Tens 0 productes a la teua cistella
Les reflexions i estudis sociolingüístics duts a terme des del segle XIX i, principalment, a partir de la segona meitat del segle XX, ens permeten afirmar actualment que la llengua té dues funcions primordials en la societat. La primera d’aquestes funcions és la de ser mitjà de comunicació: l’ésser humà, i no pas cap altre ésser viu, posseeix la capacitat del llenguatge. Aquest complex sistema comunicatiu, present en gairebé totes les activitats humanes quotidianes, ens acompanya des que l’home és el que és. Ens és necessari per a comprendre el món i interactuar amb l’entorn que ens envolta, per a comunicar-nos entre nosaltres o, fins i tot, per a pensar i dur a terme activitats cognitives.
No és, doncs, una excepció, el fet que el llenguatge és també emprat per l’ésser humà per a comunicar-se amb Déu i viure la seua fe. Si l’home és definit i diferenciat de la resta d’animals per la seua capacitat de llenguatge, també ho és fonamentalment perquè és capaç de Déu. I no cal filar massa prim per a assabentar-nos que aquestes dues extraordinàries qualitats, exclusives de les persones, estan necessàriament interrelacionades.
Des que l’home és home, ha buscat Déu i s’hi ha comunicat amb la llengua i, en el nostre cristianisme actual, en tenim força exemples. Totes les oracions, com ara el Parenostre, l’Ave Maria o el Credo, requereixen intrínsecament l’ús de la llengua. El mateix ocorre en els rituals religiosos, com ara la celebració de la Santa Missa o d’altres sagraments: cadascú consta d’unes paraules determinades dites en moments concrets ―bé pel sacerdot que presideix o bé per l’assemblea de fidels que hi respon― que els articula i estructura. Com a exemple últim i òptim, trobem que tota la Història de la Salvació del gènere humà, des que Déu es revetla per primera vegada a Abraham fins a la fi dels temps, queda reflectida en la seua Paraula. No hi calen més explicacions.
La segona de les principals funcions de la llengua és la identitària: cada llengua diferent expressa el punt de vista del món, únic i particular, que cada poble o comunitat humana té. La llengua, doncs, ens caracteritza i identifica com a individus pertanyents a un col·lectiu determinat i diferenciat respecte d’altres. És, doncs, una font primigènia de diversitat entre tots els qui som fills de Déu.
Aquesta diversitat, que a l’Antic Testament era concebuda com un càstig diví contra els qui construïen la torre de Babel per a ser tan alts com el Nostre Senyor, a la Pentecosta passa a ser entesa com a virtut: cadascú, mitjançant la seua llengua materna, és capaç de comprendre allò que els apòstols proclamen, la Bona Notícia. La diversitat lingüística, així doncs, esdevé allò que ens fa particulars alhora que iguals: tots germans, fills d’un sol Déu i hereus d’un mateix manament d’amor. Això fou molt ben comprés al Concili Vaticà II, quan se superà el llatí i s’encetà la celebració del ritus religiós eucarístic en llengües vernacles, totes igual de vàlides.
Comptat i debatut, diré que jo sempre he tingut bastant clares aquestes idees. I, com que sóc creient, no tardà a arribar el moment en què, en ple estudi sobre sociolingüística general i, particularment, sobre la nostra llengua, em vaig plantejar per què el català estava completament bandejat en l’àmbit religiós. Em vaig assabentar que, en més de dues dècades de vida, mai no havia anat a l’església ni havia oït missa en valencià. Mai no m’havien ensenyat el parenostre en valencià. Mai no havia llegit la Bíblia en valencià. Mai no havia vist relacionades aquelles dues coses tan fonamentals en la meua vida: la meua fe i la meua llengua, dos pilars fonamentals que em fan ser ―com a qualsevol persona― qui sóc.
Per això em vaig proposar de fer un estudi sociolingüístic en relació amb l’Església i a la nostra llengua. Si més no, un estudi que relacionava dos trets fonamentals de la meua vida ―llengua catalana i cristianisme―, tots dos objectes d’una certa discriminació o minorització dins de la societat actual ―i més encara entre els jóvens. Concretament, en el meu treball investigue sobre el català i els rectors parroquials: el nivell de coneixement de llengua catalana que aquests tenen, l’ús que en fan, i l’actitud que presenten envers aquesta. Quant a l’extensió geogràfica de l’estudi, aquest es limita als municipis de la comarca de l’Alacantí: allà on jo faig la meua vida quotidiana i que, ben possiblement, és la comarca de reconquesta majoritàriament catalana ―i no pas aragonesa― de tots els Països Catalans on la nostra llengua es troba en una situació sociolingüística més deplorable, només superada pel Baix Segura. Això ―tot s’ha de dir― ja em feia partir d’una hipòtesi prèvia, fonamentada en la meua experiència vital i que, a parer meu, semblaria òbvia per a qualsevol que conega la realitat de «la terreta»: les meues expectatives inicials eren bastant negatives. No albergava gaire esperances que els resultats foren bons.
