Cita prèvia

23/05/2022

És aquest un costum –el de la cita prèvia- molt antic, comú i justificat en moltes ocasions. Darrerament, però ha agafat una volada què estem a prop d’haver de fer ús d’ell per anar a comprar el pa.

Aquesta darrera constatació que us pot semblar exagerada podreu veure com no ho és tant, ara quan vos pose dos exemples respecte al dia a dia del meu poble. No es pot anar a l’Ajuntament a preguntar quan es pagarà la contribució (o qualsevol altra consulta) si abans no has pres la «Cita Prèvia». Fa dos o tres mesos, la Societat Musical local va oferir la retransmissió, en directe via streaming de l’òpera «Macbeth» de G. Verdi, des del Palau de les Arts de València. Bo. No podies anar a gaudir de tan extraordinari acte si abans no havies aconseguit l’entrada. L’aforament de l’Auditori trobe que està pel voltant 350 seients; érem menys de trenta espectadors. Per cert, aprofitem per a felicitar a la directiva de l’U M A, el fet d’haver efectuat un acte de semblant nivell artístic i l’animem que, tot i la migrada assistència ho torne a repetir.

Tornem al motiu d’aquest raonament perquè l’abast que està agafant darrerament aquest costum, vici o moda, ultrapassa allò que podríem qualificar de normal. Sembla com si qualsevol convocatòria, on sabem de bestreta que anirem quatre gats, mancarà de prestigi si no posa la prèvia de la cita ídem.
Perdó per la presumpció, però hi ha actes que s’han de dur a terme en llocs on caben trenta persones i tenim la certesa que si omplim la meitat del lloc serà un èxit: cal reservar l’accés, no siga cosa que allò revén-te d’assistents i hàgem de lamentar-ho.

Bo, millor no tan bo. Aquest mimetisme sistemàtic potser tindrà algun origen en tantes conseqüències inexplicables de la pandèmia. O en controls que jo ara mateix desconec i que noves situacions han creat la necessitat d’establir. Però d’exemples com els que he citat, podríem fer-ne un rosari. Ara, si la qüestió és que és preceptiu, això són figues d’altre paner.

El cas és que aquest costum imposat, també està fent que moltes persones per anar a espectacles, obres de teatre i altres, tot i que l’auditori mai s’omplirà, ha d’anar proveït de la seua entrada quan en començar la funció observa que quasi mes de mig aforament està buit. Cosa que no li lleva el dret a anar amb la seua entrada a la butxaca. Ací ningú està contra eixe costum.

Són desviacions socials que agafen volada, perquè sembla que donen un poc d’importància a l’acte, perquè altres també ho fan i no tant per una necessitat inherent a l’ocasió. Així, la pilota es va fent grossa fins que ve un moment en la que hi ha col·lectius, que no saben si és imperatiu, però com que molts ho fan, sembla que nosaltres també ho haurem de fer.

Ací, el que hom li preocupa, és que per anar a esmorzar demà al lloc de sempre, haja de demanar la cita prèvia perquè altrament, se les pot veure malament per fer allò que ve fent no sap des de quant.
I això, la tradició i l’esmorzar, no entenen de romanços destarifats.