Cofrents, Alaska i els recursos comuns de la nostra societat

31/07/2019

25 tones de lava d’un vell volcà de Cofrents han estat dipositades en una de les sales d’exposició de l’IVAM. L’acumulació del material resulta almenys, colpidora, ja que no es tracta d’un muntó de materials per fer front a cap reforma o remodelació de l’edifici. Aquesta és una acció habitual de l’artista Lara Almárcegui, qui pretén reactivar el magma d’aquella tradició de les arts d’obrir debats i presentar les incongruències i les incerteses de la nostra societat.

El projecte artístic d’Almárcegui per a l’IVAM aborda a més, diverses qüestions que no haurien de quedar sepultades per la rotunditat de la instal·lació. Com a visitants de la mostra, ens caldria contextualitzar l’origen d’un material tan poc comú en les sales d’un museu. La lava, petrificada i triturada prové d’una pedrera del terme de Cofrents, poble de l’interior reconegut per tots aquells que hem sentit fílies o fòbies cap a l’energia nuclear. Però no volem centrar ara la nostra mirada per aquest camí.

El títol de l’obra reconeix el nom “Volcán de Agras”, que és l’espai de procedència d’un material utilitzat per a la fabricació del ciment. I en aquesta obra efímera, Almárcegui ens condueix en l’acció de revisitar un espai actualment abandonat i degradat, com tantes altres explotacions mineres que són a cel obert.

Als valencians i valencianes, parlar del ciment o millor encara del formigó, ens retrotrau a eixe costum cíclic que tenim de construir de manera desmesurada sobre els espais que un dia foren paratges idíl·lics i ara són poc més que natures mortes, moltes assassinades per la cobdícia dels especuladors. Potser hauríem també de considerar una pedrera a cel obert com una forma de violència sobre el territori, de la qual molt pocs en treuen profit.

El formigó, no cal dir-ho, és tot un símbol definitori d’allò que se suposa que és la civilització contemporània, cada cop més urbana i voraç. Però el plantejament d’Almárcegui ens acosta també a la problemàtica de com gestionar de manera sostenible els recursos del nostre planeta. Subjau en aquest exercici la inquietud sobre les nostres capacitats per evitar, o no, el col·lapse de la nostra civilització.

Mentre ací hi ha gent que s’esborrona en pensar si tindrem el valor d’implementar una taxa turística que pal·lie una mica els usos i les derivades de l’espai comú, en altres parts del món apunten a interessants propostes encaminades a garantir una prosperitat comuna.

Imaginem per un instant que tothom, independentment del treball que realitza o deixa de realitzar, tinguera garantida una aportació mensual que cobrira les seues necessitats bàsiques. Aquestes persones segurament deixarien de treballar. És això el que un primer tast de sentit comú ens podria avançar. Tanmateix les experiències dutes a terme en aquest sentit demostren més aviat el contrari. Veiem un exemple.

A mitjan dècada dels 70 l’estat d’Alaska establí un fons econòmic constituït pels gravàmens que començaven a aplicar-se a les empreses que exploten els recursos petroliers del territori. Una quantia prou important per a un territori que triplica la superfície de l’estat espanyol però que en el seu conjunt no té més habitants que la ciutat de València.

Els governants d’Alaska feren diverses consultes per veure com gestionar una aportació tan notòria als pressupostos públics. I la solució proposada implicava establir un fons garantit, a imitació del model noruec, però que en aquest cas reparteix una bonificació anual a qui demostre estar establit de manera permanent al territori. La quantia és variable i voreja els 2.000 euros per cap, sense condicionants ni contraprestacions, i no cal dir que oxigena l’economia de moltes famílies, any rere any.

Ja podeu imaginar l’oposició i el rebombori inicial de les forces més ultraliberals. Cridarien al cel perquè el fet de garantir una aportació mínima, sense res a canvi, faria segons ells, caure en la desídia i desmotivaria la iniciativa privada. No debades en societats fortament influïdes per l’ètica protestant el valor del treball dista prou del que tenim per les vores de la Mediterrània. Foren Luter, i posteriorment Calvino, qui assentaren les bases per unes societats que han fet de l’adoració al treball una via d’acostament a Déu. Això ha quedat en la base de l’ADN patri però també de la prosperitat de països com Holanda, Anglaterra, i els mateixos Estats Units amb l’encarnació del seu American Way of Life.