Entre l’octubre i el desembre de 2016 vaig fer carretera entre deu parròquies d’Agost, Aigües, Alacant, Busot, el Campello, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant, Sant Vicent del Raspeig, la Torre de les Maçanes i Xixona. En el cas de municipis de grandària considerable, he triat sempre com a model la parròquia més antiga i cèntrica del poble: aquella més tradicional. Vaig dur a terme la investigació mitjançant la realització d’entrevistes als rectors. Aquestes constaven d’un total de catorze preguntes, atenyent als paràmetres abans plantejats ―coneixement, ús i actitud. Per respecte a la intimitat dels rectors que, amablement, han accedit a col·laborar en aquest estudi, no concretaré ni especificaré noms o parròquies determinades a l’hora de transmetre els resultats de les entrevistes dutes a terme.
En encetar les dites entrevistes, després de demanar als rectors les seues dades personals bàsiques, començava amb la qüestió del coneixement de la llengua. La pregunta, en aquest aspecte, era sempre planera i senzilla: «sap vosté parlar valencià?». D’una banda, és clar que aquesta pregunta era rellevant quan era adreçada a rectors de llengua materna no catalana; d’altra banda, he de dir que, tant en aquesta com en la resta de preguntes i al llarg de tota l’entrevista, vaig emprar sempre el terme valencià o bé llengua valenciana ―mai català o llengua catalana―, a fi d’evitar possibles ―i potser previsibles― reticències o animadversions. La realitat és que set dels deu rectors entrevistats tenien com a L1 ―és a dir, la llengua principal del parlant, la qual sol coincidir amb la dels pares i/o la del context social on desenvolupa la seua vida― el castellà, i només tres tenien com a L1 el valencià.
Les respostes, tanmateix, eren sempre positives: gairebé tots els rectors saben valencià, o bé hi ha algun altre sacerdot a la parròquia que el parla. Només hi ha una de les deu parròquies on no hi ha cap rector que sàpiga valencià, malgrat la qual cosa aquest mostra la seua predisposició a emprar-lo si fóra necessari perquè els fidels ho demanaren. Quant als altres sis rectors de llengua materna castellana que sí que saben valencià, l’aprenentatge de la llengua havia tingut lloc durant la seua infantesa, o bé al seminari ―gràcies a companys catalanoparlants― o en ser destinats a exercir el seu ministeri a pobles catalanoparlants.
També hi parava esment ací al Llibre del Poble de Déu ―únic missal en valencià que el bisbat d’Oriola-Alacant accepta a dia d’avui―, i tots el coneixien i fins i tot en tenien un exemplar. Preguntats sobre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, només un dels rector confessà no conéixer aquesta institució ni la seua natura. D’altra banda, però, només un em digué que sí que posseïa els documents religiosos que aquesta posa al nostre abast: la resta, o els desconeixia o els coneixia però no els havia emprat ni consultat mai.
Quant a la qüestió de l’ús de la llengua, els preguntava inicialment si a la seua parròquia hi havia mai cap celebració litúrgica en valencià. Les respostes, en general, confirmaren les meues pobres expectatives: a banda de la missa dels diumenges de vesprada a la Cocatedral d’Alacant ―l’existència de les quals ja coneixia prèviament―, només es fa missa en valencià de manera regular ―una vegada al mes― a un dels pobles. A altres cinc pobles només fan missa en valencià en dates assenyalades: les festivitats de Sant Vicent Ferrer, de la Mare de Déu dels Desamparats, del Sant Crist, de Sant Bartolomé… Als tres pobles restants, tristament, no hi ha cap missa en valencià al llarg de tot l’any.
La justificació majoritària d’aquest fet, per part dels rectors, és que els feligresos no demanen missa en valencià. Tampoc no demanen la celebració dels seus sagraments en valencià ―tret d’algun cas excepcional de parelles que han demana casar-se o batejar els seus fills en valencià. Tanmateix, molts em van comentar que, quan es tracta del sagrament de la confessió, on el creient es troba en conversa íntima amb el rector, aquests sí que empren el valencià de manera espontània, perquè els és més natural establir conversa en aquesta llengua que no pas en castellà.
A l’últim, sobre la catequesi de primera comunió dels xiquets, els rectors em comunicaren que aquesta és feta en castellà per tot arreu. Principalment, degut al fet que els llibres de text estan en aquesta llengua. En algun cas, però, sí que em comentaren que no era difícil sentir els xiquets parlar en valencià a catequesi perquè estudien en línia valenciana, perquè els seus pares són valencianoparlants, o perquè algunes cançons de l’eucaristia són en valencià i les hi assagen.
