Ciutat i cultura

22/11/2021

No hi ha dubte que la ciutat, com a artefacte de la interacció humana i mecanisme per a generar riquesa, ha tingut un èxit notable. La clau de l’èxit de la ciutat radica en el fet que la ciutat satisfà, amb elevats nivells d’eficàcia, les necessitats humanes, i per això hi persisteix, i quan no ho fa apareixen els mecanismes per a generar els canvis necessaris per a transformar-se. Com afirmava Jane Jacobs fa més de 50 anys, «les ciutats contenen les llavors de la seua pròpia regeneració…». Les economies d’aglomeració fan que les insuficiències siguen fàcils d’expressar per la ciutadania i de visualitzar i fàcils de rebre pels policymakers o els agents del mercat que poden fer-hi front. La ciutat apareix com a fórmula amb un èxit indubtable en una perspectiva de llarg recorregut històric, com bé assenyalava el professor Sorribes, i amb perspectiva de futur, tal com demostra l’evolució històrica de la taxa d’urbanització i l’estimació que a mitjan segle XXI prop del 70 % de la població mundial viurà en ciutats i haurem de parlar cada vegada més d’un planeta urbà.

Constatar l’èxit de la ciutat no implica en cap cas negar l’existència de «ciutats fracassades». És obvi que les ciutats poden col·lapsar o enfonsar-se com les ciutats maies o Detroit, o podem crear ciutats que no compleixen les seues funcions com les «ciutats fantasma xineses», o podem constatar l’existència d’espais urbans que habitar-los suposa un risc greu per a la vida pels nivells de contaminació o d’inseguretat. No sols són aquelles ciutats fràgils en estats fallats, sinó que en conjunt un terç de la població urbana actual viu en tuguris i assentaments informals, sovint sense accés als serveis bàsics, fins i tot en algunes ciutats occidentals i riques. L’èxit de les ciutats com a constructe no és incompatible amb el fracàs d’algunes ciutats com a praxi.

Un dels factors principals que afecten l’èxit de les ciutats, mesurada amb l’indicador de la productivitat del factor treball, són les economies d’aglomeració, i no hi ha cap dubte que la globalització econòmica, l’emergència d’una cultura global i l’actual pandèmia han alterat profundament la realitat social, econòmica i política de les ciutats i ja no val sols amb aproximacions simplistes. Però hui, més que mai, podem demostrar que l’enginyeria cultural urbana, definida com la tècnica per a la producció d’experiències culturals en el context urbà i que manipula elements simbòlics (les arts i la cultura, els sentits i els significats), materials (les infraestructures culturals) i tecnològics, és ara i ha estat, en les darreres dues dècades, un dels elements més importants per a definir la millora de les ciutats europees.

La ciutat patrimoni, la ciutat intel·ligent o la ciutat creativa com a estratègies de desenvolupament urbà han millorat la productivitat de les ciutats acumulant i re-significant elements culturals, o millorant les interfícies de connexió de les idees i l’intercanvi cultural, o enriquint les experiències expressives personals i professionals de la ciutadania. D’una manera o altra, la cultura i la dimensió simbòlica sempre estan en una posició central per a explicar, causalment, l’èxit de les ciutats.