La revista degana en valencià

Col·leccionar relíquies

16/10/2020

Segurament,  per una natural curiositat necròfila –saber què li passa al cos, després de la mort–, l’ésser humà haja tendit de manera més o menys natural a obrir taüts, nínxols i sarcòfags. I a conservar el cos mort d’una manera o d’una altra, des d’Egipte i fins i tot moltíssimes civilitzacions abans. Això, amb el cristianisme, es va refinar: hi havia l’ànsia de saber si algú era sant o no, i una manera de saber-ho era, sense dubte, provar la incorruptibilitat del cadàver.  Quan l’absència de corrupció d’un cos era tinguda com un signe evidentíssim de santedat.

El món medieval fou un gran inventor de relíquies: amb les croades, la vinguda de fragments de creu de Crist, mostres de llet de Maria, dents de sant Cristòfor i coses per l’estil, augmentà. Hi hagué tot un comerç d’objectes d’aquesta mena. Isabel de Villena recordava emocionada que a la Seu de València es conservava una camisa de l’infant Jesús. El Renaixement, i en especial els humanistes, atacaren aquelles veneracions fins a cert punt idòlatres: es deixava d’adorar la veritable essència de Déu i es retien honors de divinitat a pells seques, ossos, queixals, teles, sang seca… Però un tal fervor afectava fins i tot els monarques i resultaria difícil de combatre: Felip I d’Aragó i II de Castella aconseguí reunir 7.422 relíquies al seu monestir d’El Escorial, en un afany de superar qualsevol altre col·leccionista de despulles sacres. Un interés que contrastava amb el que poc temps abans havia escrit Alfonso de Valdés, fent-ne burla: «dientes que mudaba nuestro Señor cuando era niño, pasan de quinientos… solamente en Francia… muelas de san Cristóbal no tienen cuento». I hem de suposar que el rei Felip pensava que tot el que ell atresorava era vertader, sense possibilitat que ni una sola de les seues relíquies hagués estat una falsificació més o menys enginyosa.

La passió per les relíquies, des del rei al poble, va créixer encara més després de Trento: s’arrancaven les durícies dels genolls dels qui morien en olor de santedat, se’ls despullava pràcticament de tota la roba per tal de tenir-ne almenys un fil, es confeccionaven reliquiaris amb cabells i ungles, etc. Coses més o menys normals, durant el barroc, i abans i tot. De fet, no fa massa que vaig llegir una notícia sobre aquestes coses que em va sobtar. El 1504, una dama d’Isabel la Catòlica, en agenollar-se al costat de la reina castellana per tal de donar gràcies a la mòmia de sant Isidre, arribà a un extrem major: arrancà amb les dents el dit gros del peu del sant llaurador que, a banda d’arribar a ser el patró dels camperols, amb el temps, sembla que abans havia estat destinat a convertir-se en especial protector dels monarques hispànics. Aquella dama que li va fotre el mos al peu, amb tant de fervor religiós, sembla que no volia participar directament dels seus favors. La devoció coneix els límits!

Afortunadament, ara tot això ja no es porta. Es col·leccionen altres coses, amb un fervor no tan exagerat, tret d’algunes excepcions. Perquè ens hauríem de preguntar què són les subhastes d’art o, més encara, les d’objectes dels ídols del pop o del rock, o de personatges cèlebres, des de dictadors caducs i estrafolaris a personatges famosos per Déu sap quins mèrits dubtosos. Sense dubte, a la fi, una nova manera de col·leccionar relíquies.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top