La revista degana en valencià

Condemnat i intocable

«Carlos Fabra continua sent una figura política indiscutible que genera sentiments extrems que van des de la por, l’adoració i la repulsa» 

És l’amo i se sent l’amo. El 26 de novembre, un dia després de ser condemnat a quatre anys de presó i una multa de 700.000 € per quatre delictes fiscals, Carlos Fabra buscà el cos a cos amb els periodistes. Un dels seus jocs favorits. Convocà una conferència de premsa en un hotel de Castelló i llegí un breu comunicat d’expiació. «Em sent fort malgrat 10 anys de falsedats, no sense la col·laboració necessària d’alguns mitjans afins a la infàmia, a la utilització i a la manipulació», llegí tot explicant que la sentència posa fi a «eixa dolorosa etapa de ma vida». Fabra es definí «satisfet» perquè no l’han condemnat per delictes de corrupció, és a dir, per suborn i tràfic d’influències. «No res enterboleix aquells anys [com a president de la Diputació de Castelló i cap provincial del PP] caracteritzats per buscar elevades quotes de prosperitat per a la província de Castelló», conclogué.
Una vegada finalitzada la proclama, féu l’acció d’alçar-se. «Accepta preguntes?». «Depèn de quines preguntes», respongué desafiant i clivellat, suspès a dos pams de la cadira. Llavors es desfogà de nou. «¿Tem a la presó?». «Espere que la presó no m’espere, però si m’espera, que siga en una temporada llarga». Acte seguit anuncià que recorrerà al Suprem i, si la resolució no és favorable, al Constitucional en recurs d’empara. «Tinc bons mitjans de defensa», es jactà de bitlletera. No debades el seu advocat és el prestigiós penalista Javier Boix, expert en la defensa de polítics del Partit Popular assetjats per la corrupció. Boix aconseguí l’anul·lació de les escoltes telefòniques en el Cas Naseiro, que involucraven dirigents d’aquesta formació en un cas de finançament il·legal a finals dels huitanta. També propicià que un jurat ciutadà declarés no culpable l’expresident de la Generalitat, Francisco Camps, en el conegut com Cas dels Trages.

Funambulisme polític

¿És real o fingida la supèrbia de Carlos Fabra? El vell jerarca dretà anuncià la baixa del partit, però confirmà el seu lloc com a secretari general de la Cambra de Comerç, pel qual cobra 90.000 € anuals, i l’exercici públic com a conseller en l’Autoritat Portuària de Castelló (percep 300 € per reunió), a més de mantindre dos escortes i xofer. ¿És això compatible amb un polític condemnat per estafar Hisenda?

Entre les seues files no s’ha sentit cap veu de reprovació. Tot el contrari. El president de la Generalitat, Alberto Fabra, féu una impecable demostració de funambulisme per evitar pronunciar-se al respecte en la darrera sessió de control a les Corts, el 28 de novembre. «Ja no és militant del PP», s’escudà el cap del Consell tot i el suport explícit la vespra del judici a qui definí com «Carlos Corazón de León».

Però ha sigut en el camp de l’empresariat on Carlos Fabra ha collit més consideracions. L’activitat com a conseller al port és a proposta de la Cambra de Comerç. La seua presidenta, Dolores Guillamón, assegurà que no s’havia plantejat la substitució de Fabra. I afegí que des del Consell tampoc no li ho havien recomanat. «La sentència és un assumpte personal», declarà Juan José Monzonís, president del port de Castelló. En la mateixa línia exculpatòria es pronuncià Manuel Teruel, president del Consell Superior de Cambres de Comerç. «És un treballador com vostès», esgrimí als periodistes, «i si vostès tenen un problema particular, siga tan escandalós com siga, si no està en contra del reglament interior de l’empresa, l’estatut dels treballadors els defensa». Clar i ras.

Polítics, empresaris i també jutges. Fonts properes al procés explicaren per a aquest reportatge que esperaven una sentència benèvola per als interessos de Fabra. «El tribunal era afí», argumentaren. De fet, durant la fase d’instrucció, l’Audiència Provincial ja intentà alleugerir les càrregues de l’exmandatari del PP. El 5 de juny, el president de l’Audiència, Carlos Domínguez, abandonà la causa després de defensar el «tracte afable, cordial i cortès» que l’uneix al llavors imputat. Una amistat que Domínguez demostrà quan pel maig de 2012 firmà una resolució per tal que el delicte de suborn hi desapareguera.

Aleshores, el jutge instructor, Jacobo Pin, demanà empara al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) en creure «pertorbada» la seua independència. El Tribunal Suprem li donà la raó. No va ser l’única vegada. En el 2010 ja revocà una primera decisió de l’Audiència d’arxivar quatre dels cinc delictes fiscals pels quals s’investigava Fabra.

