Col·lapse ecosocial i globulització

El canvi de les societats modernes i el País Valencià
Quan en 1962 Joan Fuster va publicar Nosaltres, els valencians, la societat valenciana lluitava per eixir del subdesenvolupament consubstancial a la societat espanyola del franquisme, en un món occidental lliurat de ple al creixement econòmic capitalista, l’explotació a gran escala de combustibles fòssils, el progrés material, el consumisme de masses, la consolidació de les classes mitjanes, l’expansió del sector terciari, la construcció de l’Estat del Benestar, el perfeccionament de la democràcia representativa i la sensació que la modernitat termoindustrial, amb ajuda de la ciència i tecnologia, no tenia límits.

A partir del llibre cabdal de Fuster, tota la posterior reflexió sobre «la qüestió valenciana», amb multitud d’assaigs, articles, propostes intel·lectuals i projectes polítics, es va moure en el supòsit que la modernització a la manera occidental (estat nacional, desenvolupament econòmic, pluralisme de valors, parlamentarisme democràtic, avanç tecnològic, progressisme cultural) era l’horitzó al qual aspirar dins l’Estat espanyol, immers en una complicada transició del franquisme a la democràcia. Se suposava que tot això s’aconseguiria mitjançant la superació del tradicional regionalisme sucursalista valencià, la conformació d’un projecte ideològic d’esquerra diversa, el foment d’un nou nacionalisme de confraternització integral amb la resta de territoris de parla catalana i la consolidació estratègica d’uns valors federalistes, progressistes i republicans.

El problema és que en els darrers cinquanta anys s’ha produït una gran mutació social, que sols en els darrers temps ha revelat cruament totes les seues crítiques dimensions. Durant un llarg període que podríem denominar com Alta Modernitat (1770-1970), el desenvolupament global del capitalisme va tindre lloc en un context d’abundància material i energètica on predominava la mentalitat de conquesta, la priorització de la producció i el consum, l’objectiu d’un creixement constant, l’enfortiment de l’Estat i la pràctica sistemàtica de l’externalització capitalista, amb les consegüents crisis regionals, limitades al saquejat Tercer Món. Però a partir de 1970, especialment arran de la crisi econòmica i energètica de 1973, es va entrar en una Baixa Modernitat. Això significa que tot i l’acceleració en clau neoliberal de la globalització del capitalisme, s’ha produït el progressiu fre del procés expansiu i s’ha virat cap a una era de crisi estructural, desordre sistèmic i un horitzó d’escassetat que ja afecta el centre del sistema.

El col·lapse ecosocial

Estem entrant en un món cada vegada més fràgil, volàtil i subjecte a cadenes de crisis entrellaçades. Un escenari caòtic i disruptiu que molts científics qualifiquen de col·lapse ecosocial, d’abast mundial i caràcter quasi irreversible. Això significa que la civilització industrial capitalista que coneixem està fent fallida com a sistema estable, amb un alt risc de fer que s’esfondren economies, ecosistemes i cultures. La complexitat del món contemporani sembla reduir-se, mentre que l’entropia creix. El col·lapse, iniciat amb la crisi energètica dels anys 70 del segle passat, s’hauria accelerat amb la crisi de 2008, però sobretot en els últims anys, amb un panorama de caos climàtic, crisi energètica pel zenit dels combustibles fòssils, destrucció accelerada de biodiversitat i ecosistemes, inestabilitat de la producció alimentària mundial, pandèmia de la covid-19, guerres entre grans potències pels recursos energètics i minerals (Ucraïna, Orient Mitjà, Àfrica), superació de límits planetaris per contaminació química, crisi econòmica i financera. Fins al punt que hui en dia, davant la quasi certesa del col·lapse, el dubte és si encara som a temps que siga un col·lapse controlat, o més aviat caòtic i destructiu.

En tot cas, seria un col·lapse del capitalisme, en la mesura que és el sistema hegemònic en el món i que determina el seu funcionament integral. El col·lapse funciona com un procés de corrosió. Això significa que no succeïx com a esdeveniment sobtat i impredictible, sinó que més aviat és el resultat d’un procés de deteriorament progressiu i sostingut, perfectament detectable tant des d’una perspectiva científica veritablement crítica com des de la presa de consciència filosòfica i espiritual de la situació.

El col·lapse en curs és el resultat d’una sèrie de crisis globals interconnectades i retroalimentades entre si, com el canvi climàtic, l’escassetat de recursos naturals, l’explotació capitalista, la desigualtat economicosocial, la pèrdua de biodiversitat i la inestabilitat política. Totes aquestes crisis emergeixen a conseqüència de la contradicció fonamental entre les aspiracions del sistema capitalista al creixement permanent i els límits imposats per la realitat biofísica del planeta. El capitalisme globalitzat ha esgotat seriosament els recursos i ha alterat profundament els fonaments materials sobre els quals se secundava, com el clima, el territori i els ecosistemes, fins al punt de danyar perillosament les condicions que abans permetien la seua expansió i que fins a hui garantien la seua estabilitat i supervivència.

