Clausewitz al País Valencià

Tomàs Escuder. Escriptor

“Ja n’hi ha prou”. Així de contundent és la frase que oïm de tant en tant. No resulta una oració bonica però vol ser efectiva.

Des de fa un cert temps, de fet des de que forces polítiques d’esquerres són al govern del País, es venen sentint de manera reiterada reclamacions de diferent envergadura i àmbit. Especialment es reclama un finançament just i corresponent a la realitat valenciana.

I vist el que veiem sembla que plou sobre mullat. O, de manera més ajustada: els diners no arriben. Ni tampoc d’altres reclamacions.

S’ha arribat a un grau tan continuat de clams que els crits, sempre modests i porucs, ja no tenen cap capacitat de moure res. Per aquest camí al contrincant, el poder central, tant li dona bif com baf. Per una li entra i per l’altra li surt. Mentre no siguen sinó aquesta mena de formes de reclamar l’estat troba que a ells això no logra incomodar-los de cap de les maneres.

Vistes així les coses , els esdeveniments més recents, recentíssims, com és l’advertència espanyola de posar  nous entrebancs a l’obertura de la RTVV és clar que cal alguna maniobra més per part del govern valencià per tal de pressionar el poder estatal.

Ja no ens alimenten molles! Va dir el Conseller Marzà, repetint la frase d’Ovidi Montllor.. I doncs, ànim!  Si volem el pa sencer  bé caldrà que passem a una altra manera de reivindicar donat que les utilitzades fins ara no han donat cap resultat . I no en donaran.

Si la política és una altra forma de guerra, caldrà que estudiem i apliquem, les ferramentes que l’art de la guerra ha utilitzat durant segles.

Llegim, interpretem i posem en marxa  per tant el senyor Claus von Clausewitz.  Noble i militar alemany que pontificà sobre la dinàmica d’eixe conflicte tan universal que és la guerra.

No volem violència. Això no. Però aprenguem de les seues estratègies i maneres pel camí de la  praxis política.

No n’hi ha prou amb els crits a les Corts , ni les declaracions als media, ni paraules soltes i dèbils al llarg dels dies …

Tampoc val, ja ni això val, anar a la capital del Regne i escenificar un desacord tot i que haja estat un petit pas endavant en el camí de les reivindicacions. No n’hi ha prou!

Clausewitz parla de no importar la possible pèrdua de batalles. Que el que cal és guanyar la guerra. Nosaltres , tota la gent valenciana, hem perdut moltes batalles i fins i tot guerres. Massa.

Caldrà per tant buscar noves formes de baralla. Eixir en tots els camps , els socials, culturals, econòmics… I fer-ho amb noves armes i no amb les desinflades de les paraules dels discursos oficials dels polítics.

Eixe poder valencià ha de fer moure el conjunt de la societat valenciana amb estratègies noves i contundents. Utilitzar la força dels vots de manera afilada, punyent. Clar. Però alhora emprar de manera igualment clara i dinàmica les armes del carrer, de la gent.

Usar les tàctiques i les estratègies adients. L’ús de la força cívica no violenta i de les maniobres voluminoses socials. Mirar com es poden defensar els nostres interessos i atacar.

Es evident que utilitzem aquesta terminologia mirant sempre des de l’òptica de la no violència . No hi ha d’haver violència de cap de les maneres. Però l’ús d’aquesta dinàmica guerrera en el camp polític deuria ser una guia si volem que el País Valencià tinga el que es mereix. Altrament  ja sabem on som i a què tenim dret des de fa tres-cents anys.

“Das ist alles” sí, això és tot.