Col·laboració mundial versus canvi climàtic

10/02/2022

L’atmosfera no entén de gasos d’efecte hivernacle. Ara bé, si continuen acumulant-s’hi, el planeta es calfarà cada cop més i el futur dels éssers vius s’hi farà impossible. Sols potenciant una col·laboració mundial plena farem «girar la truita», sense oblidar que les necessitats energètiques bàsiques hauran de ser satisfetes si volem sobreviure.

Els països «desenvolupats» compten amb organitzacions preocupades pel clima que investiguen quina podria ser la millor transició energètica i han començat a coordinar-se per afavorir incentius eficaços. Tanmateix, els països «en desenvolupament» estan en una fase anterior i no troben cap incentiu en aquesta transició. Com, a més, són les nacions més pobres del món i on habita la majoria de la població humana, sobreviuen «entre l’espasa i la paret».

Dissortadament, les pitjors decisions es prenen en els països que més patiran el canvi climàtic, com ara l’Índia, convertida en «campiona mundial d’emissions». El seu primer ministre —Modi— pretén que tota la població tinga electricitat a partir de carbó barat, que és força contaminant. La seua veïna Bangladesh inculca la mateixa política, malgrat que una quarta part de la seua població viu en la franja costanera i està en perill de desaparèixer a causa de les inundacions.

Per què —podríem preguntar-nos— tenen aquests països una necessitat tan peremptòria d’electricitat? Perquè formen part del sistema capitalista, que té com a «essència» unes ànsies infinites de desenvolupament econòmic. Per això  l’anteposen al canvi climàtic, vist pels països pobres com un mal menor. Ara bé, si les nacions «riques» finançaren infraestructures adequades, no augmentaria la concentració de gasos d’efecte hivernacle arreu del món. Per altra banda, havent «escurat la butxaca» dels països pobres durant segles els poderosos, ja va sent hora que aquests darrers assumesquen les enormes obligacions que hi tenen.

A més a més, tenim un compromís immediat amb els nostres descendents, els ciutadans desfavorits dels països rics, els pobres del planeta —centenars de milions en situació desesperada— i les nostres arrels culturals més valuoses. La dificultat, però, rau en l’elaboració d’una política que execute aquest compromís al més aviat possible, ja que qualsevol retardament exacerbaria els problemes dels pobres i entorpiria el compliment de les restants obligacions. Així doncs, cal que la transició siga ràpida i es plantege a escala global si volem respondre de debò a les necessitats dels països pobres, les dels membres desfavorits de les nacions pròsperes i la voluntat de conservar els grans assoliments culturals de la nostra espècie.

Sols mitjançant la col·laboració mundial podria aconseguir-se; sobretot, a través de les deliberacions dutes a terme per grups plenament representatius. És així com les exigències que se’n derivarien serien justes, raonades per tots els països i aplicades sense problemes. S’evitaria la molt probable oposició dels poderosos, als quals no els importaria valdre’s de la força bruta si ho considerassen necessari. Per tant, establint negociacions en les quals tothom se senta ben representat, podran els pobles ser convençuts que el tracte ofert ha estat just i el procediment, transparent.

On haurien d’establir-se aquestes negociacions? En un fòrum global. Qui hauria d’ésser-hi? Els representants de cada nació, de cadascuna de les grans cultures mundials, dels futurs habitants del planeta, dels desfavorits de països en desenvolupament i del món pròsper. Com haurien de desenvolupar-se? En fases successives.

En la primera fase, l’objectiu fonamental seria reduir el nombre de possibilitats al màxim i haurien de participar-hi experts en clima i energia, representants de països en desenvolupament i economistes. La seua meta consistiria a presentar un rang de programes que limitassen en el temps el  calfament del planeta.  Caldria, doncs, elaborar projectes específics per a cada país mitjançant la substitució de combustibles fòssils per energies renovables o plantejar-se directament el decreixement com a opció al capitalisme. Així mateix, s’oferirien programes similars però adaptables i de suport a països pobres.

En la segona fase, cada país estudiaria les opcions de la primera. S’inclouria, a més, gent desfavorida, gent que opina de forma diferent, i experts en reducció de demandes energètiques, modificació d’assignacions pressupostàries i creació de programes socials. En aquesta fase, hauria de quedar ben clar en quina mesura els plans proposats i elaborats millorarien la situació dels desfavorits, conservarien les tradicions valuoses, establirien garanties que l’ajut proporcionat pels països rics es destinarien a l’objectiu previst i, finalment, quins  «sacrificis» caldria realitzar en termes de qualitat de vida.

En la tercera fase, es regressaria a l’àmbit global per establir una opció satisfactòria per a tothom. Com molt possiblement no hi hauria consens, el debat hauria de continuar en dues direccions. En la primera, les parts estudiarien una opció acceptable per a la majoria; en la segona, els qui s’oposassen, haurien d’explicar per què creuen que les càrregues que se’ls han imposat son excessives.

Certament, caldria comptar-hi amb el pessimisme de molts dels participants, basat en els fracassos anteriors. Tanmateix, un gir positiu seria considerar els errors del passat com una via d’aprenentatge eficaç.

Amb tot i això, l’objectiu del procés esbossat és fer un pont entre un ideal ètic i les complexitats del món real. El primer aportaria indicadors importants per als debats reals. De les segons, sorgirien negociacions que, fins ara, han fracassat perquè s’infringeixen normes pròpies de les condicions ideals en què es mouen els debats. N’és un  exemple la manca de representació en aquestes converses de les generacions futures i dels qui viuen en la pobresa, i la deficient informació de molts dels representants.

A pesar de la molt probable incomprensió mútua, hi ha diverses possibilitats d’alentir el suport a les posicions dels altres i crear una motivació per a buscar l’acord: els qui consideren que les càrregues són intolerables que puguen explicar per què ho creuen, que les postures defeses s’atenguen a les conseqüències per a la vida humana (és  a dir, el més significatiu èticament), que no es trepitgen les demandes de cap representant, que l’estructura del dilema ètic siga transparent des del començament i, finalment i sobretot, que s’accepte que no resulten fàcils de complir conjuntament les obligacions.

Ara bé, malgrat la bona voluntat dels participants, no n’hi haurà prou amb unes poques reunions. Caldrà, doncs, que el fòrum es reunesca amb regularitat i que cada pla que sorgesca puga servir de base per a les següents passes, replantejaments i reajustaments.

A més a més, els científics faran nous descobriments climàtics, els enginyers oferiran avanços tecnològics, les catàstrofes generalitzades acceleraran el ritme de la transició, les innovacions agrícoles assenyalaran el camí per a reduccions dràstiques de les emissions, els mètodes de captura i emmagatzematge del carboni seran molt més viables, els experiments socials comportaran modificacions polítiques, les economies de països en desenvolupament aprendran de la introducció de sistemes d’energies renovables, es duran a terme iniciatives per abordar problemes socials —atur, educació, atenció sanitària— i, finalment, sorgiran reflexions personals relacionades amb el que seríem capaços de renunciar sense cap cost fonamental.

La intenció és combinar ideal amb pragmatisme mitjançant bona voluntat, saviesa i justícia mundial. Fins ara, eludir les responsabilitats morals ha complicat les negociacions sobre el clima. Així i tot, ens queda reconèixer la legitimitat de les peticions d’ajut, explicar les dificultats de respondre a aquestes peticions mentre s’atenen els problemes urgents i negociar una solució acceptable per a tothom. En resum, l’honestedat és la millor política, sobretot quan les possibilitats d’amagar-se són ja molt escasses.