Com fer premsa en valencià i no morir en l’intent: ʽLa Veu del País Valenciàʼ, el diari digital que sobreviu des del 2013

La pervivència de la llengua a través de la comunicació i del periodisme

Una pregunta: ¿es compleix actualment el que la Llei 4/1983, del 23 de novembre, d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) estableix en l’article 26?: «1. Tots els ciutadans tenen el dret de ser informats pels mitjans socials de comunicació, tant en valencià com en castellà. 2. De la mateixa manera, en l’accés dels ciutadans als mitjans de comunicació social en els termes establerts per la legislació, tindran dret a utilitzar el valencià, oral i escrit, en condicions d’igualtat amb el castellà». No. Rotundament, no.

Si en el passat segle XX la pervivència del català/valencià (*) va dependre essencialment de la codificació de la llengua i del sector públic de l’educació, en el segle XXI depèn estratègicament del sector de la comunicació, que és el sector que relata l’actualitat i parla de la resta dels sectors de la societat. I per això som conscients que cada territori de l’Espai de Comunicació en Català (ECC) ha d’aportar continguts de comunicació i periodisme en llengua catalana, tant a nivell públic com privat, i en totes les seues formes: televisió, ràdio, premsa en paper, premsa digital, xarxes socials i plataformes de pagament.

Ara per ara, els habitants del planeta estem interconnectats a través d’Internet i els nostres telèfons mòbils, que són el quiosc i la televisió del segle XXI. Però, en canvi, tant el nostre ECC com el mateix territori valencià estan per interconnectar i vertebrar mediàticament en llengua pròpia.

Ni la reciprocitat de les televisions públiques (TV3, IB3 i À Punt) ni la vertebració mediàtica del País Valencià a través de mitjans valencians, publicats en valencià, en clau valenciana i de país, no han estat assolits en un mercat valencià dominat encara pels mitjans en castellà, amb estructura mediàtica semblant a la resta de l’Estat espanyol, a diferència dels sistemes comunicatius d’Euskal Herria i Catalunya, que tenen les seues pròpies dinàmiques amb mitjans propis de país, enfront dels mitjans de comunicació estatals en castellà i majoritàriament conservadors i ultraconservadors.

L’actual panorama del sistema comunicatiu valencià encara està dominat majoritàriament per mitjans de comunicació editats en castellà, d’àmbit provincial (fragmentació), de visió centralista-espanyolista, de capital extern al nostre territori (concentració mediàtica en uns pocs amos de la comunicació) i subordinats econòmicament (a grans corporacions, a la publicitat de grans institucions i a la banca). Aquesta és, en paraules d’ACICOM, la «dieta mediàtica» de cada dia que consumeix la immensa majoria de la ciutadania valenciana. Aquesta situació infringeix de forma flagrant la legalitat del dret a ser informats en valencià que estableix l’article 26 de la LUEV. I no passa res de res.

Un cafè al mes (1 €/mensual = 12 €/any), per 10.000 valencians (!)

En 2013, amb l’objectiu de vertebrar mediàticament el País Valencià i contribuir al canvi social, vam iniciar el projecte comunicatiu de La Veu del País Valencià amb la intenció d’aportar i oferir a la societat valenciana un diari digital d’accés obert 100 % en valencià, amb clau de país (el nostre objecte de comunicació és el País Valencià), de capital valencià cooperatiu, amb la visió de formar part de l’ECC i que fora viable i lliure financerament.

El primer «pla d’empresa» de 2013 per a la posada en marxa del mitjà digital Diari La Veu del País Valencià (DLVPV) i poder ingressar un mínim de 120.000 € a l’any, era aconseguir 10.000 donacions d’1 € al mes (un cafè al mes) per part de 10.000 valencians agermanats a La Veu, i poder continuar a partir del 2014. Aquesta utopia mai s’ha acomplit, de moment…

Dit això, vam buscar en els primers anys (2014, 2015 i 2016) la complicitat tant de persones agermanades (vam arribar a un miler d’agermanats) com la col·laboració d’ajuntaments de progrés –Ajuntaments agermanats– que van fer realitat DLVPV, publicat 100 % en valencià, amb redacció telemàtica i correctors i actualitzat cada dia. Així va ser la primera etapa del diari 2013-2016.

