La revista degana en valencià

Com contar el canvi climàtic

07/10/2021

Ni la pandèmia, ni la crisi econòmica consegüent ni el canvi climàtic han despertat l’ànim combatiu en la gent per a desesperació dels activistes, els quals creien que aquests factors desencadenarien el que ells han estat incapaços d’aconseguir: convèncer la població de la necessitat de reaccionar per enfrontar-se al sistema capitalista i atallar un col·lapse generalitzat. Tampoc no han estat capaços de crear un partit verd sòlid, més necessari que mai, davant l’absència d’un projecte mediambiental compromès per part dels polítics tradicionals d’arreu del món.

Els activistes han fracassat per tres motius: el primer, perquè, fins ara, sols han emprat la via argumentativa; el segon, perquè no contemplen les coordenades psicosocials que els permetin comprovar quins trets individuals i col·lectius incideixen en el comportament del públic i el tercer, perquè estan acostumats a «despatxar» els seus revessos amb explicacions menors o massa abstractes.

L’expert Michael Lerner1 ha constatat que molts col·legues no creuen realment en allò que fan. Ho va comprovar en la major manifestació —més d’un milió de persones— que va haver-hi als Estats Units a conseqüència de la guerra del Vietnam, on potents activistes li tragueren importància al triomf de la seua pròpia convocatòria. Amb posterioritat, ho confirmà en organitzacions ecologistes, sindicalistes i feministes. Segons ell, projectaven una impotència exagerada, malgrat els magnífics resultats aconseguits. Dissortadament, aquest «derrotisme» atreia conseqüències socials força negatives, encara que el va sorprendre comprovar que els activistes no s’hi incloïen com a part dels seus propis comentaris ni s’identificaven amb la impotència que projectaven. És una situació mundial generalitzada entre els activistes, fins i tot, al País Valencià.

Certament, és complex canviar la mentalitat dels activistes mediambientals i millorar els seus hàbits d’actuació en contextos com els de la comunicació, la visibilitat, el lideratge i el funcionament orgànic dels col·lectius. Quant a la comunicació, per exemple, tenen el costum de donar xifres, embotir d’informació el receptor i emprar un llenguatge força conceptual, com ara l’ús de termes com «sostenibilitat» i «extractivisme», que sols resulten significatius per a una part ínfima de la població. Els convindria utilitzar un llenguatge accessible si busquen comprensió, receptivitat i assertivitat de la majoria poblacional. Pel que fa a la «visibilitat», els activistes o bé apareixen tímidament si aconsegueixen algun triomf o bé no ho fan en absolut. Es tracta d’una vergonya davant els propis èxits que els fa invisibles davant la població, la qual desconeix, doncs, la tasca realitzada. La solució passa per fer visibles amb honestedat els objectius assolits, per tal que la ciutadania apreciï el seu «treball verd».

No penses en un elefant2 demostra la importància de la comunicació si volem respostes eficaces en la població. S’hi explica que, a partir de la dècada dels setanta, començaren a consolidar-se la dreta i el capitalisme més salvatge als Estats Units d’Amèrica i Gran Bretanya gràcies a Ronald Reagan i Margaret Thatcher respectivament, els quals aconseguiren imposar les seues tesis i fer-se entendre per la població en guanyar la «batalla del llenguatge». Per contra, l’activisme no en va ser conscient ni encara ho és, perquè no ha estat capaç d’emprar recursos lingüístics semblants a favor del medi ambient. Ara bé, l’abast comunicatiu depèn sobretot del tema, que és complicat de transmetre si es tracta de continguts «verds», perquè la població encara no ha assimilat els conceptes ecològics més bàsics. Així mateix, el llenguatge dels activistes «verds» és tan conceptual que no impacta en la població, però ho aconseguirien fàcilment si empressin una terminologia basada en valors, que arriba a tothom. També haurien d’adonar-se que cal atreure la gent per tal que s’hi impliqui i deixar de creure que el que diuen és el més important. De poc serveix «tocar la fibra» d’una minoria poblacional —única a la qual arriben—, perquè ja n’està conscienciada. Per contra, es tracta de convèncer tothom, que és on han triomfat els populismes de dretes.

Pel que fa a l’ús d’un llenguatge «positiu» —«sí a l’aire net»— i un de «negatiu» —«no a la contaminació atmosfèrica»—, encara que el sentit de totes dues expressions és el mateix, les «conseqüències inconscients» en un i altre cas no ho són. Amb quin dels dos ens sentim més identificats i amb quin tipus de sensacions, imatges, significats i emocions connectem millor?

