Ciutat i país

10/12/2021

Ricard Pérez Casado, Josep-Antoni Ybarra (eds): Ciutat i política. De la ciutat desitjada a la ciutat possible, Universitat d’Alacant, Alacant, 2021, 309pp.

Els catorze balanços de polítiques locals que apleguen el volum aporten experiències i projectes municipals pertocants al període 1979-1995. Els casos pertanyen molt majoritàriament a batllies socialistes (en les eleccions de 1979 obtingueren un total de 611.809 vots; un 35% del total de sufragis), encara que se n’inclouen també de comunistes, que en aquells comicis obtingueren 249.412 vots i un 14,3% de vots. La segona sigla més votada en les primeres eleccions municipals fou la UCD amb 589.331 sufragis. UCD, que obtingué més batllies que el PSPV-PSOE, ho feu en ciutats petites. En canvi, PSPV i PCPV foren candidatures hegemòniques en municipis grans i mitjans (un fet que resta palès en els municipis registrats al compendi que comentem) gràcies a un pacte entre el PSPV i el PCPV establert per a assegurar l’alcaldia per a un dels dos partits on la representació del poder municipal no fos clara per a cap de les dues formacions. Per bé que, en aquest període caldria tenir presents d’altres opcions com el MCPV, les agrupacions nacionalistes independents, independentistes (BEAN) i del PNPV a les comarques de la Marina i de la Safor, amb una alcaldia d’aquesta organització a la Font d’en Carròs.

Ciutat i política s’emmarca, doncs, en municipis mitjans i grans sota la política municipal d’esquerra, amb abast de tot el País, de l’interior i de la franja prelitoral i litoral, i amb sensibles gradacions d’ús del valencià. Es tracta d’una monografia sociològicament representativa d’una part del país real.

Les exposicions sintetitzen concepcions entorn d’un model de ciutat que partia de la voluntat política d’abastir d’infraestructures bàsiques els municipis que, sota diversa geografia social i econòmica –per bé que en la totalitat dels casos predominava la producció industrial amb passat protoindustrial, com exemplifica el cas d’Ibi explicat per Vicent Garcia Pascual (pp. 89-121)–, mostraven una unitat d’acció a l’hora de generar polítiques socials d’escala adreçades als convilatans.

El volum –independentment dels testimoniatges recollits– aporta el context històric postfranquista en què es veieren immergits els ajuntaments elegits en les dues primeres etapes compreses entre 1979 i 1983 i 1983-1987. Cal, en aquest sentit, la redacció del Pla General d’Ordenació Urbana, autèntica “caixa negra” que definia els eixos estratègics a assolir en una legislatura.

L’obra, però, perfila una anàlisi que explicita limitacions i contradiccions amb què els nous ajuntaments electes es trobaren pel que feia a l’anomenada administració “perifèrica” de l’estat espanyol i amb la gestió autonòmica del País d’ençà de 1983. En conjunt, la impressió que el lector pot obtenir de la lectura dels retrats sociològics aportats durant quatre legislatures és que els ajuntaments esdevenien víctimes propiciatòries del poder estatal i també ho eren d’un poder autonòmic limitat, alhora, per una jerarquia política determinada des de Madrid. No obstant això, dels textos aportats queda clar allò fet dins el projecte d’assoliment d’una societat municipal de benestar i els reptes a aconseguir. El contrast ha quedat molt didàcticament sintetitzat amb els Dafos definits en cada capítol a partir de forces i aptituds assolides i mancances per resoldre.

Queda clar de les anàlisis aportades, unes més biogràfiques que d’altres, un dels objectius dels editors de l’obra: mostrar la utilitat de la política entesa com a política municipal. Fer política és construir ciutat, hom podria acabar resumint. Però també caldria demanar-se si el model de ciutat imaginat i l’obtingut (la ‘ciutat possible’ a la qual es refereix el professor Ybarra) es correspon amb un model de país, que sembla que encara estigui per fer, si és que no acabem concloent que el model de país possible s’acaba en el model de país autonòmic.

Potser, doncs, un altre volum complementari al publicat podria centrar-se en la relació entre  models de ciutat i models de país, és a dir, fins on arriba la correspondència entre ambdós subjectes de poder, i acordar qui orienta qui: si el model de país és qui ha de legitimar el sentit darrer de la construcció de ciutat[1] i de ciutadanies; o si és la política local la que ha d’orientar, a l’últim, el model de país.

