La revista degana en valencià

Ciutat que s’enfila

19/07/2021

Peu de foto: Desnivells a Porto, un autèntic lloc «de postal»

Les persones acostumades a viure en una ciutat tan plana com València no podem deixar de sentir una barreja d’enveja i d’admiració cap a les ciutats costerudes, a pesar de les innegables comoditats de l’horitzontalitat. N’hi ha que són un caramull de pendents, com ara Lisboa o Porto. Unes altres són més discretes, però igualment traïdores, com Madrid o Brussel·les. Roma, París o Kyoto són una successió memorable de plans i turons. També n’hi ha, com Barcelona, que no fan bandera de les seues variacions orogràfiques, tot i que alguns barris, en especial tocant a Collserola, volen assemblar-se a San Francisco o Valparaíso.

A escala valenciana, les grans ciutats, situades a les planícies litorals, no destaquen per les seues elevacions. Pensem en Vinaròs, Castelló, Gandia, Elx o Torrevella, entre moltes altres. Potser l’única excepció és Alacant, una de les poblacions més afavorides pel solar abrupte on la van construir, feliçment abocada sobre la mar. Peníscola, Orpesa, Sagunt, Cullera, Xàbia, Dénia o Altea també combinen la proximitat de la mar amb la supuració fotogènica del barri vell.

Aquestes poblacions vora mar ofereixen algunes de les panoràmiques més belles del nostre paisatge. Un paisatge, tot siga dit, molt més muntanyenc del que sembla. A banda dels cims costaners (en particular la serra d’Irta, el Montgó i la serra Gelada), el nostre país estret i allargassat es caracteritza per una successió de muntanyes encaixades entre planures fluvials, foies i valls, que guanyen altitud com més s’acosten a les serralades ibèriques i bètiques. A recer dels seus contraforts, trobem un bon grapat de ciutats mitjanament grans i més o menys empinades: l’Alcora, Onda, la Vall d’Uixó, Sogorb, Llíria, Xàtiva, Ontinyent, Elda o Alcoi, per exemple. Una miqueta més a l’interior, són molts els pobles de perfil rost i elegant, com ara Morella, Vilafamés, Ademús, Xelva, Bunyol, Bocairent, Montesa, Cofrents, Biar o Castalla.

A l’àrea metropolitana de València, al bell mig de les desembocadures del Palància, el Túria i el Xúquer, les altituds són poc importants. Cap al nord, a banda del Puig, és a Godella, Rocafort i Paterna on trobem els termes amb major desnivell, allà on acaba l’horta i comença el secà. Cap al sud, Torrent i Picassent s’alcen a poc a poc per a deixar pas a un seguit de muntanyes suaus que anuncien els relleus, més considerables, de la Vall dels Alcalans i de la Foia de Bunyol.

Mentrestant, al Cap i Casal, les costeres són excepcionals. Als límits del terme en trobem alguna tocant a Mislata o a Tavernes Blanques, per exemple, a més de les modestes ondulacions de Benimàmet o Massarrojos, preludi de la successió de llomes que tanquen l’Horta pel nord-oest. Al barri vell tan sols hi ha pendents al voltant de l’antiga illa del riu on es fundà la ciutat. A penes perceptibles, les podem identificar als carrers de la Bosseria i de les Danses, entre el Carme i el Mercat, o als carrers del Palau i dels Trinitaris, a la Xerea. És en aquests barris on trobem dos topònims urbans que demostren la nostra afició a bufar en caldo gelat i a convertir quasi qualsevol paraula en un diminutiu: la cèlebre plaça del Tossal –que popularment es transformà en Tros Alt– i l’humil carrer del Tossalet.