Comèdia política

Efectivament, no totes les formacions del conjunt de l’espectre polític valencià i estatal, són igual, ni de lluny. Bona prova d’això, és aquesta representació teatral que ha protagonitzat el màxim responsable del govern estatal i del conjunt dels socialistes de les terres peninsulars, quan ha mantingut en suspens durant cinc dies, tot l’univers existent al seu voltant, incloent-hi l’aparell de l’Estat, els funcionaris dels ministeris, els directors i directores generals i fins i tot els conserges i els encarregats de les fotocòpies.

A parer meu, el que ha fet aquest màxim responsable, ha estat un engany insòlit a la ciutadania; un autèntic xantatge emocional, una frivolitat sense qualificatiu; una anomalia política, que cal sumar-la a totes les protagonitzades pel personatge durant tota la seua carrera política personal. Pense que hem assistit a una maniobra partidista de gran magnitud, en plena campanya electoral de Catalunya i mentre es negocia amb el Partit Nacionalista Basc perquè les forces nacionalistes d’aquell país, no arriben a cap mena d’acord.

És cert que, una vegada transcorreguts els primers sis minuts del seu discurs televisat, de la seua compareixença davant l’opinió pública, sense preguntes, la família socialista espanyola, va respirar a fons i es va sentir confortada, perquè d’aquesta manera, tot continuava igual, sense canviar res més: els socialistes torrentins podien acudir a la seua torrada d’embotit la vespra del primer de maig, amb la cara ben alta; els socialistes valencians, podien sumar-se a la manifestació d’aquesta data, sense haver de donar massa explicacions; els de Galícia, celebrar amb caldereta la decisió; els del País Basc, podien fer-se bona cosa de “gildes” a la seua salut; els aragonesos, menjar “migas” sense haver de fer servir cap mena de sal de fruites; i els d’arreu de les nacionalitats que configuren aquest estat amb democràcia vigilada, no han de patir per sentir-se orfes i no hauran d’explicar res del que han viscut entre bastidors.

Sincerament, trobe que després del discurs d’autoafirmació, res no canviarà llevat de quatre pinzellades populistes, perquè s’ha vist durant els darrers més de 45 anys de democràcia vigilada, com els socialistes no saben ni poden regenerar res, perquè del que ara acusen la dreta i l’extrema dreta, ells també van fer de les seues i ara pateixen fil per randa, el contingut dels versos del pastor luterà Martin Niemöller: “… quan vingueren a cercar-me no hi havia ningú més que poguera protestar.”

De mentides i d’espionatge, n’hem viscut una bona pila; que li ho pregunten a Carles Puigdemont, a Josep Lluís Carod-Rovira, Oskar Matute, Ernest Benach, Mertxe Aizpurua, Anna Simó, Joan Tardà, Jon Iñarritu, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Arnaldo Otegi, Carme Forcadell, Raül Romeva, Pere Aragonés, Jordi Cuixart, Jordi Sanchez, Josep Lluís Trapero, Mònica Oltra, Joaquim Torra, Tamara Carrasco, els joves d’Altsasu, Irene Montero… i tants altres noms que per a l’opinió pública resulten anònims però han existit. Tot això sense comptar amb la desaparició de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala o el segrest de Segundo Marey.

Amb aquesta tirallonga de noms, trobe que no hi ha credibilitat per parlar de regeneració política i, menys encara, després d’haver deixat en suspens la ciutadania mentre es vivia aquesta comèdia, on dissortadament, hem comprovat que aquesta mena de polítics van a la seua i que, tot gira al voltant dels seus càlculs electorals per abordar la campanya catalana i evitar la clara baixada en les urnes de les eleccions europees.

Segurament, després d’aquesta, n’hi haurà alguna més, si deu o onze o dotze, no ho remeien. Estarem ací per a explicar-ho, encara que siga sota el nostre prisma.