La revista degana en valencià

Ciutats sense mapa

28/09/2020

SONY DSC

Peu de foto: Una de tantes primaveres a Bolonya

Quan saps que has fet teua una ciutat? En el meu cas, quan la puc recórrer sense mapa, quan les experiències viscudes em permeten no haver de desplegar el plànol ni consultar l’aplicació del mòbil. El dibuix de la ciutat, amb els camins principals i les travesses, forma part dels coneixements que has interioritzat amb la força del costum o gràcies a les vivències.

Per descomptat, aquesta no deu ser una idea gens original. Segur que algú l’havia escrita abans i li l’he manllevada sense adonar-me’n. Però ho pensava, ara, en evocar la primavera passada, de la qual a penes vam tindre notícia, perquè estàvem confinats. Una primavera que jo havia d’inaugurar a Bolonya, junt amb la meua companya Carol Borràs, responsable de drets internacionals d’Edicions Bromera. Havíem d’assistir a la fira del llibre infantil de la ciutat italiana, la trobada professional més important del sector a escala mundial. L’emergència sanitària va implicar la cancel·lació de l’esdeveniment i, per tant, del viatge. He enyorat Bolonya. He enyorat la fira, amb la seua exigent i satisfactòria dinàmica de faena. He trobat a faltar les passejades nocturnes, després de sopar i amb un gelat a la mà –una dolça pròrroga gastronòmica. Bolonya és una d’aquelles ciutats que ja sent meues, que puc recórrer sense necessitat de mapa. Hi he anat sis o set vegades, hi he passat setmanes senceres. Per això, perquè la sent meua, l’he enyorada tant. Un enyor un punt egoista, tot siga dit, propi de qui té la sort de lamentar la cancel·lació d’un viatge i no la pèrdua de la salut o del treball.

Ara, amb idèntic egoisme, tinc nostàlgia de futur. Aquest estiu no viatjarem. El turisme s’ha aturat i, mentre es reactiva, alguns ens estimem més frenar. Col·lectivament, tenim una oportunitat per a pensar-lo, per a reflexionar sobre la indústria de l’oci, sobre l’aviació, sobre l’espai públic i tants altres aspectes fonamentals de la societat contemporània. En canvi, com a individus, els nostres gestos no van més enllà del pur simbolisme.

A l’espera d’una revifalla de la societat civil –l’única capaç d’articular una alternativa–, aquest estiu ens quedarem a València, on no he necessitat mai un mapa: és la meua ciutat de veres. Potser passarem, si les circumstàncies ho permeten, uns quants dies als Serrans (una comarca que també he fet meua, on no em cal ni vull el suport de Google Maps). Fins i tot, si l’epidèmia evoluciona sense sobresalts, ens plantejarem visitar algun familiar una miqueta més lluny. O tornaré a Barcelona en un últim viatge de treball abans de les vacances, després de quatre mesos sense anar-hi… Barcelona també és una de les meues ciutats. I Londres, on també havia de viatjar aquesta primavera. I Madrid, que dubta de com celebrar la seua mítica fira del llibre. I Gandia, Alacant, Castelló, Vila-real, Alcoi, Morella, Girona, Palma, Elx… ciutats que de sobte se m’han tornat llunyanes, com mapes invisibles d’un regne inventat. Potser, en el fons, el confinament ens ha fet prendre consciència d’això, ben mirat: les ciutats nostres no són sinó un espai irreal, propi de la intimitat més profunda, un lloc que habitem i ens habita, fora del temps i dels mapes, una guia imprecisa –i per això tan certa– que ens parla d’on som i d’on volem ser.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top