Classe obrera, sindicats

Recordeu com allò de la “lluita final”, que preconitzava una estrofa de la Internacional, ha quedat enrere. El de vindre històric ha anat generant canvis de paradigma, així, als països industrialitzats que se situen en el marc de les democràcies, hereves del liberalisme, s’han produït circumstàncies o transformacions socials que ens situen en reptes com la crisi climàtica, la societat del consum i del malbaratament, les diferències entre nord-sud, el model productiu, la contaminació, les guerres… D’això s’ocupen experts, pensadors, polítics, i ciutadans. Gran part de la gent major, que hem nodrit les files de les esquerres, situaven en altres moments a la “classe obrera” com centre del conjunt dels moviments emancipadors. Hui el mateix concepte de classe obrera és objecte de qüestionament, almenys en el sentit de considerar-la com un tot homogeni; tanmateix, el seu paper, com síntesi i com l’agent emancipador, ha perdut vigència.

No obstant el que acabe de comentar, la realitat dels sindicats de classe, conformen uns espais de contra poder i d’eina a favor de les conquestes de drets que no podem negar, a més a més cal considerar l’existència del sindicalisme de classe com quelcom inherent a la democràcia. Un sindicalista, i alhora ideòleg, com fou Ramiro Reig a uns dels seus darrers escrits es feia la pregunta següent: quin paper juga el sindicalisme? (Publicat al catàleg de l’exposició 50 anys de Comissions Obreres del País Valencià), òbviament la seua reflexió i resposta afectava el seu sindicat. Doncs, també nosaltres ens podem fer la mateixa pregunta, especialment, des de la perspectiva de continuar la tasca de fer país, i més encara en el present, en el qual cal fer pinya davant com està el patí.

El sindicalisme representa a la part més conscient i combativa dels treballadors i treballadores, allò que seria la gent assalariada que reivindica millors condicions de treball, puix els sindicats, amb més o menys intensitat, creen solidaritat i contribueixen a caminar cap a quotes de més igualtat. Que negocien, que pacten, amb la patronal, que a vegades pot haver-hi dosi de corporativisme, cert, malgrat tot, el seu paper ha estat allò que acabe de destacar. Tant durant la lluita antifranquista com posteriorment, en la present de democràcia limitada, les centrals sindicals han anat assumint objectius del valencianisme, i la seua complicitat sempre ha estat present. Una societat tan “complexa” com la del segle XXI presenta bastant interrogants, la fragmentació de moviments i d’idearis, la feblesa davant de l’ofensiva del conservadorisme, o fins i tot de la dreta més radical, exigiria un esforç d’entesa, d’ajuntar capacitats i energies. Allò de la lluita final, com adés ha comentat, queda ja en la història, seria més raonable, però, parlar de fites, d’objectius a assolir conjuntament, i això ens porta de recordar una proposta del passat situant-la en el context actual, una proposta que ens parlava d’un bloc de canvis, més enllà del concepte estricte de classe obrera, potser vos sonarà el nom de Gramsci.