Competitivitat i cultura

Des de finals dels anys setanta, el terme competitivitat ha atret l’atenció d’investigadors i responsables polítics amb l’objectiu de potenciar el creixement econòmic. El seu protagonisme va augmentar considerablement després de la publicació de l’obra de Michael E. Porter, La ventaja competitiva de las naciones (1991), però el concepte continua sense comptar amb una definició universalment acceptada. Algunes teories prioritzen institucions, polítiques i factors econòmics centrats en la productivitat, mentre que altres subratllen el benestar social, la sostenibilitat ambiental i una distribució equitativa dels ingressos. Amb el temps, aquestes interpretacions han evolucionat com a resposta a la globalització, el canvi tecnològic i els valors socials canviants.

En aquest context, Europa afronta dubtes interns i crítiques externes que alerten sobre una suposada pèrdua de competitivitat. No obstant això, molts països de la Unió Europea (UE) encapçalen constantment els rànquings mundials en qualitat de vida, prosperitat, democràcia, justícia social i innovació. La seua història d’integració de societats diverses —sovint amb passats conflictius— mitjançant la cooperació, el benestar i els drets compartits demostra la capacitat del continent per a equilibrar seguretat i llibertat. Malgrat la necessitat d’afrontar el seu llegat colonial i adaptar-se a un ordre multipolar canviant, la UE continua oferint una de les millors combinacions mundials de progrés econòmic, justícia social i llibertats personals.

Les recents polítiques i pressupostos comunitaris mostren una evolució en les actituds envers la cultura. Tot i que la visió tradicional de competitivitat posava l’èmfasi en la productivitat, les perspectives actuals consideren la cultura no només com una palanca econòmica, sinó també com un pilar fonamental de la democràcia i la cohesió social. Documents com el Programa de Treball de la Comissió 2025 i l’esborrany de l’Informe del Comité de Pressupostos destaquen la importància econòmica de les indústries culturals i creatives (ICC), presentades com a contribuents «dinàmics i competitius» al creixement i la creació d’ocupació. Aquesta visió orientada al mercat coexisteix, tanmateix, amb una narrativa europea més àmplia que reconeix el paper transformador de la cultura en la participació cívica, la formació de la identitat i la influència global. En un moment en què els ideals democràtics s’enfronten a noves pressions i les tensions geopolítiques amenacen a mercantilitzar valors compartits, la cultura emergeix com un pont essencial que fomenta el diàleg, l’empatia i la resiliència.

De manera crucial, aquesta concepció reconeix que la cultura pot funcionar com un bé públic, de mèrit i comú, generador d’externalitats positives com ara la innovació social, la participació cívica i la formació de la identitat. Així mateix, subratlla que les iniciatives culturals i creatives —des de la investigació basada en les arts fins a la preservació del patrimoni— impulsen una innovació des de baix cap a dalt que transcendeix raonaments purament orientats al mercat. En valorar més la col·laboració que la competició i integrar objectius culturals en agendes polítiques més àmplies, aquesta definició situa la cultura com un pilar fonamental de la «competitivitat basada en valors» que pot garantir la capacitat d’Europa per a prosperar davant de canvis globals ràpids, tot preservant el seu patrimoni compartit i el seu teixit social.

Revista núm. 512, pàg. 20. Abril 2025.