Quant a l’actitud, la més efectiva depèn de l’enunciat lingüístic emprat. Davant aquests dos tipus de proposicions —una demanda la lluita contra els combustibles fòssils perquè són la ruïna de la humanitat, el seu consum abusiu contamina l’aire de les ciutats, provoquen la crisi climàtica i els pous petrolífers corrompen les aigües de les poblacions veïnes i les condemnen a la misèria i les malalties; l’altra incideix en la defensa de les energies renovables perquè promouen un futur lluminós, mantenen benigne el clima, són segures per a la població, les comunitats on s’instal·len es beneficien de ser autosuficients energèticament i afavoreixen la transició a un model just—, amb quina ens sentim més identificats? Quines idees, sentiments i percepcions han activat en nosaltres cadascuna d’elles? Quin tipus d’enunciat acostumem a emprar? Ens hem detingut algun cop a pensar quin impacte poden tenir-ne l’una i l’altra en l’interlocutor? Creiem que la proposició positiva oculta els perills i edulcora la realitat?

Respecte dels termes «distopia» i «utopia», el primer és un exemple de «comunicació a la contra» i el segon, de «comunicació a favor». Efectivament, la «distopia» presenta un futur apocalíptic en què abunden la misèria humana i la desesperança, i projecta el que no volem per ser oposat al nostre ideal. Utilitza  un nivell que pocs entenen i que resulta poc activador o motivador. Per contra, «utopia» presenta un panorama ideal que, aplicat al medi ambient, simbolitza el tipus de vida que anhelem i com ens agradaria que fos el futur. Ens hi sentim identificats amb reptes que podem superar per a construir la societat desitjada, perquè tota utopia és font d’inspiració i esperança, enormement activadora. De fet, moltes persones s’afilien a organitzacions perquè defensen un model que els sedueix i en potencia la lluita. Certament, l’expressió «utopia» s’utilitza sovint com quelcom d’irreal i impracticable, ja que no detalla quin model de món hom vol construir, com, amb qui i amb quines competències individuals i col·lectives compta. Per tant, la indefinició condueix al desànim i l’escepticisme. Tanmateix, si es dissenyen estratègies a llarg termini mitjançant competències i actituds adequades i es plantegen metes intermèdies  per arribar a la visió que pretenem, la situació canvia, puix que visions que hui ens semblen irrealitzables, són possibles en el futur.

Evidentment, no hem d’amagar una situació crítica, però és més útil traure-la a col·lació sols en el moment adequat i sense la pressió de les presses per molt justificades que estiguin, perquè resulten totalment infructuoses. Així, malgrat que portem parlant de canvi climàtic més de vint anys, encara no hem arribat a la població en general. Continuem, doncs, insistint en el mateix o introduïm una estratègia comunicativa nova que activi en positiu la conducta de la gent i en provoqui canvis?

Amb tot i això, encara que s’aconsegueixin prou metes emprant hàbilment la comunicació, la destresa lingüística no ho és tot, com tampoc que el canvi climàtic es frenarà si tot el sistema energètic és net. Indubtablement, el llenguatge ha d’anar acompanyat d’acció, però no podem obviar que aquest és reflex de la societat que volem construir partint de la realitat actual i el mètode consisteix a aprendre a pensar «operativament», no pas «teòricament». És el cas del llenguatge cientificotècnic, incomprensible i poc significatiu per a la immensa majoria de la població, i, per tant, negatiu. Caldria que hi fóssim més «empàtics». Amb excessiva frivolitat creiem que la gent ha de fer cas dels informes tècnics perquè tenen sentit per a nosaltres i oblidem que les coses no són com volem que siguin ni la gent es comporta com volem que ho faci, perquè ho interpretem sols sota el prisma dels nostres valors. Ara bé, hi ha una franja poblacional que pot sentir-s’hi atreta; motivem-la, doncs, aprenent a comunicar-nos amb ella. Sols així començaran a «votar verd» i desenvoluparan conductes sostenibles.

Pensem per un moment en el nostre país. En quin apartat s’implicaria més la ciutadania davant el calfament global? Com caldria enunciar el problema per a aconseguir seguidors? Un «bon» enunciat podria ser connectar l’aire contaminat amb la crisi climàtica:

«Les conseqüències de la contaminació durant les onades de calor afecten algunes zones urbanes, de la mateixa manera que el canvi climàtic pot afectar l’aire que respirem. Així mateix, l’estancament de l’aire —les famoses “boines” de las grans ciutats— perjudica la seua qualitat, ja que impedeix que es mogui i facilita la concentració de tots els fums de  vehicles, fàbriques, etc.».

