Gràcies per tant, Aspencat. Fins un nou combat!

Són les set de la vesprada i una llarga cua espera a les portes de la Plaça de Bous de València. S’obrin les portes i es nota la il·lusió a les palpentes, que diria Xavi Sarrià. Uns van directes a primera fila, a buscar el seu lloc entre la tanca que separa l’escenari de la zona reservada per al públic. D’altres, amb entrada per grada, busquen la millor localització possible per gaudir d’un moment únic. I és que, gràcies a la Universitat de València i l’organització del Concert de Benvinguda, avui no es viurà un espectacle de tortura a aquesta plaça, sinó un espectacle cultural que passarà a la història.

Conforme passen els minuts, la gent va omplint cada racó del que podria ser el coliseu valencià, mentre Viva Suecia comença posant la banda sonora d’una nit més que especial. La gent ho sap. En la mirada i el somriure de complicitat de cada persona se sent que no serà un concert més. I els murcians, des de l’escenari, noten la calidesa del públic valencià, potser més entregat que de costum. Però en el seu directe demostren que es mereixen aquesta entrega per part dels valencians.

Nou i mitja de la nit. És el torn de Txarango, però es fa esperar. Quan a l’escenari apareix el seu nom s’escolten crits. La gent té ganes de rumba catalana. Mentrestant, alguns components d’Aspencat trauen el cap a la Plaça. Temptegen el terreny, saluden coneguts. Confessen estar nerviosos, volen que isca tot bé, però sobretot gaudir del concert. I mentrestant, sonen els primers acords de Txarango. Les grades es posen en peu, l’eufòria s’apodera dels presents i “El cor de la terra” comença a bategar. Els catalans fan vibrar i brillar la Plaça de Bous de València. De la València d’Estellés i Isabel de Villena. De la València que va viure vint anys de desert cultural. De la València que ha subsistit i ha renascut amb més força que mai. De la València que converteix una plaça dedicada a la tortura en una plaça per a cultura, i que amb les llums dels mòbils emula cuques de llum a la fosca nit. Per primera vegada al País Valencià Txarango canta “Agafant l’horitzó”. La van compondre per animar al vot, però ara la canten pels Jordis (Cuixart i Sánchez), i els valencians es bolquen amb ella. Una bandera que reivindica la República Valenciana és llançada a l’escenari, i l’Alguer Miquel l’exhibeix amb orgull. El forn ja està preparat per a l’arribada a l’escenari d’ Aspencat, a qui els catalans dediquen una cançó pel seu esforç en la dignificació de la música en la nostra llengua.

Són més de les onze i el públic espera impacient que Aspencat aparega a l’escenari. Aspencat, la seua música i tot el que suposa, ja que aquest és l’últim concert de la banda de Xaló. Ells, que han contribuït a trencar tanques, a obrir les ments i exportar la música en la nostra llengua fora del territori catalanoparlant. Han seguit la petjada d’Obrint Pas i La Gossa Sorda, i de la mateixa manera que amb ells, la gent s’ha bolcat en aquest concert no només per dir-los adéu, sinó per donar-los les gràcies. Tot d’una, la música omple la Plaça. Amb una introducció instrumental que repassa les seues cançons més rellevants comença el que serà el seu últim concert al País Valencià. A primera fila una xica mostra un cartell que posa: “Gràcies per tot, Aspencat”. Uns passos a la seua dreta, un jove canta amb els ulls vidriosos totes i cadascuna de les cançons; no hi ha cap lletra que se li escape. Hi ha senyeres, punys en alt, lloc per a la reivindicació antifeixista, feminista, igualitària. I encara que siga un concert reivindicatiu, és més un concert per agrair a Aspencat el que ha fet per l’escena musical valenciana. I pels valencians. Els nou membres ho donen tot a l’escenari acompanyats de col·legues de professió que enriqueixen cada cançó. Però, sense cap dubte, el moment àlgid arriba de la mà de “L’herència”. Xavi Sarrià i Feliu Ventura surten a l’escenari i canten al costat dels de Xaló i els milers de persones a les que se’ls (‘ns) eriça la pell. El noi dels ulls vidriosos trenca a plorar mentre canta “Som la flor que naix de la llavor que vau sembrar”. El públic es rendeix davant aquesta cançó que s’ha convertit en himne. I és, segurament, en aquest moment en el qual tots ens adonem que s’acaba. De que és l’última vegada que veurem Aspencat a l’escenari. Fins i tot els que estem acreditats de premsa i guardem “les formes” a la fossa decidim deixar-nos portar i gaudir dels moments que queden de la mà d’Aspencat. Aquest concert ja forma part de la història valenciana, i tenim la sort de viure’l en directe.

Ja queden pocs minuts perquè tot acabe. Kiko Tur presenta emocionat als que han estat els seus companys des de fa dotze anys i agraeix a tot l’equip que els acompanya la tasca que han exercit en aquest temps. Sona Mi menor, Do, Sol, Re. I comença “Quan caminàvem”. L’última cançó. La que canten tots: joves, grans, punkis, rockers … Acaba. La gent no para d’aplaudir. Alguns components d’Aspencat trenquen a plorar, s’abracen, es besen. S’il·lumina la plaça, la gent va sortint, però a la sorra, al costat de l’escenari, moltíssimes persones canten “Aspencat, Aspencat”. Ells segueixen ahí, a l’escenari. Llançant al públic samarretes, pues, baquetes… Agraint l’afecte. Llançant besos a l’aire. Quedant-se amb eixos instants que ja no es repetiran. Almenys de moment.

Gràcies per tant, Aspencat. Fins un nou combat!