de declivi de la salut del “Caudillo“, i, tanmateix, enmig d’un increment de les lluites obreres i populars. Aquest militar naval, combatent durant la guerra civil en un submarí, representava la continuïtat del nacionalcatolicisme puix era un incondicional. L’atemptat, executat directament per membres d’ETA, produí una explosió al pas del cotxe de Carrero, llançant-lo pels aires al pati d’un col·legi de jesuïtes, va estar un fet de gran impacte públic que serví per a mostrar l’audàcia dels autors i la feblesa del Règim.
Des de l’oposició d’esquerra, l’única existent a la pràctica, aquest atemptat fou acollit amb mostres de simpatia. Cal recordar com l’atemptat va coincidir amb l’inici de la vista al Tribunal d’Ordre Públic (TOP) contra els processats del sumari 1.001, que eren els dirigents de Comissions Obreres. Va haver-hi molta tensió, funeral i actes de condemna, incloses reaccions repressives, amb el nomenament d’un nou president en la persona d’altre destacat franquista: Arias Navarro. Ara, quan pense en aquell esdeveniment veig les coses amb una perspectiva diferent. Cal dir que aquell dia vaig experimentar temor buscant un amagatall; poques setmanes després passí uns dies a Euskadi, comprovant com encara en alguns bars es festejava l’assassinat i es cantava una cançó que repetia amb ironia “saltó y al cielo subió“. Hui, resulta evident com allò fou un crim, executat amb uns fins d’alliberament, però, inadmissible des del punt de mira moral. Els antifranquistes, víctimes de la violència i repressió franquista, admetérem l’ajusticiament del personatge sense adonar-se d’allò que implicava.
Ara, en un temps d’excés de polarització, provocada pels que propaguen l’odi, amb la imposició i exaltació de valors compartits amb el franquisme, aquest aniversari em porta a una sèrie de consideracions al voltant de com fer front a l’onada neoautoritària que vivim. La lletra de la cançó del Raimon ho deia” nosaltres no som d’eixe món” i “no creguem en les pistoles”. Vivim unes circumstàncies diferents, aconseguirem un estatus democràtic, cal, però, fer memòria, recordant un temps, però des de la perspectiva dels valors actuals. Les generacions que no visqueren aquells temps de silencis són les protagonistes del present, podem veure les insuficiències i limitacions existents, aspirant a millorar allò que tenim, això sí, no oblidem com les idees que representava el franquisme, en altres noves formes i versions, continuen alimentant sentiments i, fins i tot, tenim espai electoral i institucional, dic idees per dir quelcom, si voleu les podem qualificar de prejudicis, rancors… però són quelcom a combatre sense odi, amb les eines de la raó i l’argumentació.
