La revista degana en valencià

Comence la teràpia: una teràpia textual

08/02/2021

Jo tenia 6 anys quan mon pare es va casar en segones noces. Estava realment contenta perquè finalment tindria una mare igual que la resta de xiquets i xiquetes de l’escola i això em reconfortava; també perquè ja mai més es podrien riure de mi per no tindre mare.

Abans, el temps que transcorre dins la meua memòria fins eixe moment, havia estat una dona, la tia Lola, la que em llavava, em donava menjar, dormia amb mi cada nit donant-me la mà i la que m’esmunyia als seus braços tot i dient-me “la meua xica”. Sé que no hi havia persona que em volgués més que la tia Lola, a la que ni jo, ni ningú de la meua família ha tornat mai en agraïment l’amor que ella, sobretot a mi, em va donar.

Al seu voltant jo era feliç; mentre ella dalt de tot de casa llavava la roba, m’omplia el llavador que teníem, grandíssim en proporcions, i jo jugava tota l’estona. Quan la mirava, sempre em somreia, tenia la bondat en la seua mirada, la bondat dels animals, innocent i benèvola. Aquella dona feia de l’orfe que jo era una personeta que volava dins un món protegit per ella. Tant si fos hivern, ajupida al seu damunt en una mecedora darrere del taulell, – nosaltres vivíem tot l’any en el negoci de mon pare, una orxateria – com en estiu, al carrer jugant d’ací cap allà fins que em cridava per sopar, ella era el meu món i jo el d’ella
De tota la meua vida, només recorde feliç, sense cap restricció, eixos anys de plàcida protecció, d’amor incondicional, d’abraçades i paraules dolces, de rituals meravellosos, sense pors ni angúnies, perquè estava ella.

Però eixe amor també m’havia d’abandonar, com ho havia fet ma mare, a contra cor.

Sí, es varen casar, i el primer hivern deixaren que anara a casa de la tia Lola a passar el cap de setmana. Li portaven un parell de litres de llet, com fa encara ara la meua madrastra amb les dones que netegen a sa casa, una mica d’autocomplaença i despreci per aquells que són més pobres que ella. A mi m’agradava molt estar allí, era una casa de jocs; la tia Lola ens deixava a les xiquetes del carrer, totes més majoretes que jo, cantar i ballar els dissabtes a la nit. Totes venien allí; compràvem llimonada de poma al bar del cantó i amb l’entrepà que les havia preparat a cadascuna sa mare, sopàvem allí juntes a la cuina de casa la tia Lola i després jugàvem i cantàvem i rèiem a gust fins que es feia l’hora d’anar a casa. Palmira vivia just a la casa del costat, Carmen i Maria José enfront, i Tere dues cases més enllà, de manera que sols en eixir al carrer, ja podíem estar segures que cadascuna entrava a sa casa sana i estalvia.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top