En aquest sentit, el Partit Verd Europeu va contractar l’elaboració d’un informe3 per comunicar la transició energètica amb una entitat que va crear grups de debat que anotaven les reaccions de la gent davant de determinades expressions. Hi va ser força efectiu, perquè empraren un enfocament «empíric», no pas «teòric», i va impactar tan positivament en la població que la’n va convèncer. Hi descrivia expressions lingüístiques que facilitaven l’associació positiva dels auditoris davant l’energia neta, els treballs verds, l’autosuficiència energètica… També donava pautes sobre quines paraules i expressions utilitzar per tal d’activar certs valors, quins termes lingüístics per evitar el rebuig públic, quins mots per connectar amb diferents tipus de votants… En resum, s’hi suggerien estructures lingüístiques específiques que activaven l’auditori positivament i «tocaven la seua fibra sensible» sense usar un llenguatge tècnic. Curiosament, es tracta d’una metodologia que pocs activistes i polítics progressistes utilitzen; a diferència dels populistes de dretes, per als quals ha estat força efectiu… És una llàstima que no es faci més ús d’aquest informe, ja que és una eina de comunicació fonamental i altament eficaç.

No obstant això, encara que hi ha activistes i polítics «verds» que s’han endarrerit, n’hi ha cada vegada més que empren la psicologia social i la sociologia a fi d’implementar accions combinades amb la teoria per aplicar-les en la població a fi que reaccioni i canviï el seu comportament. Son sensibles a la comunicació i el llenguatge perquè saben que poden impactar molt positivament en la societat i no deixen d’aprendre i practicar. En el cas de la Covid-19, per exemple, s’empraren aquestes tàctiques i es va aconseguir implicar la població en la contenció de contagis, perquè es van plantejar com una qüestió col·lectiva, no pas individual. Per què no aplicar-ho al canvi climàtic?

Òbviament, no es tracta tan sols de combinar paraules i/o expressions, sinó d’un art que les compagini amb tons de veu i llenguatge no verbal mitjançant la pràctica, la comprovació de resultats i l’observació de l’impacte que provoquen les diferents maneres d’actuar i interactuar amb els auditoris.

Les modificacions dels hàbits de consum i la constatació que «els verds» poden esdevenir una opció política sòlida i versemblant que incrementi dràsticament la seua presència en les institucions té també conseqüències positives, perquè sensibilitza les persones i hi provoca canvis rellevants. S’aconseguiria així combatre amb èxit les crisis ecològiques i actuar amb major efectivitat davant els representants polítics del neoliberalisme i els populistes d’extrema dreta.

Per què, doncs, si aquesta metodologia dóna bons resultats, no s’empra més? La resposta és múltiple.

Una d’elles és inconscient: per a moltes persones «comunicació» és sinònim de «manipulació», perquè els mitjans de comunicació massius i les empreses ens manipulen; per tant, no pot existir una comunicació «honesta». Ara bé, si se’ls plantegés adequadament que pot haver-n’hi una d’eficaç i digna —amor per la natura, lluitar per una societat justa…—, començarien a creure-s’ho i hi veurien també que la seua associació inconscient anterior era absurda, perquè hi ha raons que s’ho mereixen. És així com aprendrien a comunicar millor.

Una altra és que la majoria de «els verds» no tenien ni idea de les implicacions de la comunicació fins fa poc i donaven per suposat que eren qüestions menors i sense importància. Tanmateix, en constatar que un llenguatge utilitzat «traçudament» pot tenir gran rellevància i impactar molt més en la societat, la seua postura va canviar. Tal vegada, per a alguns moviments verds i ecologistes allò dit fins ara sigui irrellevant, però ja va sent hora de prendre’s la molèstia de comprovar si hi ha alguna cosa de veritat en açò exposat ací mitjançant l’exercici de la prova-error. Si constatem que les conseqüències en són positives, podríem elaborar una comprensió nova que potenciés la petja verda en la societat.

El camí és llarg, perquè consisteix a practicar i entrenar-se en diferents disciplines, però podria esdevenir ben eficaç.

1 Lerner, Michael. En Surplus Powerlessness: The Psychodynamics of Everyday Life and the Psychology of Individual and Social Transformation explica la seua experiència en moviments socials. Ell mateix va ser un activista antibèl·lic en la guerra del Vietnam.

George Lakoff, el seu autor, és professor de Lingüística de la Universitat de Califòrnia, i hi explica

que els demòcrates dels EUA es comunicaven llavors de tal manera que van perdre unes quantes eleccions presidencials.

3 Un futur completament renovable.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top