Comiats i esperança

19/01/2023

Passada la xafogor de l’estiu, i en procés de recuperació oftalmològica, reprenem la memòria d’allò que ha passat entre nosaltres començant per la notícia de dues defuncions de les quals cal fer esment. Dos membres del presbiteri –un de València i l’altre de Sogorb-Castelló– deixen un buit difícil de reomplir: hem de recordar sempre Joan Llidó, natural d’Artana, que va exercir el càrrec de rector del Seminari Mater Dei del bisbat veí i va tenir un paper molt important en la decisió del bisbe Cases Deordal per tal de demanar el permís a Roma per a la publicació de la nostra Bíblia Valenciana Interconfessional a pocs dies del canvi episcopal per la jubilació de Cases, substituït per Juan Antonio Reig. De fet, una de les primeres decisions de Reig fou defenestrar Joan Llidó, que trobà refugi com a professor d’antropologia a la Universitat Jaume I, amb un gran èxit d’alumnat; la fidelitat al seu bisbe fou una de les característiques pròpies de Joan Llidó.

L’altra defunció és de la de Josep Antoni Comes, fundador i director d’aquesta publicació i antecessor meu com a responsable de la pàgina que tens a les mans. Natural de Pedreguer (la Marina Alta), va estudiar a Comillas amb els jesuïtes i, després de servir com a coadjutor de San Luca in Prenestrino i d’haver conegut de viva veu la tasca que la JOC i el cardenal J. Cardijn portava endavant a Bèlgica i França, va ser nomenat per l’arquebisbe Olaechea consiliari diocesà de la Joventut Obrera, cosa que li va servir per a conéixer la gran activitat pastoral entre els obrers i també la contínua persecució dels guardians de l’ortodòxia franquista per molt que els perseguits foren de missa. Ell, juntament amb Josep Maria Soriano, format en els grups de la JARC, tingueren la iniciativa de publicar una revista per l’any 1975-76 –mentre el franquisme perdia esme–, i trobaren grups de cristians i un grup de preveres decidits a secundar la iniciativa. En aquell moment, jo feia de capellà a Tavernes de la Valldigna, i Comes organitzava una parròquia popular (Comunitats Cristianes Populars) al Grau de València, parròquia molt controlada per la policia franquista i per l’ortodòxia episcopal. Vaig ser nomenat rector de la Mare de Déu de l’Olivar d’Alaquàs a l’any 1982, quan la parròquia de Sant Maur passà per la crisi d’algun capellà i Comes s’hi quedava sol i anava buscant on continuar la seua tasca presbiteral, fins que el nomenaren vicari de la mateixa parròquia d’Alaquàs i així ens convertírem en la parròquia roja de l’Horta. Hem passat molts anys i bons servint eixa comunitat fins que jo vaig demanar un canvi l’any 2004; Josep Antoni Comes hi va continuar fins ara, quan als 92 anys encara hi anava quan li era possible. La direcció de la revista va passar a mans d’Emili Marín i jo em vaig encarregar de continuar «La plaça de l’Església», ben conscient que no arribaria mai a la seua capacitat d’anàlisi profunda de la realitat eclesial. En un altre lloc parlarem més i millor de J. A. Comes.

Per una altra banda, voldria contar com en vacances i a l’estiu he vist, amb joia, com en moltes misses celebrades amb motiu de festes patronals es va celebrant la missa major en valencià. Hi ha excepcions, és clar, però contemplar la festa de Xixona i els fidels contestant massivament –com a Algemesí i altres pobles– és encoratjador. Alguna cosa hi devem tindre a veure tres capellans que hem sigut notícia últimament. En primer lloc, els cristians de la comunitat de Sta. Rosa d’Alcoi han publicat un llibre en memòria del seu rector i posteriorment responsable de la comunitat de Turballos, Mn. Vicent Micó, que va faltar fa pocs anys; els autors manifesten el seu afecte, la seua gran tasca pastoral i el descobriment del valencià com a llengua pròpia a usar en les celebracions litúrgiques. També un altre capellà de la Safor, mossén Josep Escrivà, va rebre el títol de Fill Predilecte de Beniarjó, i jo mateix vaig rebre l’estiu passat el Premi Guaix de l’Associació d’Escoles que fan classe en valencià per tot el territori, i concretament a mi per la part de l’associació que treballa a l’Horta. Ho recorde perquè hi ha una feliç coincidència: els tres hem estat vicaris de la parròquia de Santa Maria d’Ontinyent, on també el diumenge darrer d’agost, a la parròquia de Sant Carles Borromeo, es va celebrar la missa solemne de la festa del Crist (el Morenet) en un perfecte valencià.