La revista degana en valencià

Comencem a celebrar el segon centenari del València CF

Allà pel desembre de 2018 tot feia presagiar que la temporada del centenari del València CF, i la celebració del centenari en si, estava abocada al fracàs. Amb l’equip eliminat de la Lliga de Campions i convertit en el rei de l’empat en la Lliga, fet que el mantenia col·locat permanentment en la mediocritat de la taula de classificació, el futur immediat era més que negre.

Molts consideraven indigne el rendiment esportiu oferit, just quan s’havien de celebrar 100 anys des de la fundació de l’entitat en el mític Bar Torino –d’evident ascendència italiana i ja desaparegut, però convertit en el quilòmetre 0 del valencianisme– en la mateixa plaça de l’Ajuntament de València. A més, s’afegia una aparent desídia dels mandataris del club en l’organització d’una fita tan destacada.

Però hi ha un punt d’inflexió en la temporada 18/19; cadascú en considerarà un. Per a mi, el va protagonitzar un jugador italià, com els orígens del Bar Torino. Just abans de les festes nadalenques, el València tancava l’any 2018 a casa contra l’equip cuer. El partit s’estava acabant, i la igualada semblava irremeiable, una vegada més. I va aparéixer ell, Cristiano Piccini, un lateral dretà que amb la cama esquerra va marcar un golàs en el minut 93. 2-1 i la victòria que es quedava a Mestalla. Jugadors, cos tècnic i afició ho celebraren com si es tractara d’un títol.

Tan sols eren tres punts i era contra l’Osca, però va significar un canvi en la mentalitat del conjunt blanc-i-negre, que ja no s’ha rendit en cap altre partit fins al xiulit final; de fet, n’ha remuntat molts altres en el temps afegit. Per al valencianisme va ser una injecció de fe per a tornar a creure en el seu equip, i li va atorgar crèdit renovat a Marcelino. Paral·lelament, els actes de celebració del centenari començaren a fluir. Tot funcionava, per fi.

I agafats de la mà han transcorregut la trajectòria esportiva ascendent del València CF i la celebració dels seus primers 100 anys de vida. Escalada contínua de posicions en la la Lliga, classificació brillant per a la final de la Copa del Rei –el partit de tornada dels quarts de final contra el Getafe a l’estadi de Mestalla, amb dos gols marcats en el 91 i el 93, ja forma part de la memòria col·lectiva dels valencianistes per la seua emotivitat– i semifinalista, com a mínim, de l’Europa League.

El mes de març d’enguany –la data oficial de la fundació del club és el 18-3-1919– va estar farcit d’actes, cada vegada més emotius. Prop de 10.000 aficionats valencianistes participaren la vespra de Sant Josep en una marxa cívica des de l’estadi fins al ja mencionat quilòmetre 0. Després hi va haver recepció oficial de les autoritats tant municipals com autonòmiques als integrants de la plantilla, del cos tècnic i de la directiva, així com alguns dels exfutbolistes més emblemàtics.

Tampoc no va faltar durant les Falles la desfilada en la tradicional ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats, ni una mascletà dedicada a l’efemèride –per al record quedarà la imatge del fill del pirotècnic abocat al balcó de l’Ajuntament besant-se l’escut de la camiseta del centenari– o una falla amb temàtica valencianista. Al marge, s’han presentat llibres i exposicions fotogràfiques i s’han compost dos himnes, un en valencià i un altre en castellà.

El programa d’actes va tindre el punt culminant amb un partit de velles glòries, en què es va retre homenatge a jugadors de totes les èpoques, per a posteriorment tornar a veure de curt els Piojo López, Angulo, Vicente, Cañizares, Fernando, Albelda, etcètera. Va ser la cirereta del pastís a unes celebracions plenes d’emocions, vibrants, evocadores i, finalment sí, totalment satisfactòries.

Però, i ara… què? Què ens oferirà el futur? Estem vivint ja els primers dies dels següents 100 anys d’una entitat històrica que aglutina els sentiments i les il·lusions de milers d’aficionats. El director general, Mateo Alemany, hagué de viatjar a principis de 2019 a Singapur per convéncer Peter Lim, propietari del club, que Marcelino havia de continuar ocupant la banqueta quan pitjor estaven les coses. Fílies i fòbies a banda, una destitució s’hauria traduït en un pas enrere. El projecte esportiu quedava així consolidat i en la mateixa línia iniciada fa dos estius.

Però la supervivència del club va més enllà dels bons resultats esportius. El mateix Alemany va fer una roda de premsa no fa massa dies per comunicar que una cooperativa de vivendes ha realitzat una gran oferta per tal de quedar-se els terrenys de l’actual Mestalla per edificar sobre ells quan siga enderrocat. Eixa operació serà l’impuls econòmic definitiu per a finalitzar la construcció del nou estadi, que porta anys paralitzat, i l’inici d’una nova era per a tractar de reduir el deute que s’arrossega.

No viurem la celebració del segon centenari, ja no estarem ací, però sempre podrem presumir d’haver estat presents en la del primer, amb els sentiments a flor de pell en cadascun dels actes organitzats. I sempre recordarem també el gol de Piccini a l’Osca o el hat trick de Rodrigo al Getafe en la Copa –quina nit!–, perquè, en definitiva, el que ens agradara és viure i sentir el futbol, amb l’ànim del lema del llibre oficial dels 100 anys: La voluntat de voler arribar. Amunt!!!

Inscriu-te al nostre butlletí

Top