Com més importants, més botiflers

Pintada a l’esglèsia de Sant Tomàs de València | Arxiu Directa.cat

Resulta curiós observar com mutem les persones a mesura que ocupem llocs de certa rellevància en la vida política, social o econòmica.  Com influeix en el nostre caràcter, no sols aquesta responsabilitat o el sou que percebem per desenvolupar-la.

Des que se n’han fet càrrec els amics del “partit podrit” de conduir els regnes de la ràdio i la televisió pública valenciana, el sentiment de valencianitat va a la baixa i bé que ho va predir, en format de profecia, el professor Toni Mollà ara fa més de vint-i-cinc anys.

Tothom sap que el “blaverisme” no sols no ha minvat, sinó que, amb aquesta gent(ola) el que ha fet és prendre més força i mostrar-se sense vergonyes des de la pantalla o la ràdio que paguem entre tots i totes. Aquest blaverisme no és altra cosa que la versió valenciana del vell moviment reaccionari entre valencians.

Un “blaverisme” que s’hi mostra cada vegada més xenòfob, més radical i més nacionalista espanyol, amb un alt grau d’antiintel·lectualisme i un component més que evident de pensament ultra, connectat amb el “búnquer barraqueta” dels anys huitanta, quan es vivia amb ferocitat la “Batalla de València”.

Des que se n’han fet càrrec dels mitjans de comunicació valencians, els amics del parroquià del Ventorro, que observem com la llengua del país de ponent, té molta més presència entre els tertulians i els analistes, perquè la ideologia forma part de l’estructura social i legitima una representació social que es troba dominada ara, per la ultradreta i la dreta ultra.

D’ací a poc, farà tres anys en què aquestes ideologies es troben jugant un paper angular en la vida política valenciana i esdevenen la biga mestra de la iconografia dominant a conseqüència de la suma de vots dels verds (paramilitar) i dels blaus.

Aquesta realitat descrita, se substancia cada vegada més amb la finestra informativa que “controlen” i s’hi veu a les clares, quan els reporters i reporteres de carrer acosten els micròfons a personatges que com Juanfran, Català, Valls, Huerta, Grau, Barberá, Roig, Blasco, Motos, Lozano, Boluda, Ferrero o Cantó, prefereixen emprar abans la “llengua de l’imperi” que no la del seu “regne”, més conegut per tots nosaltres com a País Valencià.

Amb aquesta actitud lingüística dels poderosos o d’aquelles persones que gestionen ara el poder polític, econòmic o social, s’observa a les clares com a mesura que pugen en la seua escala del ramat, més “botifleurs” es mostren; però ells saben que disposem d’una llengua i d’una cultura més forta que no ha estat mai i això s’hi veurà (una vegada més) a les trobades d’enguany organitzades per Escola Valenciana.