Amb el I Govern del Botànic i, en concret, per al 2017, el segon «pla d’empresa» acordat amb dirigents de Compromís (BNV) per articular i enfortir el valencianisme mediàtic a partir de DLV, era rebre ingressos de publicitat institucional de la Generalitat Valenciana i dels seus diferents organismes públics, a més d’alguns ajuntaments governats per Compromís i també de publicitat d’empreses valencianes amb una certa consciència valencianista i/o nacionalista. Això es va anar acomplint fins que en 2019, i amb cinc processos electorals, ens van deixar sense els ingressos publicitaris institucionals suficients, situació que va comportar el tancament de la redacció del carrer de lʼHospital de València el 31-12-2019 i el final de la segona etapa del diari (2017, 2018 i 2019). Tampoc es van aconseguir ingressos publicitaris d’empreses amb «consciència valencianista».

A finals del 2020 es va fer públic que el pressupost del 2019 per a publicitat institucional de la Presidència de la Generalitat Valenciana era de 12.000.000 €. El pressupost de DLV per a 2019 era de 360.000 €. En quina llengua estan escrits els mitjans que van rebre la immensa majoria dels 12.000.000 d’euros de la Generalitat Valenciana? La resposta està en la taula de repartiments dels principals grups i mitjans en 2019:

REPARTIMENT DE LA PUBLICITAT INSTITUCIONAL: 12 MILIONS D’€ ANY 2019

REPARTIMENT DE LA PUBLICITAT INSTITUCIONAL: 14 MILIONS D’€ ANY 2020

 

Premsa lliure financerament i en valencià

Des de l’1-1-2013 hem après que fer premsa en valencià és sinònim de fer premsa lliure financerament, és a dir, de tindre capacitat de generar i obtindre ingressos i recursos econòmics diversificats i majoritàriament de la comunitat lectora (persones agermanades, en el nostre cas), per pagar les despeses anuals de l’equip de professionals i col·laboradors free lance de DLVPV, amb un model de diari digital d’accés obert als lectors.

Respecte de la llibertat financera de la premsa –en valencià–, en el nostre cas cada any depèn essencialment de tres factors:

El primer és saber gestionar financerament l’entitat editora, que en el nostre cas és una cooperativa de treball associat, amb redacció telemàtica, que cotitza en règim d’autònoms, que cada trimestre analitza el seu compte de resultats d’ingressos i despeses i el balanç de situació (actiu/passiu), que cada any aprova el seu pressupost anual i els objectius i que cada exercici ha d’aconseguir resultats econòmics en positiu per millorar les condicions dels seus socis-treballadors, enfortir el mitjà i ampliar l’equip de periodistes i redactors.

El segon factor és obtindre el màxim d’ingressos possibles que necessita el projecte a través de les aportacions de persones físiques i jurídiques agermanades. En el nostre cas, segons els imports de les donacions, s’estableixen una sèrie de recompenses.

El tercer factor és sumar la diversificació de fonts d’ingressos sense dependència de cap d’elles, i que no sols obtenim de les persones agermanades, sinó també de la col·laboració d’entitats cíviques com Plataforma per la Llengua i Escola Valenciana, les accions comercials i publicitàries (campanyes, continguts transmèdia patrocinats, articles patrocinats, esdeveniments, etc.) i de les diferents subvencions i/o ajudes públiques destinades a la premsa en valencià per diferents administracions (Generalitat de Catalunya i Generalitat Valenciana). Cal informar que des del 2013 fins a l’actualitat mai s’han cobert totes les despeses anuals de cap exercici a través de subvencions públiques.

Així, des del 2020, entre un 60 a un 70 % dels ingressos de DLVPV provenen de les persones físiques i jurídiques agermanades i de la col·laboració amb entitats cíviques, i la resta, a parts iguals, d’accions publicitàries i de subvencions públiques. Així, exercici a exercici podem fer viable econòmicament DLVPV i també laveudelsllibres.cat, sense cap hipoteca bancària ni cap dependència de les grans institucions públiques ni de les agències de comunicació ni de les grans corporacions empresarials. I això mateix és la garantia del grau de llibertat d’expressió, d’informació i opinió 100 % en valencià de DLVPV.

——————————————————————————————-

(*) En aquest article usarem la terminologia de català/valencià de forma conjunta o separada, per constatar que l’equiparació jurídica dels dos termes està reconeguda a través de més de 40 sentències judicials, i que són les dues denominacions oficials dels estatuts d’autonomia de Catalunya i Illes Balears (català) i del País Valencià (valencià) per a designar la mateixa llengua.