Com combatre la desmemòria

23/11/2021

El passat juliol vaig escriure unes línies sobre la commemoració del cinc-cents aniversari de l’inici de la Germania de Mallorca a aquesta mateixa revista. Alçament que, a la Gimnèsia major, fou de tal magnitud que la noblesa i el monarca no tingueren cap pes o poder a l’illa en els vint-i-cinc mesos que durà la revolta.

Ara bé, el present escrit no pretén ser una relació sobre aquest alçament sinó una reflexió de per què han passat cinc-cents anys d’aquests fets i la gran majoria de la societat no sap ni el segle en què es produí i molt menys els motius, el seu desenvolupament o les catastròfiques conseqüències que va suposar per a la població.

A simple vista podríem pensar que això es deu al fet que és massa llunyà temporalment parlant i que qualsevol mena de memòria col·lectiva o popular s’ha perdut per aquest motiu. També podríem pensar que es deu que els esdeveniments en l’àmbit estatal han estat més rellevants, sobretot tenint en compte que el Regne de Mallorca no tenia ni corts i el seu pes dins la monarquia era insignificant, ergo la seva història també. Fins i tot podríem pensar que fets com el descobriment d’Amèrica i l’exportació de riqueses juntament amb els grans conflictes exteriors de la monarquia hispànica haurien tapat les revoltes més petites o locals com la que ocupa aquestes línies. Ara bé, si comencem a desgranar cada possibilitat veurem com una a una van caient i no són arguments de pes a l’hora de justificar el silenci o el desconeixement sobre aquest alçament.

En primer lloc, si ens preguntéssim com és possible que tinguem avui en dia memòria col·lectiva, rondalles i cantarelles sobre fets anteriors com la conquesta de Mallorca del 1229 i no sobre un alçament del 1521 veuríem que la primera opció cau pel seu propi pes, ja que l’argument de la temporalitat llunyana decau.

Anem a veure què passa amb la segona possibilitat: la monarquia hispànica tenia en l’àmbit intern altres problemes com la Germania valenciana o els comuneros castellans. Ara bé, cap d’aquests dos alçaments prengué la virulència del mallorquí, i la repressió que s’exercí un cop sufocats aquests dos alçaments peninsulars poc té a veure amb l’exagerada repressió exercida a Mallorca. Això ens demostra que, tot i que són més conegudes la Germania valenciana i les comunitats castellanes, la mallorquina fou la que assolí una radicalitat major, però això no provoca que se’n tingui més record sinó més aviat tot el contrari. Per tant, queda descartada també la segona opció. Fins i tot, gairebé podríem utilitzar els mateixos arguments per desmuntar la tercera possibilitat. És obvi que la història oficial ha donat molt més pes a grans esdeveniments que no a revoltes que afectaren un indret en concret, però segueix essent estrany que no tinguem ni tan sols una transmissió d’un bagatge oral que ha passat de generació en generació sobre aquest fet.

Amb aquesta introducció anterior, he volgut posar sobre la taula diferents possibilitats per fer veure al lector que pot arribar a ser molt frustrant intentar trobar aquest bagatge dins la societat que, de ben segur, va existir.

La tasca d’esbrinar per què no tenim consciència sobre aquest episodi de la nostra història, saber per què no forma part de la història oral, de les rondalles i cantarelles que ens han arribat, no és una tasca fàcil. De fet, és probable que no arribem a tenir la solució definitiva i la veritat absoluta d’aquest fet. Almenys, però, intentaré donar una mica de llum a tanta foscor que fa segles que perdura i sobrevola aquest tema.

En primer lloc, ha de quedar clar que la Germania de Mallorca ha estat explicada per la història oficial sempre amb la visió dels vencedors, mai –fins aquestes darreres dècades– s’ha intentat fer des d’un posicionament objectiu i que tingués en compte les causes i demandes dels agermanats. Per tant, partim del punt en què el poc que s’ha explicat d’aquest fet històric ha estat escàs i molt subjectiu. En segon lloc, la Germania de Mallorca fou el darrer alçament d’un cicle de revoltes que es produïen cada seixanta o setanta anys a l’illa per un conjunt de problemes que s’acumulaven i no es resolien. Ara bé, la repressió que es va exercir a l’illa un cop començaren les grans batalles a l’illa –a Pollença més de cinc-cents morts, a sa Pobla més de mil agermanats morts, i al Rafal Garcès cinc-cents més–, més les sentències de mort, l’exili, les galeres i les altíssimes multes econòmiques són els ingredients essencials per entendre el silenci posterior.

La repressió, però, s’escarní amb una persona, el gran líder de l’alçament: Joanot Colom, que fou sentenciat i esquarterat el 3 de juny del 1522. Aquí hi ha la sentència:

Sia aportat per los llochs acustumats de la present Ciutat de Mallorca en un carro, sobre lo qual sia atenellat, sia degollat per lo coll davant la porta Pintada, escorterat y los corters sían posats a certs pilars fahedors, los quals se han de anomenar los pilars de Colom, e lo cap de aquell, ab una llanterna de ferro, sia penjat a la porta Pintada, disminuint-lo a ell y a la sua progènia fins a la quarta generació, fahent-los inhàbils per qualsevol ofici y honors y las casas de ell sían derrocades e sembrades de sal e sos béns confiscats a la règia cort.

Des del 3 de juny del 1523 fins al 1822, el cap de Joanot Colom restà dins una gàbia a la principal porta d’entrada de Ciutat de Mallorca, coneguda com la Porta Pintada. Hagueren de passar 299 anys perquè es despengés el cap de qui fou el gran líder de la revolta i així, d’alguna manera, començar a dignificar la lluita i la memòria dels agermanats. Malgrat tot, no pogueren recuperar l’irrecuperable, l’esperit de la germania quedà destrossat amb la brutal repressió soferta. Així doncs, confirmaríem que Mallorca és l’illa de la Calma? Òbviament, no. Serà complicat demostrar un lligam entre fets com la repressió de la Germania, els bandolers mallorquins de mitjan segle XVII i fins i tot els mallorquins que lluitaren fins al final a la Guerra de Successió.