La revista degana en valencià

Confinament 31

11/04/2022

Els éssers transparents, aquells que en cap cas generen una ombra, siga quina siga la qualitat de la llum que els il·lumine, més o menys energètica,  pesen menys. L’ombra és allò que, de nosaltres, no és reduïble.

Anònim invisible

Allò que tant l’havia commogut i a l’ensems tranquil·litzat era el perfecte equilibri aconseguit per la comtessa entre la lleialtat d’ambdós als altres i llur lleialtat a ells mateixos…Ara que el perill havia passat…

L’edat de la innocència. Edith Wharton

Epifanies

I

L’ombra

Mai s’està sol enmig de la natura, si no és que t’ha superat en ser-te adversa i el caliu se t’hi ha transformat en gelor, aqueixa substància que separa una a una les capes de què es constitueix el se, l’única part de nosaltres que s’entesta a no ser reduïda en forma de relat, l’únic ventall en forma d’escletxes paral·leles que es nega a ser clausurat, clos, tancat, i hi roman sempre estès, obert, encarnat, i és quan hom ha d’anar viu perquè l’oratge et pot convertir en cendra, en realitat en un sord enmig del bosc, la màxima expressió de la soledat, però si saps escoltar, si et deixes voltar de la fressa dels arbres que, com cops de piano, percudeixen el vent, estaràs lliure i estalvi del gris, cosa que no poden dir els qui, acompanyats a perpetuïtat, incapaços d’estar-se ni un instant quiets i en silenci, mai escolten la remor de l’herba sota les petjades dels éssers, i viuen un ver infern inconscients del se, quimerosos d’abrigall.

Quina gelor més immensa la de qui no projecta ombra alguna al seu pas, la de qui, immers en la voraginosa estel·la d’haver d’estar presentable sempre per als altres, ni opta a ser reflectit pels espills, guardians dels moviments imperceptibles, qui en la soledat més absoluta observa els adéus a la recerca de caliu, incapaç de compartir per bé que convençut d’ésser aixopluc, de qui, de què, si el blau solar és la nit perpètua en què has convertit el teu camí mancat d’horitzó, tant que ni l’ombra t’és companya de viatge, i ja es fa tard per obtenir el grau en viure, llampec en gris.

La pressió que sobre els cossos exerceix la llum, el momentum dels fotons, incrementa, ni que siga infinitesimalment per a unes dimensions petites, imperceptibles doncs, el pes d’aquells, més com més curta siga la longitud d’ona d’aquesta absorbida pel cos, i més com més siga el rang de longitud d’ona admesa per aquell –el color negre seria el màxim, i l’ombra serà tant més intensa com major siga la pressió exercida. Les ombres, així, pesen. L’home ha creat tot un seguit de dites populars per a  metafòricament desplaçar el pes de l’ombra que inconscientment sempre ens ha acompanyat, però, més enllà dels exorcismes que són les figures literàries, l’ombra, totes, pesa en els nostres cossos.

És quan l’ombra s’independitza que rep els màxims elogis. Els japonesos no entenen la dèria d’il·luminar tots els racons de la casa, nafrant qualsevol subtilesa. Nosaltres, a occident, hem deixat a l’ombra tota la negativitat de què som portadors, l’hem apartada, com a la paraula del foll, per fer més intensa l’àrea d’allò que hem catalogat com a permés, raonable, acceptable per la comunitat, aparentment, perquè en realitat dins d’aqueix cercle d’epifania únicament hi cap allò que des del poder s’ha establert, i no inclou l’ombra, no inclou cap cosa que continga alguna màcula, el més mínim dubte.

No totes les ombres imposades per la llum marquen les diferències a l’hora d’establir sensibilitats envers els altres sentits, no sempre és la vista allò que defineix l’ombra, ni la llum, clar, en nombroses ocasions ateny a l’humà un vel temporal, no espacial, que configura l’ombra del passat, eixe món màgic i imaginat que proveeix a qui sap escoltar-lo i l’allibera d’interferències tot d’experiències reals, tan reals com ho seria una ombra projectada per la interposició d’un objecte, amb la distinció fonamental, primordial, que aquí l’ésser que separa la realitat de la imaginació és de densitat variable, la que hom vulga aplicar-hi en cada moment.

La vida consisteix a treure’s de sobre les ombres, apartar de nosaltres qualsevol sospita de no ser digne de pertànyer al grup, no ser-hi acceptat, i en general esdevenim transicions provisionals entre el cercle il·luminat i la més intensa de les fosques, planyívola condescendència pròpia, ombra d’allò que vàrem somniar ser, i ombra d’allò que hem cregut arribar a ser, ombra d’ombra diluint-se en la fressa del bosc, el ball inlassable de la natura.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top