Compteu encara amb Pere Portabella

17/10/2022

Entre el final de la dècada dels seixanta i les primeries del setanta va emergir amb força l’anomenat cinema independent. Eren els anys en què una colla de joves autors i autores sostenien que amb una càmera de 16 mm es podia canviar el món. Aquest cinema independent, marginal o alternatiu ―altres de les seues accepcions― tenia voluntat de rebel·lia i d’un fort compromís de canvi, amb la clara intenció de desenvolupar-se al marge del sistema i del seu mercat comercial. «Una pel·lícula és una arma», defensaven alguns d’aquests joves. En aquell cinema de combat i de ruptura, la figura del cineasta Pere Portabella (Figueres, 1927) s’alçava com el paradigma desitjat, era l’exemple a seguir entre els qui s’iniciaven en el cinema independent.

Després d’un breu pas per l’avantguarda artística representada pels grups innovadors Dau al Set (Tàpies, Brossa, Cuixart…) de Barcelona i El Paso (Millares, Canogar, Antonio Saura…) de Madrid, la idea d’aportar un nou llenguatge al raquític cinema de l’Estat espanyol el conduïren a fundar amb Francisco Molero al final dels any cinquanta la productora Films 59. Entre les primeres pel·lícules produïdes destacaren dos films fonamentals: Los golfos (1959), primer llargmetratge de Carlos Saura, i la genial El cochecito (1960) de Marco Ferreri, premi de la Fipresci en la Mostra de Venècia. Però la seua fama va créixer quan Portabella passà a ser el productor executiu de Viridiana (1961) de Luis Buñuel, pel·lícula produïda pel mexicà Gustavo Alatriste i rodada a Espanya. Viridiana guanyà la Palma d’Or del Festival de Cannes i provocà un escàndol majúscul i la queixa del Vaticà contra el govern de Franco (una pel·lícula «impía y blasfema», en va dir la cúpula eclesiàstica), amb la prohibició i el segrest de totes les còpies a l’Estat espanyol.

La productora Films 59 no tornaria a tenir activitat fins al 1967, amb la realització de No compteu amb els dits, debut com a director de Pere Portabella, rodada en 35 mm, a la qual seguiren Nocturn 29 (1968), en què explorà, amb guió de Joan Brossa i d’ell mateix, noves formes d’expressió, totes amb la col·laboració del músic valencià Carles Santos. Després d’aquesta última cinta abandonava el format de 35 mm per tal de filmar una sèrie de pel·lícules en 16 mm, que el confirmaren com un dels grans autors del cinema independent, com ara Poetes catalans (1970); Vampir-Cuadecuc (1970) amb Christopher Lee, seleccionada per a la Quinzena de Realitzadors del Festival de Cannes; Umbracle (1971), de nou amb l’actor britànic i exhibida al Museu d’Art de Nova York i en la Cinemateca de París; Cantants 72 (1972) amb el músic Quico Pi de la Serra; Miró-tapís (1973) sobre l’exercici pictòric de Joan Miró; Advocats laboralistes (1973) i El sopar (1974), a les quals seguiren els llargmetratges El pont de Varsòvia (1989), El silenci abans de Bach (2007) i Informe General II (2015). Totes rodades en català, renovadores estèticament i amb un fort activisme polític, que el portaren, tot plegat, a ser considerat un dels principals líders del moviment conceptualista. El MOMA de Nova York ha projectat la seua filmografia.

A partir de 1977, el seu compromís polític l’allunyà provisionalment del cinema per a convertir-se en un activista polític. Entre altres, Portabella organitzà la tornada del president Tarradellas des de l’exili polític. Més tard, ja senador, participà en la tramitació de la Constitució.

Ara, aquest empordanés, als seus 95 anys, ha rebut una sèrie d’homenatges a Catalunya. Ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat de Girona i se li ha dedicat una magna exposició («Pere Portabella, art i vida») al Museu de l’Empordà de Figueres i al Bòlit de Girona. Àngel Quintana, degà de la Facultat de Lletres i padrí del doctorand, n’ha fet l’elogi: «Portabella ha fet cinema políticament, més que cinema polític». Llarga vida a aquest homenot de 95 anys que ha afirmat amb motiu del seu aniversari: «Sempre he procurar ser útil als altres, però, al mateix temps, sense els altres jo no soc ningú!».