Compromís i Roses

03/04/2020

La majoria dels mortals anem fent la viu-viu, immersos en les preocupacions pròpies. Vivim la vida, mirem el món. D’altres, no volen ser simples voyeurs: actuen, s’impliquen, es comprometen… com ha fet la Rosa al llarg de la seua vida.

De ben joveneta ja tenia a flor de pell una sensibilitat social que la movia a preocupar-se pels altres. De fet, va començar a estudiar per a assistenta social, però com diu ella en les seues memòries «Amb aquella sensibilitat meua que amplificava fins al dolor les vivències, vaig abandonar definitivament la idea de ser assistenta».

Però Rosa no abandonarà mai la consciència cívica; sap que forma part d’una societat i se’n sent responsable. De ben segur que l’escoltisme aportà el seu granet de sorra en aquest sentit. També a fer-la valenta i independent com és. Era ben jove quan ja es feia càrrec d’un grup de xiquetes i feia reunions als pares per explicar-los activitats, excursions i acampades.

És una dona amb un ventall amplíssim d’interessos. Les estades a l’estranger, a Brussel·les i a París, als anys seixanta, foren experiències intenses socialment, intel·lectualment i política. Les ganes insaciables d’aprendre, de conèixer, anaven enriquint aquella Rosa intel·ligent i curiosa.

Sí, eren temps de profunds canvis i transformacions, el segle que ha obert el camí de l’alliberament de la vida tradicional cap a una vida més plena i més autònoma. Rosa va haver de plantar cara a la família, per poder experimentar la llibertat, per fer el seu camí i ser coherent amb ella mateixa.

Publicitadora entusiasta de tot allò que li interessa i l’emociona. Va protagonitzar el seu primer relat al Paranimf de la Universitat ple de gom a gom, tothom escoltant-la com narrava l’experiència increïble que havia viscut a Baeza en un recital prohibit de Raimon: «Allí vaig descobrir el vertigen de la narració. La força comunicativa de la paraula. La meua primera fita».

Viu uns anys a Barcelona, on fa classes de francés. Inquieta com és, connecta amb el Moviment de Renovació Pedagògica, s’impregna de noves idees, coneix gent del món intel·lectual, participa en la vida cultural i política. Tal com diu ella: «No em volia perdre res, una constant que sempre m’ha acompanyat en la vida».

La lectura de Nosaltres, els valencians de Joan Fuster la van sacsejar i ajudar a prendre consciència de País. Ja de joveneta, d’excursió a Montserrat, escoltà unes paraules dites amb un to que se li clavaren a l’ànima: «Parleu-los en castellà, perquè encara que són valencianes no coneixen la seua llengua». Lectures i experiències la portaren a assumir la llengua dels seus pares, a aprendre-la amb deliri, a llegir-ne els autors i autores, a sentir-se’n orgullosa.

Després de viure a Barcelona, la terra la crida i torna cap a València. Seguint la veu de la seua mestra Marta Mata, reuneix un grup d’ensenyants i junts posen en marxa un gran projecte educatiu: una escola de renovació pedagògica en valencià, l’Escola Gavina. Feien falta escoles que ensenyaren els infants en la llengua pròpia. Feia falta retornar el prestigi social del valencià. Feia falta elaborar materials per a la nova escola i Rosa també s’hi apunta. És autora de materials didàctics, de contes, de novel·la juvenil. Feia falta explicar als mestres que hi ha altres maneres d’educar, i per això Rosa va formar part de la comissió organitzadora de l’Escola d’Estiu per a Mestres.

De cor militant, bona predicadora i amb la força de convèncer que tant la caracteritza, Rosa va anar escampant noves idees sobre l’educació per tot el país fent xarrades i cursets, animant altres escoles a portar endavant projectes en valencià.

Li interessa la societat on viu i no se la mira de lluny, sinó que s’implica per millorar-la. De fermes conviccions, va militar en el partit Unió Democràtica del País Valencià, un partit creat al caliu del moviment valencianista que emergia al País Valencià als anys 60 i que havia nascut de la mà de Vicent Miquel i Diego. L’any 1977 es convoquen les primeres eleccions democràtiques: «Va ser un temps emocionant i per a mi, que sempre m’ha interessat la política, encara més. Ara pense en aquella època i em veig a l’escola en la preparació del que seria meu primer acte polític a Xàtiva», conta Rosa en les seues memòries.

