Situació de compàs d’espera

Primer número de la revista ‘Cuadernos para el diálogo’. Imatge: Biblioteca Històrica Marqués de Valdecilla (UCM).

La dècada dels anys setanta va estar la dels darrers anys del franquisme. L’antifranquisme va créixer i ho feu molt fraccionat, i a més a més, es registrà una radicalització que es manifestava en les formes de lluita i els objectius. L’activitat va ser protagonitzada en primer terme pel PCE, més un conjunt de grups que se situaven a la seua esquerra, almenys així ho intentaven. L’oposició que podrien denominar “lliberal” es limitava a uns nuclis molt reduïts, eren tertúlies, grups de gent que de tard en tard feia alguna conferència, publicava alguna revista, cas de ‘Cuadernos para el Diàlogo’, i pare vosté de contar.

Especial menció mereix el cas de determinades instàncies de l’església, que van anar desmarcant-se de la dictadura, i es vincularen a les opcions esquerranes o al PCE.

I on hi eren els socialdemòcrates que més tard van capitalitzar la transició? Parlem-ne. Una part dels que a la mort de Franco van emergir com dirigents, procedien de l’esquerra radical o del PCE, altra part, seria una nova fornada que havia estat esperant el moment. Aquesta segona fornada de polítics venia d’una posició que en el moment més durs optà per esperar, la situació era definida com d’“un compàs d’espera”. En certa ocasió als anys seixanta, quan encetaven la tasca del PSV, tinguérem un encontre amb una gent que es deia representar al socialisme al cap i casal. La seua teoria era que el franquisme era com un gran mur, tractar de travessar-lo no era possible, llavors calia esperar.

El 1974 a Suresnes (França) s’enceta una fase de renovació del PSOE, amb el suport del socialisme europeu, un suport que gaudí de grans ajudes econòmiques, cosa que permeté obrir locals com assessories a totes les parts de l’estat. Igualment, altres grups perifèrics, com fou el PSPV van aparéixer.

La mort del dictador accelerà allò que s’ha batejat com la transició. Gran part de la gent que estava a la sala d’espera, tingué l’ocasió d’anar a les llistes o formar part dels quadres polítics emergents; aleshores, com mostren les xifres dels resultats electorals, van ser elegits a càrrecs, fins i tot, en el present un pocs continuen de protagonistes de la política, altres, ja pensionistes, de tard en tard solten la seua.

No cal donar noms, al nostre País Valencià els coneguem, millor dit alguns els coneguem, i recordem els moments durs, quan aquesta gent volia quedar bé en uns i en altres, no acabant mai de prendre un compromís clar de lluita, esperant sota el mur.

I per què parlar d’açò? Doncs, simplement es tracta de restituir una realitat. Segurament el curs històric funciona així. L’antifranquisme actiu fou una revolta, en molts casos, amb molta confusió, i errades, això sí, sense pretensions de treure rèdit o profit. Ara, amb el temps, encara observem com es representa la controvèrsia política, en termes de polarització, entre l’esquerra institucional i la dreta, amb les dues versions: la més cavernícola i la menys, però, també cavernícola, qüestió de matisos.

Doncs, vistes les coses així, resulta que som essencialment electors, que no tenim altra opció que votar, i elegir, amb les reserves inevitables. Des de la perifèria valenciana tenim les nostres pròpies opcions. Al final, però, en allò que és l’estat, tot es concreta en un govern d’esquerra com l’existent, plural, per sort plural, o deixar el pas eixa dreta que és la de sempre. Tot molt clar.