La revista degana en valencià

El Principal reviu el passat de la música en valencià, mostra el seu present i augura un gran futur

Eren les huit i mitja de la vesprada quan una veu en off avisava que l’espectacle anava a començar i alertava la prohibició d’efectuar qualsevol enregistrament del mateix. A continuació es va escoltar la veu de Rafa Xambó que va dir als allí presents: “No feu cas. Podeu fer les fotos i vídeos que vulgueu i compartir-les, perquè tothom sàpiga el que ací estem vivint”. I va arribar la primera gran ovació del públic.

Un violoncel va començar a tocar en La menor. Progressivament es va incorporar la flauta, el piano, les guitarres i la bateria, i la melodia d’ “Al vent” de Raimon va arribar a cada racó del teatre Principal de València. Era la cançó amb la qual fa 53 anys va començar tot. A continuació va aparèixer el cantant de Xàtiva en una projecció. Des de la Marina Alta, i amb la mar de fons, va explicar el procés de creació de la mítica cançó i les seues influències.

“Ei, la cara al vent, que es n’adonen que ja som el present”. Així de contundents van eixir a l’escenari Joan Amèric, Rafa Xambó i Andreu Valor, qui van versionar “L’herència” d’Aspencat, que s’ha convertit pràcticament en un himne que repassa la història de la cançó. I a continuació, Manolo Miralles i Vicent Torrent van fer cantar al públic un altre himne, “El cant dels Maulets”.

Vicent Torrent ja no hi era a l’escenari, però la seua música continuava en ell gràcies a Mara Aranda, que va embadalir al públic amb la seua fantàstica veu interpretant “L’havanera dels peixets”. Una altra dona va aparèixer en escena, en aquest cas Aitana Ferrer, qui a través de “l’Horta” va compartir la seua estima per la terra. I va arribar el torn del cant d’estil valencià de la mà de Josep Aparicio ‘Apa’, qui va interpretar una Malaguenya que va fer eriçonar la pell de tots els allí presents.

Com no podia ser d’una altra manera, i tot i estar fent vacances, Ovidi Montllor també va estar present al Principal. Un audiovisual va projectar diferents imatges de l’artista, el cantant i el pallasso mentre s’escoltava “Autocrítica i crítica”. I va ser commovedor. A continuació, Rafel Arnal va fer palès que allò que estàvem vivint era una gran celebració, i quina millor forma de fer-ho que a través de la cançó “La festa”. La novetat va arribar de la mà d’Ina Martí, que va aconseguir captivar el públic amb una versió d’ “El silenci d’estimar” d’Eliseu Parra. I Joan Amèric i Andreu Valor van demostrar el tàndem fantàstic que formen damunt de l’escenari interpretant “Perquè sóc poble”.

D’altra banda, el grup Carraixet va fer el que millor sap fer a través de la música: transmetre la seua energia a tots. I sense perdre el somriure que tant els caracteritza, van amenitzar el públic amb “Maria”. L’aire reivindicatiu també es va fer present de la mà de Josep Nadal i Àlex Seguí -cantants de La Gossa sorda-, que van aconseguir que els assistents cantaren “Si els fills de puta volessin …”, de Quico Pi de la Serra. A continuació Rafa Xambó va recuperar la seua “Maria Gràcia”, que va emocionar al públic. La música de Remigi Palmero també hi va ser present de la mà d’Apa, qui va interpretar el conegut “Plens de sol de bon matí”. I Vicent Torrent va tornar a l’escenari amb Aitana Ferrer, i van delectar el públic amb “Coloma bruna”.

La sorpresa de la nit va vindre de la mà del “Romanç del Penyal”: el mateix Paco Muñoz i nombrosos representants del món cultural, polític i social valencià van aparèixer en un vídeo cantant la cançó. Els polítics que més van cridar l’atenció del públic van ser Ximo Puig, Enric Morera, Vicent Marzà i Mónica Oltra. També es van escoltar grans ovacions després de l’aparició de Beatriz Garrote (presidenta de l’Associació de les Víctimes del Metro) o de Xavi Castillo, entre d’altres.

Però, l’espectacle encara no havia acabat. Sva-ters va fer vibrar als assistents amb la seua versió de “L’olor de garrofa” de Remigi Palmero. Així mateix, Musicants va interpretar “Sa Ximbombeta” després que Manolo Miralles afirmara: “és en mallorquí, la nostra llengua”. I Rafel Arnal va tornar a l’escenari amb “La cançó del cantant cansat”, de Lluís Miquel.

I va arribar al final. Vicent Torrent va aparèixer a l’escenari cantant “Tio Canya”. Progressivament es van anar incorporant un a un tots els artistes que havien participat de l’espectacle. Va ser aborronador. Una gran ovació va inundar el principal i tots els assistents es van posar en peu. I quan creien que era el final, des del fons del teatre va aparèixer el cor de l’Eliana interpretant “Al vent”, la cançó que havia obert i ara tancava l’espectacle. Una bona metàfora que simbolitza que aquesta cançó del passat encara està viva en el present i encara li queda molt futur per davant, de la mateixa manera que la música en valencià.

L’espectacle ideat i dirigit per Lluís Miquel va ser una delícia. I no podem oblidar fer esment especial als fantàstics arranjaments d’Enric Murillo, que van fer que cada interpretació no renunciara a la cançó original però tinguera una essència pròpia. I ho va aconseguir.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top