Treballadora incansable, entusiasta, quan deixà l’Escola Gavina era perquè ja tenia un altre projecte entre mans. Feia falta elaborar materials per a la nova escola i Rosa en va fer i va animar molts altres a fer-ne des del principi, però ara volia anar més enllà. Per això, el 1990 fundà Tàndem Edicions, una editorial per fer País, per fomentar la llengua i la cultura pròpies, per donar veu a autors/es nous i consagrats, perquè estima amb passió la bona literatura; per col·laborar en la normalització, per donar veu a personalitats silenciades, per reviscolar i recollir el tresor de la tradició oral, perquè els infants pogueren tenir a les mans contes plens de creativitat…

És elegida presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, i en aquest càrrec també fa una pila de faena amb il·lusió i convenciment compartint amb els altres representants d’editorials valencianes projectes i millores en el sector: en l’organització anual de la Fira del Llibre, en la promoció de publicacions en valencià, assistint a fires i fomentant la lectura. Es mostra llançada i segura per buscar contactes, per acostar-se a personalitats si té una idea per a defensar, quelcom a reivindicar, un projecte per portar endavant…

No podia faltar la seua implicació en el moviment feminista. Rosa pren consciència de la situació social de la dona i s’hi rebel·la: llegeix, fa cursos, va a xarrades, congressos, escriu articles, comparteix amb altres dones, es manifesta en protesta reivindicant drets. Forma part de l’Associació de Dones Antígona i participa en el Seminari de Dones Grans. Durant uns anys realitza dos tallers de lectura amb dones, un a València i l’altre a Vinalesa.

Simone de Beauvoir i Virginia Woolf esdevingueren les dues escriptores de capçalera. Una habitació pròpia es va convertir en una reivindicació individual i col·lectiva on les dones ens instal·làrem fructíferament. «L’obra de Simone havia suposat una profecia de la revolució feminista», deia una periodista. O com deia Rosa «Una eina fonamental. Un catalitzador eficaç. Un trampolí».

L’any 1997 entra a formar part del Consell Valencià de Cultura a proposta del Partit Socialista. Va participar en el polèmic dictamen sobre la llengua encarregat per les Corts Valencianes i aprovat en ple extraordinari aquell mateix any. Van ser mesos de tensió interna i externa. Són moments de la història del nostre país, que Rosa va viure amb gran intensitat, defensant i argumentant a favor del reconeixement de la llengua i la cultura pròpia. Pel desembre del 2002 presentà la dimissió, tancat ja el debat sobre la llengua; ja no veia necessària la seua permanència a la institució.

L’any 1998, a Silla, havia rebut el Premi Porrot d’Honor, concedit a persones actives i compromeses amb el món de la cultura. El 2011 se li concedeix el Premi Vicent Ventura, amb un regal especial, un llibre titulat La rosa de les lletres. En el 2012, als 67 anys, decideix jubilar-se d’editora, però no de la Rosa compromesa que sempre ha estat. A partir d’aquesta data, Rosa ha rebut un bon grapat de premis i reconeixements per tota la tasca feta al llarg de la seua trajectòria vital i cívica. El 2014 rep el Premi Lluís Carulla d’actuació cívica al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, un premi destinat a fer conèixer i distingir la tasca de persones que han actuat i actuen al servei de la identitat nacional en diversos àmbits. En 2017 li varen concedir el primer Premi Fundació Bromera a la Lectura, un reconeixement molt entranyable per a ella, amant fervorosa de la lectura. L’any passat rebé amb gran emoció l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana de mans del president Ximo Puig; també un homenatge de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i el Premi Valenciana de l’Any de l’Ajuntament de Castelló.

No fa gaire, en algun dels últims homenatges va dir una frase amb tota la franquesa i espontaneïtat que la caracteritzen que em va colpir: «Hi ha persones que als 70 anys renuncien a l’entusiasme de viure; jo no».

Rosa ha sigut l’ànima de molts projectes: el seu entusiasme és contagiós, és molt creativa, les idees li brollen fàcilment, com les paraules, les emocions… És coratjosa, ha tingut el valor de trencar motles, de buscar nous camins, d’arriscar-se, d’acceptar reptes. En la seua vida personal i professional ha estat així, i en el seu servei generós a la societat també. És cert, ha viscut amb gran intensitat i no sempre ho ha tingut fàcil.

Els homenatges són ben merescuts i més encara perquè és dona, perquè ha estat capaç de fer possible i compatible la vida de mare, mestra, mestressa de casa, editora, autora, conferenciant, activista, viatjadora, bona amiga…

Un referent per a tots i totes!

Article publicat en el quadern del número de gener 455.