Civil War

Trump ha imposat la llibertat en Veneçuela. Aquesta frase, en el domini de la postveritat, seria ben acollida per eixe públic, nombrós, incapaç de detectar la bestiesa que amaga aquesta afirmació. Primer, perquè la llibertat no s’imposa. Això és, simplement, una contradicció. Segon, perquè la llibertat és un concepte erosionat, que ha perdut el lligam necessari entre un significant i un significat, la qual cosa vol dir que Trump pot haver imposat qualsevol cosa. Igualment, ocorre amb altres conceptes abstractes que han patit la seua degradació, com la paraula pau, o la paraula democràcia, de tal manera que, a hores d’ara, podríem dir que Trump ha usat l’exèrcit per a exportar pau i democràcia a Veneçuela, i el mateix públic repetiria l’aplaudiment.

La postveritat és una distorsió deliberada de la realitat, amb la finalitat de manipular creences i influir en el pensament de la resta. Fer postveritat és com mentir, però d’una manera planificada i sistematitzada, i el procés de construcció del fals discurs sovint requereix una adulteració de les paraules. Els partidaris del neoliberalisme actual (la dreta i la seua ultra) són experts a devaluar l’arrel etimològica dels conceptes. Només hi ha un antídot contra la postveritat: llegir (llibres, no tuits).

Quan Stuart Mill, que passa per ser font teòrica del liberalisme, va escriure la seua famosa obra Sobre la llibertat (On liberty) no es referia a l’elecció individual com el dret de prendre una cervesa a un bar de Madrid en temps de pandèmia, segons la interpretació d’Ayuso. Potser és que Isabel no ha llegit el filòsof anglés, o no l’ha entés, o vol entendre una altra cosa. En açò de no llegir (o no llegir bé) també destaca Feijóo, que va citar Orwell i va datar eixa cita en 1984, sense saber qui era l’escriptor britànic, què denunciava en l’esmentat llibre i des de la més absoluta ignorància de la vida i obra de l’autor (que en 1984 feia trenta anys soterrat). I podem afegir que sovint sentim dir que Sánchez és comunista, la qual cosa només demostra que aquells que fan aquesta afirmació mai no han llegit Marx, ni els interessa.

Quan parlem de l’adversari polític (en el nivell de les idees) és aconsellable llegir els seus arguments. Per contradir el neoliberalisme, per exemple, cal haver llegit a Friedman i Hayeck. L’anàlisi del contrari és fonamental, però requereix un esforç intel·lectual que, als nostres temps, no és freqüent. Chomsky, que és antagònic en el seu pensament al capitalisme ferotge, va haver de reflexionar molt i molt per poder escriure sobre la manipulació dels missatges que usa la maquinària neoliberal en la seua estratègia de la confusió.

Malauradament, l’avís de Noam Chomsky no ha evitat la derrota anunciada. El que observem és el creixement exponencial de la distància entre l’àmbit teòric i el camp del mercat polític. Atés el que demostren els representants, sembla que usen un diccionari diferent del nostre, o al que alguns de nosaltres pensàvem dominar. Cal entendre, consegüentment, que ja s’ha perdut la batalla de les paraules, i que el neoliberalisme ha resultat guanyador.

Supose que Trump tampoc no ha llegit molts llibres, però, com hem comprovat, açò és massa habitual per a riure’s d’ell. El llenguatge ha mort i, amb ell, la capacitat humana de reflexionar sobre totes les coses. És així com el neoliberalisme ha imposat un caos intel·lectual sense precedents. I només així podem entendre la facilitat amb què obren els nous arquitectes de la geopolítica, que reben un bon sou de les transnacionals o, senzillament, en formen part. S’han apropiat de les paraules clau de la civilització: llibertat, democràcia, equitat, justícia, pau (i Premi Nobel).

Els polítics (tots el que he anomenat) són titelles, executors necessaris de les decisions que es prenen ben lluny dels parlaments, i del carrer. Supose que, per aquest motiu, com més inepte és el governant, més fàcil resulta conduir-lo pel camí convenient. Això, però, necessita el compliment d’una condició indispensable: que el governant no siga un inepte en grau superlatiu. I en aquest punt, promet als lectors que aquest és l’últim article que dedique al president nord-americà.

Confiar en un personatge com Donald Trump és arriscat, perquè aquest home és imprevisible. Resta clar que, a l’àmbit internacional, les seues maniobres polítiques són molt valuoses per a les grans empreses, les que tenen interessos econòmics per tot el món. Envair països, amenaçar presidents, segrestar-los, imposar-ne uns altres, crear un clima de tensió global, tot açò són coses que poden afavorir les grans transnacionals del neoliberalisme. A la fi, el negoci està per sobre de qualsevol altra consideració moral. El mercat és el sobirà i el que marca l’ordre i destí de les economies en l’imperi del capitalisme salvatge. I Trump és qui s’encarrega de transmetre aquest missatge, per la força. Per als amos del món (les grans fortunes vinculades al negoci militar, energètic, tecnològic, farmacèutic o a l’agroindústria), la democràcia no és una eina necessària i, en moltes ocasions, pot ser considerada, fins i tot, un inconvenient. La figura de Trump, en aquest sentit, és benvinguda. El que sembla que obliden els membres d’aquesta elit econòmica és que la personalitat autoritària, com va dir Theodor Adorno, correlaciona negativament amb la intel·ligència. I Trump confirma la teoria, i la supera en excés.

L’amic Donald està propiciant que, al seu propi país, la ciutadania no l’estime tant com l’estimen a Wall Street. La seua personalitat autoritària, intolerant, racista, discriminatòria, ha suposat la vulneració dels drets d’amplis sectors poblacionals al USA. A hores d’ara, sembla que hi podem trobar una resposta popular, si més no, en estat germinal, que podria configurar un panorama de conflicte social insostenible en el futur.

Les deportacions sense fonament legal, la persecució de periodistes o l’assassinat de civils a sang freda estan fent despertar la consciència dels que intueixen que el que ocorre al seu país travessa els límits de la normalitat democràtica, i de trellat. Mentre els actors i actrius de Hollywood aprofiten qualsevol acte per a dir Fuck Trump, altres ciutadans, menys afortunats, es manifesten als carrers de les grans ciutats jugant-se, literalment, la vida. De les minories racials, no cal parlar-ne. Assegurar una resposta pacífica no resulta fàcil en un país en què tothom pot disposar d’un fusell, d’una pistola o de qualsevol altre instrument per atemptar contra la resta. Qualsevol incident podria accelerar la crisi de convivència. A més, sabem, pel discurs del mateix president, que no deixarà el càrrec amb facilitat, ni respectarà els resultats electorals si no li atorguen el poder. O cal recordar que els seus van ocupar el Capitoli? La cosa té mala solució.

L’altre dia, en una conversa de bar, un amic em va dir que, si la cosa no canvia, ens veurem involucrats en una guerra mundial. Ell insistia, al seu argumentari, en tot el que està provocant la política exterior de Trump. Jo li vaig dir que eixa és una possibilitat, però que cal incloure, en el ventall d’incerteses, una guerra civil americana. Si ocorrerà una cosa o l’altra, no ho sé. Jo propose una cimera de mandataris per assegurar la pau mundial, la solidaritat entre nacions, la llibertat per als pobles… Però, per favor, que celebren la cimera a una biblioteca, diccionari en mà!