Comiat

Fa més de trenta anys que, a través del meu amic Rafael Roca –que llavors era alumne meu–, l’enyorat Emili Marín em va convidar a formar part de SAÓ. En aquell temps no sabia què podria fer jo per aquella revista, ni si aquell projecte –que encara va endavant– s’ajustava als meus interessos de jove professor universitari. Però, puix parlava valencià, Déu li’n devia donar glòria, fent una adaptació del vers del caputxí català anònim que el dedicava a l’historiador i memorialista Jeroni Pujades. Perquè, si alguna cosa ha guiat la meua trajectòria des de llavors, ha estat l’interés per la llengua, per la seua difusió, pel seu manteniment, per la seua dignificació i, en especial, pel seu ús en els espais públics d’una manera culta i normativa.

Ara mateix, i després de meditar-ho molt, fa uns mesos que vaig decidir deixar –almenys per un temps– la meua presència a SAÓ de manera continuada cada mes. Crec que és l’hora de deixar pas a noves veus, a gent més jove i amb més ganes. Trenta anys en són molts i, encara que no he tret el compte de quants articles he fet per a la revista –inclosos alguns per als monogràfics–, estic segur que en són moltíssims. He parlat de les coses que em preocupaven en cada moment, o he procurat fer algunes reflexions –que poden haver semblat més o menys encertades als lectors– sobre episodis històrics o literaris que, pels meus estudis i la meua dedicació, han caigut en les meues mans i m’han semblat d’interés i que pagava la pena difondre entre els qui llegeixen aquesta rara avis que és la revista SAÓ. Però, ara necessite aturar-me una mica.

Durant aquests anys he conegut directors com el ja esmentat Marín, l’estimat Vicent Cardona, l’entranyable Josep Antoni Comes o l’actual, Vicent Boscà. Amb tots ells he tingut molt bona sintonia i sempre m’han trobat disposat a col·laborar –com també ho estaré, des d’ara mateix– en qualsevol cosa que puguen necessitar. L’aventura de SAÓ és un projecte que encara em sembla necessari i que, només per ser la revisat degana en la nostra llengua al País Valencià, mereix ser continuat i hauria de tenir el suport de les institucions de qualsevol signe, cosa que no sempre és així.

Deixaré d’escriure en aquesta secció, però no deixe l’amistat que m’uneix amb els membres del Consell de Redacció –sempre entusiasmats per fer un treball altruista en pro de la llengua i del país, des de les seues creences. Els desitge tota la sort del món i que troben en els autoritats eclesiàstiques i civils més suport, perquè la finalitat de tant de treball és totalment lloable, es mire com es mire, i d’una generositat que poques vegades es troba en el món en què vivim.

Durant trenta anys he vist ja molt: canvis polítics que afectaven la revista, canvis socials i personals que feren que, per exemple, s’extingiren els sopars de SAÓ i els premis que es lliuraven, canvis de rumb que han fet que l’editorial Saó ja no publique cap llibre, etc. Però l’essència de SAÓ continua: mantenir un caliu fecund per fer créixer moltes coses en una terra no sempre acollidora, com és la societat valenciana, davant determinades opcions culturals. I estic segur que seguirà encara durant molts anys més: si més no, els trenta següents, que espere poder gaudir com a lector i col·laborador ocasional. A disposar, amics; i amb el meu agraïment als lectors.

Revista 508, pàg.9. Desembre 2024.