Clar, l’experiència d’Alaska desmuntava un poc aquell mite de guanyar-se els fesols amb la suor. Amb el pas del temps la subvenció del petroli resultaria més aviat positiva. Hui continua plenament activa i seria quasi irrenunciable per als seus benefactors. L’economia d’Alaska no solament va començar a reactivar-se en haver-hi més liquiditat en el carrer i per tant més despesa, sinó que a més les taxes d’atur han minvat de manera notable. La gent no ha deixat allí de tenir iniciatives ni d’emprendre nous negocis.

Tota aquesta estratègia per acomodar i fixar la població en un territori tan inhòspit podria servir com a preludi d’un interessant debat, a penes dibuixat, sobre com entenem el valor del treball. Evidentment no poden ací més que fer un apunt molt somer a una qüestió tan complexa.

Vivim temps d’acceleració exponencial i de canvi sobre els valors que tradicionalment hem establit com a societat. Sabem que el treball de les persones, més o menys rutinari, ja s’està deixant en mans de programes, algoritmes i màquines cada cop més sofisticades i funcionals. Sense anar més lluny, algunes màquines ―per no dir robots―, tenen també capacitats creatives; unes poques poden compondre simfonies que són donades per excepcionals i indiscernibles de les humanes per la crítica especialitzada.

Tot aquest escenari s’està bastint d’una manera vertiginosa i sense una previsió massa acurada del que anirem a fer amb bona part de la humanitat en passar de models de treball precari a models ultra precaris que faran quasi impossible la supervivència de les persones. El risc de col·lapse del model capitalista podria venir simplement per la seua expansivitat. Un model d’èxit global que s’ha beneficiat de la manca de regulacions, del treball esclau en països poc desenvolupats i de les facilitats en eludir impostos a les grans empreses, que puguen revertir en polítiques socials.

Cada vegada es produeix més, millor i més barat, i això pot esdevenir no solament un problema ambiental sinó també un stock de productes i serveis que difícilment poden absorbir consumidors sense capacitat ni més interès que el de satisfer les seues necessitats bàsiques.

Així que realment no sabria dir si la proposta que s’escolta amb força d’una renda bàsica universal, seria una mesura d’esquerres (perquè possibilita certa supervivència als més pobres i reequilibra les diferències socials) o de dretes (perquè permet que el consum no desaparega i allarga la vida del model capitalista).

En qualsevol cas, en aquest dilema quasi existencial resultaria molt valuós orientar el debat cap a l’ús que volem fer del que serien els recursos propis. Si els habitants d’Alaska han decidit repartir entre la seua comunitat els beneficis de l’explotació del subsòl, i a més el programa ha resultat a bastament positiu per a tothom, ¿què passaria si en altres llocs decidirem repartir els beneficis d’altres béns que aporten riquesa a la comunitat? ¿Hauríem de parlar únicament de béns tangibles, com el petroli, els minerals, la pesca, etc. o podríem ampliar el ventall de commodities a conceptes més abstractes com el turisme, la llengua, el patrimoni, l’educació o la gastronomia? ¿Podríem aspirar a un capitalisme ètic que replantege blindar determinats béns comuns de la privatització, o fins i tot atorgar beneficis pel seu gaudi?

Aquestes qüestions que heu tingut la paciència de llegir i moltes altres, que com a volutes de fum encara ascendeixen del vell volcà d’Agras, m’han acudit al cap en veure aquell gran muntó de terra a l’IVAM. Una societat oberta necessita replantejar-se continuadament el sentit de la seua existència i mesurar les conseqüències de les seues accions.

Si alguna utilitat té l’art contemporani, és la d’obrir aquests interrogants i fixar el rumb cap a una societat diferent.