De la lectura dels catorze casos narrats s’extreu la sensació que existeixen fronteres interiors administratives, que esdevenen fronteres de poder –imposades des de 1833 per l’estat espanyol del vuit-cents– i que, és clar, s’acaben interposant en la manca de cooperació mancomunada entre ciutats (dividides per la ratlla provincial i que, en canvi, podrien formar part de la mateixa comarca). La lluita municipal per una comarcalització política i, doncs, per la supressió de les províncies podria unificar el model de país i el model de ciutat; el poder nacional valencià i el poder local (en clau de país).

L’altra qüestió a destacar és si el país es fa des de les ciutats. És a dir, si el projecte de vertebració d’un país ha d’anar del ‘centre (metropolità)’ a la perifèria, o rerepaís. És un interrogant la resposta del qual hauria de derivar d’una doble condició de possibilitat. La primera condició de viabilitat és el desmantellament provincial del país. Un desmantellament que incideix en el fonament nacional d’un País Valencià de ciutats (una mena de via valenciana de la ‘Catalunya ciutat’ del noucents?), el qual hauria d’acordar quins són els eixos supracomarcals determinants (Les governacions de Néstor Novell i Josep Sorribes del Nou viatge pel País Valencià) a través dels quals dur a terme la ciutadanització del País. I és que de vegades pot passar que el ‘centre’, o ‘centres’ de país, es troba en un espai territorial preconcebut erròniament com a perifèric. Totes dues qüestions haurien de plantejar (després de 42 anys de poder municipal) que no es tracta de descentralitzar (l’estat espanyol), sinó de generar, des del país, sobirania de poder de decisió. Llegiu, en aquest sentit, el capítol de Josep Sorribes i de Joan Romero “La ciutat descapitalitzada” i, en concret, els epígafs “L’arquitectura institucional” i “La cooperació intermunicipal i l’avantatge col·laboratiu”.

L’altra condició rau, tot just, a determinar qui controla l’espai territorial concebut com a espai polític: si l’estat  espanyol a través de les seves diputacions i subdelegacions civils i militars  (els valencians, sense policia pròpia, encara pateixen l’acció de la policia espanyola). Tots dos escenaris, però, acaben interconnectant-se. I és que el poder municipal no és altra cosa –com els editors del llibre expressen– que una forma de poder polític. Un poder polític que, sovint, s’ha volgut reduir a poder subsidiari, o a poder de gestió administrativa. (La vivència de Pérez Casado al capdavant de l’Ajuntament de la ciutat de València és un exemple significatiu de les tensions amb partits estatals d’esquerra com l’UCD i el PSOE, pp. 217-231).

Les ciutats, doncs, no són (tan sols) ens de gestió administrativa. Copsar-ne els fils de contradicció política amb el poder regional, i sobretot, estatal, és fonamental. Torno a remetre al capítol de Sorribes/ Romero, i al concepte d’”imaginari col·lectiu” expressat per l’economista Josep-Antoni Ybarra, que ha orientat bona part dels seus treballs a l’estudi de l’economia regional i a l’encertat criteri (que no sempre es duu a terme) de no aïllar-la del seu context d’identitat cultural territorial (p. 305). En aquest sentit, cal valorar com a enfocament ben positiu, complementari al concepte emprat per Ybarra, la filosofia municipalista de Manuel Rodriguez Macià destil·lada al capítol “Elx: la ciutat, més que una obra material és una obra humana” (pp. 67-89).

El volum, a part de ser publicat per la Universitat d’Alacant en esdevenir-se’n l’aniversari fundacional el 1979, ho ha estat de manera intel·ligent com a representació simbòlica de la intrínseca identitat entre política muncipal i política d’articulació territorial.  La seva publicació hauria de ser entesa potser com a eina de treball. Es tracta, com diuen els curadors (Ricard Pérez Casado i Josep-Anton Ybarra : “La ciutat desitjada: els inicis” i el capítol d’Ybarra: “Finalment, la ciutat possible”), d’un treball precursor, que pot ser referent per a endegar una futura sèrie editorial d’experiències i de reflexions municipalistes (una Biblioteca de temes municipals?). I, sobretot, ha de servir per a no limitar l’objectiu en la ciutat possible, que, com a primera fita, no ha d’exhaurir el projecte de la ciutat imaginada. La ciutat és projecte.

*Les dades generals de vots i de percentatge d’aquesta ressenya provenen de: Ricard Camil Torres i Fabra: “L’esquerra triomfa al País Valencià”, Temps d’història dins El Temps, 1035,  13/19-IV-2004, pp. 54-57.

–

[1] Recordem que es projectava entre els anys vuitanta i noranta, l’eix España de las ciudades – Europa de les ciutats, una manera de diluir aparentment la planta d’estat ‘nacional’ i, per extrapolació, l’Europa dels Estats.