En darrer lloc, els plantejava una sèrie de preguntes relacionades amb els seus prejudicis i la seua actitud envers la llengua valenciana. Aquesta era, diguem-ne, la part «menys políticament correcta», i és per això que la vaig plantejar sempre al final de l’entrevista. De primer, els preguntava si trobaven que valencià i català eren la mateixa llengua. Només tres dels rectors afirmen que sí que són la mateixa llengua. Dos d’aquests són, de fet, els més jóvens de tots ―no superen els 35 anys d’edat. L’altre ―cosa encara més curiosa― és natural de Madrid. No ens hem d’estar de dir que podem apreciar que els més jóvens són més crítics en aquesta qüestió, i és que han gaudit ja d’una educació fora del franquisme; ni que, ben possiblement, el fet de ser forà ―en el cas del rector madrileny― fa que no tinga prejudicis envers aquesta qüestió, cosa que sí que és palesa en la resta de casos. Els rectors que negaven la unitat de la llengua, sovint afeblien aquesta sentència afegint que «s’assemblen molt» o «tenen arrels comunes».
Tots eren políticament correctes ―això sí― a l’hora d’afirmar que els semblava molt important i beneficiosa la promoció del valencià per a la seua conservació. Amb tot, en un parell d’ocasions això va anar seguit d’afegitons com ara «però amb naturalitat, sense extremismes ni imposicions» o bé «allà [Catalunya i Euskal Herria] se’n passen, i ací ens en quedem curts».
Finalment els llançava una mena de pregunta-reflexió sobre el fet que, a Catalunya i a les Illes, la llengua pròpia ha romàs viva en l’àmbit eclesiàstic, mentre que al País Valencià ho ha fet en molt menor proporció. Les respostes o comentaris al respecte d’això eren d’allò més variades: des de justificar que són els mateixos valencians els qui prefereixen la litúrgia en castellà històricament, i que per això sovint se senten discriminats pels catalanoparlants; fins a explicar que hi ha una pèrdua històrica de la llengua que s’hauria de revertir i que als altres territoris s’ha sabut combatre molt millor; o bé que el valencià litúrgic, de la mateixa manera que l’acadèmic, són massa lluny del popular i, per això, els feligresos no s’hi senten identificats.
En conclusió, vaig trobar uns resultats gairebé tan negatius com esperava. Sobretot, quant a l’ús: si bé la possibilitat teòrica de fer missa en valencià existia en nou de les deu parròquies estudiades, només la de Xixona fa una missa mensual en valencià ―a més de la missa dominical en valencià de la Cocatedral de Sant Nicolau, a Alacant, de què jo ja tenia coneixença. La resta, si de cas, només empren el valencià en dates assenyalades. Quant a l’actitud, he pogut comprovar que el prejudici del secessionisme lingüístic afecta la majoria de rectors, igual que afecta una gran part de la societat valenciana tot plegat. No haurem de negar que plau comprovar una actitud positiva envers els esforços per promocionar el valencià, si bé és comprensible que es mostraren d’aquesta manera davant de mi, i no dubte que la paradoxa de l’observador hi jugués: la majoria de respostes semblaven voler ser correctes davant meu.
Tot plegat, podem constatar una situació difícil quant a la nostra llengua en l’àmbit eclesiàstic de la nostra comarca. Això, de fet, s’ha de sumar a na situació difícil més àmplia, la del cristianisme enmig d’aquesta societat en què vivim actualment. Si bé els resultats de l’estudi són negatius, els valencians creients som qui ens hem de preguntar de manera particular i individual, abans de tot, quina és la manera de canviar això i quins, si no nosaltres, són els agents que han de dur a terme els canvis que hi escauen perquè la vida de fe estiga més present en el dia a dia dels nostres pobles, i ho faça en valencià. És clar que no és tasca fàcil: si en molts altres àmbits de la vida quotidiana, els valencians discriminats lingüísticament, en general, no es defensen sinó que es resignen a canviar de llengua a favor del castellà, com esperem que es puga canviar la tendència castellanista que, des de fa segles, està present en l’Església valenciana? Potser haurem d’esperar, amb el pas del temps, a una nova maduresa de consciència lingüística de totes les persones que conformen les comunitats parroquials dels nostres pobles. Però, si tenim en compte el fet ―a priori― obvi que la gent teòricament més educada a nivell lingüístic i que hipotèticament hauria de ser més tolerant és, alhora, la joventut que, en general, està cada vegada més desinteressada per la religió… Qui sap si mai podrem veure la nostra llengua normalitzada, ja no sols en qualsevol àmbit quotidià de la vida dels ciutadans i ciutadanes valencians, sinó, especialment, en la nostra Església.
Fet i fet, no puc concloure aquest article sense fer palés un càlid agraïment a tots els rectors que, com no podia ser d’altra manera, m’han acollit a les seues parròquies i, en tots els casos, han estat dispostos a atendre’m i col·laborar en l’elaboració d’aquest treball. A tots ells, una abraçada i molts ànims per a seguir construint el Regne, i per a fer-ho en llengua catalana.
