Tens 0 productes a la teua cistella
Fotograma de ‘Cónclave’ (2024). S’observa l’Hospital Santo Spirito, que en la pel·lícula es va convertir en el pati del Vaticà.
Ha mort el papa Francisco. Mentre el Vaticà es tanca darrere de claus i fum, el món mira cap a Roma… i al cine. Cónclave (2024), dirigida per Edward Berger i basada en la novel·la de Robert Harris, ens submergeix en el procés d’elecció d’un nou pontífex amb una precisió gairebé documental. A través del cardenal Thomas Lawrence (interpretat per Ralph Fiennes), la pel·lícula retrata intrigues, rituals i jocs de poder dins l’Església catòlica.
La paraula conclave prové del llatí ‘cum clave’, que significa “(tancats) amb clau”. Literalment, això és el que passa a la Capella Sixtina: els cardenals (sense mòbils, allotjats a la Casa de Santa Marta i aïllats del món exterior) no poden eixir fins que hi haja nou papa. I encara que la història siga fictícia, no s’allunya gaire de la realitat. Per exemple, els cardenals amb dret a vot (menors de 80 anys) actuen sovint guiats per aliances i estratègies. Actualment en són 138. Els 114 restants, tot i no votar, acompanyen espiritualment. El film reivindica que els cardenals també són persones: fumen, prenen café i, com tots, dubten.
Cónclave mostra el procés de successió amb una fidelitat sorprenent. Primer es fan congregacions generals, després s’espera fins a quinze dies l’arribada de tots els cardenals, i s’oficia una missa on es demana saviesa divina. Un cop tancades les portes, és el Mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies qui dirigeix el procediment. Cada dia poden haver-hi fins a quatre votacions: els noms s’escriuen en paper, es llegeixen en veu alta i, finalment, es cremen. Les votacions es fan a la Capella Sixtina, on la saviesa divina continua estant present gràcies al fresc del Judici Final de Miquel Àngel. És el fum (blanc o negre) de la xemeneia de la Basílica de Sant Pere el que revela si hi ha hagut elecció.
Fotograma de ‘Cónclave’ (2024). El personatge del cardenal Thomas Lawrence en una escena durant les votacions del nou pontífex.
La principal dificultat del rodatge de Cónclave va ser que no es permet filmar dins del Vaticà ni a la Capella Sixtina. Tot i això, l’equip va tenir accés a material antic, fotografies i assessorament d’experts catòlics, i van construir escenaris recreats, tant a Cinecittà Studios (ubicats a Roma) com en exteriors. Un cas curiós és el de la Casa de Santa Marta: com que l’original està feta de marbre i els reflexos dificultaven la gravació, van construir-la en un plató per controlar millor la llum i la brillantor.
El poder és el gran tema de la cinta, i es representa a través de plans zenitals, silencis i ubicacions carregades de simbolisme: el Palau de Caserta, l’Hospital Santo Spirito, la ciutat del Vaticà, o el Palazzo dei Congressi (un projecte d’arquitectura creat per a Mussolini). El que comença com un retrat cerimoniós acaba prenent el to d’un thriller: maniobres, sospites, conspiracions… fins que arriba l’Habemus Papam. El nou elegit ha d’escollir un nom, un gest que simbolitza la mort d’una identitat i el renaixement d’una altra.
Visualment, la pel·lícula construeix un llenguatge propi. L’ús d’un ascensor per connectar diversos platós ha permés mantenir la coherència estètica i reforçar la idea d’un espai tancat. La fotografia juga amb llums i ombres, tons càlids i freds, i detalls com les creus pectorals serveixen per a marcar posicionaments: les de plata, pels cardenals liberals; les daurades, pels conservadors.
Tot i l’elegància formal i la solidesa de la pel·lícula, el final desvia l’atenció del que realment importa. És forçat, poc versemblant i acaba restant pes a una cinta que, fins aleshores, havia estat molt ben sostinguda.
Per què és tan important qui serà el nou papa? Perquè, malgrat ser una elecció espiritual, també és una decisió profundament política. El pontífex marca el rumb ideològic de l’Església. Cónclave ens recorda que, de vegades, la ficció només és la veritat que s’ha atrevit a parlar. I que darrere del fum, sempre hi ha estratègia.
