Comunicar la violència masclista. Ni ocultació ni espectacle

Entre l‘antic silenci, la vella ocultació del problema i la recent conversió de la violència masclista en matèria d’espectacle, no han transcorregut més que 30 anys, com qui diu un no-res en termes de la història de la humanitat. Entre Beijing 1995 i Istanbul 2014, encara menys. La de la capital xinesa va ser la IV Conferència sobre la Dona i va representar un important punt d’inflexió en la lluita per la igualtat de gènere, el reconeixement de les injustícies i l’assignació de deures als països signants. L’àmbit de la comunicació va ser tractat ja amb la importància que li corresponia.

Lleis de paritat i contra la violència, canvis en els textos legals, pactes socials contra els maltractaments, implementació de recursos… tot respon a una nova sensibilitat social i a una contínua pressió sobre els poders per part del moviment feminista.

En 2013 la UNESCO i 82 mitjans, institucions acadèmiques i agències de cooperació internacional, van crear l’Aliança Global de Mitjans de Comunicació i Gènere (GAMAG, per les sigles en anglés). Són iniciatives que responen a la consciència que els mitjans no són tan sols un reflex de la societat, sinó que també la conformen des de les seues tribunes amb la manera de tractar determinats temes sensibles, amb el seu poder d’influència sobre l’imaginari col·lectiu. És a dir, els mitjans com a servei públic essencial (també els privats) han de mantindre un paper educador i exemplar en àmbits com la igualtat, han de tindre una rendibilitat social per tal de millorar l’entorn.

I ja fa també algunes dècades que les dones periodistes hem començat a reflexionar i a actuar sobre el tractament que els mitjans fan de les notícies referides a la violència masclista. Primer va ser des de l’Acadèmia, fruit de la voluntat d’unes poques investigadores feministes. Després, les organitzacions professionals férem la corresponent reflexió ètica i autocrítica, i a continuació elaboràrem (amb la Unió de Periodistes Valencians com a pionera) els nostres codis de bones pràctiques.

El marc teòric i la sensibilitat professional quedaven així establertes, i més endavant perfeccionades en base als nous consensos i també actualitzades tenint presents les noves tecnologies de la comunicació.

Per exemple, es tracta de no donar-hi pàbul i, sempre que siga possible, desmuntar mites sobre la violència masclista: les agressions físiques i psíquiques no són fets puntuals; passa en tot el món, en diferents estrats socials, grups ètnics, nivells culturals i capacitats adquisitives, edats, etc.; no és cert que les dones maltracten igual que els homes; les falses denúncies són insignificants; els atacants no són víctimes infantils, borratxos o folls: són masclistes; la gelosia o el divorci no són causes sinó detonants; no hi ha un perfil de dona maltractada; no es tracta de dones masoquistes, i abandonar eixa relació tòxica no és tan fàcil.

Per tant, es recomana als mitjans ubicar les notícies en la secció política donant-hi rellevància i transcendint del cas concret a la dimensió política i social, evitar el sensacionalisme, respectar la privadesa i la protecció de dades, consultar expertes en lloc de veïns que poden dir que ell és «una bona persona», informar dels recursos i serveis d’ajuda… Atenció als titulars: una dona no ha mort; ha sigut assassinada, i la causa dels feminicidis és el masclisme.

I atenció a les imatges: les fotografies, com els vídeos, com el llenguatge, poden no ser innocents i prendre partit per l’espectacle, el morbo o la banalització.

Des del punt de vista dels observatoris, molts mitjans de comunicació transformen en una telenovel·la els casos de feminicidi, desaparicions o agressions sexuals a dones (el cas «Manada», per exemple). La percepció que es tracta d’un show allunya del públic la idea que estem davant de greus delictes, al mateix temps que es fa protagonistes als agressors. S’arriba, en nom de l’objetivitat, a posar el dubte la paraula de la víctima. El titular venedor guanya massa a sovint al rigor informatiu. I la reproducció d’un comunicat institucional de rebuig és més còmoda i barata que aprofundir en el tema amb elaboració pròpia i criteris d’igualtat. Hi ha moltes rutines informatives que tenen conseqüències negatives. Cal repensar-les. Per això són importants els llibres d’estil i els codis deontològics, però també buscar les fórmules més adients per tal de fer la seua aplicació factible i compatible amb les regles bàsiques del bon periodisme, i, evidentment, amb la llibertat informativa.

Ara sembla que des de la Universitat de València i els seus estudis de periodisme s’ha entés que la formació de professionals de la comunicació ha de ser una formació en gènere, cosa que actualment no es dona. Caldrà també apel·lar a les empreses per tal que faciliten el reciclatge de les seues plantilles en el camp de la igualtat. I no només en el cas dels maltractaments. Pot ser d’ajuda el fet que cada dia més dones estan accedint a llocs de responsabilitat en els mitjans de comunicació, que ja fa temps s’estaven feminitzant però només en la base de les redaccions. Les responsables i guionistes de mitjans audiovisuals han de saber que no s’ha de mirar tan sols pels informatius, ja que un programa infantil, una sèrie, una tertúlia, i fins i tot un concurs, poden fer (o desfer) molt per la igualtat.

Fa un parell de dècades era impensable la mobilització de dones periodistes «amb consciència de gènere». Però el 8M de 2018 ens va demostrar que, sortosament, les coses havien canviat, i molt. 8.000 professionals signàrem el manifest estatal de «La Periodistas Paramos», i centenars subscriguérem el manifest valencià. La visibilització de comunicadores de tots els mitjans secundant la vaga va fer més que moltes pancartes i comunicats. I a efectes interns de la professió ens va mostrar que les periodistes també patim problemes de desigualtat i que podem fer molt per contar el que els continua passant també a la resta de les dones del món.

Encara que amb moltes dificultats personals i professionals, des d’aleshores ha anat quallant un moviment que ara per ara s’aglutina en «Les Beatrius» (per Beatriu Civera): 54 periodistes feministes del País Valencià (i pujant..), grup també coordinat amb la recentment creada Red Estatal de Comunicadoras Feministas i amb aspiracions de connectar amb les associacions catalanes, actives des de fa temps, i d’altres internacionals.

Per un altre costat, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya revela en els seus informes que creix de manera preocupant la presència d’homes violents en les xarxes socials 2.0. L’estudi amb 155 adolescents enquestades dona senyals que hi ha més violència en línia que off-line, dada que preocupa ja que aquest tipus de violència virtual no està controlada ni penalitzada.

Entre les dones enquestades, s’observa que sí que són conscients de situacions de violència i que solen saber maneres d’evitar-la, ja siga bloquejant accessos a l’agressor o canviant elles d’adreça; però és preocupant que no perceben aquesta violència quan es refereix a l’amor romàntic, quan es parla principalment de control, de temes de fidelitat i relació amb altres persones.

Entre les persones joves no apareix entre les seues opcions la possibilitat d’acudir als seus pares i mares si pateixen alguna situació de violència, en poca mesura parlen d’acudir al professorat, i en alguns casos a la Policia.

En resum: la violència ocupa un espai on-line molt gran que com a tal no apareix visibilitzada, i per això està normalitzada. Existeixen grups i veritables xarxes de persones que fan apologia de la violència, que la difonen de manera oberta o que amb discursos disfressats busquen menyscabar els drets i els espais guanyats per les dones.

Llàstima de progrés quan proporciona noves eines per a mantindre velles discriminacions!