Sembla haver-hi més consens en el fet que el procés de col·lapse operarà per onades, si bé anirà imposant-se un llarg descens, una progressiva declinació esguitada de crisis, conflictes, revoltes i drames. El temps que aquest procés puga tardar tampoc és massa previsible, atesa la probabilitat que es despleguen bucles incontrolables d’esdeveniments i les conegudes acceleracions del canvi històric. La veritat és que el col·lapse en marxa és un procés derivat del fet crucial de la dinàmica autoexpansiva de l’acumulació de capital, ja que l’actual sistema capitalista industrial, tecnocràtic, oligàrquic i irracionalment expansionista ha desafiat tots els límits importants del planeta, raó per la qual està indefectiblement condemnat a tractar de sobreviure com siga, encara que els mètodes emprats l’enfonsen més ràpidament o el forcen a mutar en una altra mena de formació històrica.

La globalització i el capitalisme del col·lapse

En tal context, el que anomenem globulització apareix com una dimensió nova de la globalització en crisi sota condicions estructurals de capitalisme crepuscular, cada vegada més desmaterialitzat, abocat a xocar indefectiblement amb els límits produïts pel seu propi desenvolupament, voraç i insaciable. La globulització contemporània, que experimenta una capacitat de mutació constant, és una conseqüència directa de la contradicció que es produeix entre l’enorme rapidesa amb què es desenvolupa la globalització capitalista en les esferes econòmica, tecnològica, informacional i ecològica, que condueix necessàriament a la catàstrofe del sobrepassament i la molt més lenta globalització en les esferes social, cultural i psíquica, les quals difícilment poden processar amb el temps necessari i la resiliència les conseqüències de la catàstrofe en curs.

En aquest context de col·lapse del capitalisme, la globulització destaca per la creixent centralitat del glòbul, que és la formació social que cada vegada guanya més rellevància, a la qual se subordina el flux, que en la fase expansiva de la globalització era el tret dominant. La globulització es concreta en la proliferació de glòbuls o mons autocontinguts, autoreferencials, hermètics i desconfiats els uns dels altres, fet que propicia ambients múltiples o entorns estancs, potencialment tancats i hostils. Dit d’una altra manera, la globulització evidencia el quartejament i enfonsament de l’ecosistema de la globalització capitalista neoliberal, els fragments esqueixats de l’edifici en ruïnes, els espais socials despresos de la societat global que es torna globular, caòtica i distòpica.

El resultat final és que els fluxos d’obertura, diàleg i inclusió tendeixen a cedir davant la formació de glòbuls reactius amb vida pròpia, que actuen com a obstacles, que activen conflictes enquistats i nous, que predisposen al tancament, a la rigidesa, a la incomunicació, a l’autisme social, a la guerra i a la violència. Glòbuls que propicien els seus propis fluxos, que es propaguen, paradoxalment, utilitzant les mateixes xarxes de la globalització, però per a reconfigurar-la, reduint la seua complexitat. La proliferació de la lògica globular té un efecte desintegrador, fragmentador, dissolvent i atomitzador. El col·lapse, doncs, se substancia seguint les xarxes de la globalització però sota la pressió disruptiva i desestabilitzadora de la lògica de la globulització. Les elits capitalistes són conscients que el col·lapse del sistema global capitalista actual és inevitable, però no estan disposades a perdre la seua condició de minoria privilegiada dotada d’un poder global. Per tant, la seua opció estratègica és el capitalisme del col·lapse, és a dir, poder gestionar, administrar i guiar el procés del col·lapse des dels seus plantejaments hegemònics per a reorientar el capitalisme terminal, mitjançant una transició autoritàriament controlada, cap a una mena de neofeudalisme corporatiu de tall tecnocràtic, d’abast global, possiblement ecofeixista i potencialment exterminista, que salvaguarde l’imperatiu extractiu per despossessió que és la raó de ser essencial de tals elits. El col·lapse de la globalització du, paradoxalment, a la globalització del col·lapse.

Tornant al començament, tota aquesta descomunal transformació històrica implica repensar radicalment la qüestió valenciana, en realitat totes les construccions identitàries, ja en els paràmetres de la Baixa Modernitat. Tot allò que creiem sòlid ja va per l’aire, inclòs l’imaginari de l’estat-nació. La qual cosa significa canviar les nostres perspectives d’anàlisi, incentivar la imaginació sobre què entenem per comunitat política i estimular alternatives emancipadores de futur. En suma, fer de la necessitat virtut i construir des de la realitat de l’enfonsament un horitzó de confederalisme democràtic i esperança activa.