Territori amic

La sensació de territori amic fou palpable durant tot el judici. La retractació del principal testimoni de càrrec el primer dia de vista fou determinant. Vicent Vilar, un empresari d’Artana, havia denunciat Fabra a finals de 2003. L’acusava d’haver-se deixat subornar a canvi d’influir davant els ministeris d’Agricultura i Sanitat (llavors en mans del PP) per a alleugerir l’aprovació de fitosanitaris per al camp. En la seua primera versió, Vilar insistí que féu dos pagaments al llavors president de la Diputació, un de 25 milions de pessetes i un altre de 30 milions.

El rerefons de la querella és una història fosca de gelosia i infidelitats. Les esposes de Vilar i Fabra, Montserrat Vives i Maria Amparo Fernández respectivament, també processades, compraren Artemis 2000, una empresa pantalla, sense activitat, per gestionar els plaguicides. Però la primavera de 2003, la relació entre Vives i Vilar finalitzà de forma tempestuosa. Ella l’acusà de violació i es refugià en casa del matrimoni Fabra-Fernández. Immediatament, ambdues dones destituïren l’industrial com a administrador únic d’Artemis 2000. Vilar telefonà desesperadament a Fabra, qui no contestà. Això el féu embogir perquè va témer perdre el negoci. A més, sospitava que entre Fabra i l’exmuller hi havia alguna cosa més que amistat. Vilar acudí als jutjats de Nules i ho contà tot. Però durant el judici, 10 anys després, l’empresari es va desdir: «Tot és un assumpte de dues dones cobdicioses. A Carlos no se li donà ni un duro. Em vaig emprenyar amb Fabra perquè no em preguntà què passà. Vaig pensar que volia els milions i aní per ell. Però no vull clavar a Carlos en un embolic que no mereix».

Segons l’advocat de l’acusació popular (representada per la Unió de Consumidors), Francisco de Antonio, el viratge de Vilar és lògic. En presó per violació des del 2007, a punt d’aconseguir el tercer grau, «no volia reconèixer els suborns i passar alguns anys més entre reixes». A això cal afegir «l’atac de desmemòria», en paraules de De Antonio, de la majoria de testimonis. «No ho recorde» i «ha passat massa temps» van ser algunes de les declaracions més escoltades de caixeres de bancs, empresaris, polítics, funcionaris i, fins i tot, ministres. Una epidèmia d’oblit a la qual han ajudat els 10 anys d’instrucció. Una estratègia de dilació ben fonamentada per Javier Boix. Fins a 20 recursos va presentar al llarg del procés amb un objectiu doble: facilitar l’amnèsia dels implicats i permetre que Fabra anés fent anys. Actualment en té 68. Comptant amb els recursos al Suprem i el Constitucional, es plantarà amb més de 70, edat límit per entrar en presó.

Taca fiscal

Siga com siga, més difícil d’esborrar ha sigut la taca fiscal deixada per Fabra i Fernández entre els exercicis de 1999 i 2003. Un forat conjunt de 4,2 milions. Els malabarismes esgrimits per l’exmatrimoni durant la vista han estat fútils davant la tossudesa de les dades. «De manual de blanqueig de diners negres»; així qualificaren els perits de l’Agència Tributària els mètodes de Fabra davant d’Hisenda. En total s’examinaren 599 ingressos en efectiu, 217 en xecs i 110 transferències. Unes operacions, la majoria de les quals, «no es corresponen ni amb el patrimoni ni amb la renda per ells declarats i que foren ocultades a Hisenda», descriu la sentència.

En qualsevol cas, poc sembla que ha calat l’escàndol polític entre la societat castellonenca. Carlos Fabra continua sent una figura política indiscutible que genera sentiments extrems que van des de la por, l’adoració i la repulsa. Durant 17 anys presidí la Diputació de Castelló amb un autoritarisme ancestral. No debades, des de l’època isabelina, al segle XIX, sempre hi ha hagut un Fabra amb les mans en les regnes polítiques i econòmiques de la província. El fundador de la nissaga fou Victorino Fabra Gil, el Tio Pantorrilles, que controlà la Diputació entre 1874 i 1892. I Carlos Fabra Andrés, pare del Fabra condemnat, batallà amb les tropes franquistes al front de l’Ebre i també presidí la Diputació i fou conseller del Banc d’Espanya. Un pedigrí d’intocable que heretà el seu fill i que ha exercit amb exabruptes urbanístics com ara l’aeroport sense avions «perquè la gent passege» (com ell mateix va assegurar), o la massissa primera línea de costa capitalitzada per projectes depredadors com Marina d’Or.

Així, Fabra se sent intocable. «La gent em vol i em respecta», s’obsequià a si mateix només conèixer la sentència. I esgrimí «més de 700 correus electrònics de suport». Dins del partit asseguren que ha deixat ben nugats els fils de control. Per una banda, posà a dit Javier Moliner al front de la Diputació, un polític d’estètica grisa. I de segona de bord, Esther Pallardó, la seua actual parella. Un ferri lligam, una doble corda, per mantindre una clientela amb més de 150 anys de tradició.

Sergi Tarín. Periodista

Article publicat en el nº 388, a desembre de 2013