La revista degana en valencià

Confinament 35

11/08/2022

Το να κυριαρχείς έντονα στην αγανάκτηση που κρατιέται στο στήθος δεν οδηγεί στην ευτυχία, γιατί τέτοια είναι η ιδιοσυγκρασία των ανθρώπων που κατοικούν στη γη, όπως η μοίρα της ημέρας που ο πατέρας στέλνει σε θεούς και ανθρώπους και ο καλύτερος απελευθερωτής αυτού του πνεύματος ήταν αυτός που έσπασε τους δεσμούς που έδεσαν το στήθος του και έπαψε να υποφέρει μια για πάντα, γιατί η θέληση δεν μαθαίνεται.

[Dominant amb força la rancúnia guardada al pit no s’arriba a la felicitat, doncs així és el talant dels humans que habiten la terra, com la sort del dia que el pare va enviant a déus i éssers humans, i el millor alliberador d’aquell esperit fou qui trencà les lligasses que li lligaven el pit i deixà de sofrir d’una vegada per totes, perquè el voler no es pot aprendre]

Anònims a la recerca de la pau interior

 

 

 

L’edat de Crist

II

 

Obvi. Res a dir. Concloent. Cabia alguna altra possibilitat? L’educació, clar que sí. Què, si no?    Si hom vol endur-se a la tomba la seua representació en vida, què pot fer altrament? Som, tenim, representem, i què més? I tot fins al final, i mentrestant la vida pot esperar, ja parlaran de nosaltres després, si és que hi ha després per a algú que siga capaç de recordar-nos, si no els descendents, si en tens, que vés a saber si els que tens se’n recordaran de parlar de tu, ni bé ni malament, igual sí, com has procurat fer tu davant dels teus fills en fer-ho dels teus pares, per bé que una mica forçat, si més no traçant espirals al voltant que ho volien contenir tot, també allò incontenible, la pròpia rarefacció ben visible en pronunciar segons que, què, silenci, passem pàgina, què més es podia fer si tot el cel aparent queia a trossos davant de la realitat projectada precisament perquè es tractava de mantenir en superfície la imatge que de nosaltres tenen els altres, tot i que els altres ens importen un rave, sí, són menys que el que nosaltres som, de fet ho són tant menys com més era l’esforç dels pares per deixar-nos compartir amb aquells altres minoritzats la grandesa que nosaltres podíem aportar a llurs erms de vida, però la vida va com va i finalment ens hem vist davant l’espill tan poca cosa que hem hagut de recórrer a les coses més banals per poder seguir aparentant com n’érem de grans entre les cendres en què ens hem convertit, no nosaltres pel que som, o tenim, sinó per la representació a què vàrem voler fiar tota la possibilitat del relat, i així, obvi, rotund, sense apel·lació raonable hem arribat a saber que aquell paradís era realment l’infern, el nostre, el reclòs els dies en què les diferències sortien com ses fonts ufanes del fons de la terra, els dies que l’humà passava devora el finestral agençat de ferum del tall i roba que ni els expatriats de les guerres portarien a sobre, els dies en què la cuidadora de les nostres carències partia cap a casa rebentada de tanta gratitud fingida, els dies en què el vianant amb prou feines podia imaginar com seria el caliu que allí dins es guardava, els mateixos dies de tornada a casa sabut que les mans anaven buides d’il·lusió, de menjar, d’una ínfima espurna de conhort, i tanmateix havíem pensat i cregut que érem semblants als altres, fins al punt d’estar convençuts que els podíem escoltar, intercanviar amb ells unes paraules que ens farien a nosaltres més semblants, per bé que semblés que eren a ells als qui volíem apropar a nosaltres, en un joc de desfici infinit, aqueix joc que a les persones normals els resulta tan poc sincer, tan excessivament corromput, banal, pueril, infantil, incansablement repetitiu, però al remat era l’única cosa que ens havien deixat els majors, l’aparent mediocritat d’aparèixer al bell mig de la vida disfressat d’un d’ells, quan realment ens delatava la manca de flexibilitat, corporal i mental, per poder atansar-nos-hi amb uns mínims criteris de versemblança, el pit encongit, el dolor de saber-se altre en la penúria creixent, la caiguda inevitable, la realitat al davant, els pares, els fills, els amics, els coneguts, els de sota, els de damunt, els de devora, una simfonia de fantasmes que el voler no ens ha deixat conèixer, perquè es necessitava l’experiència adquirida per la vida de la vida, clar, la dels altres a qui no ens apropàvem si no era amb l’autorització deguda del nucli dur de la tribu, i quin nucli, que dur que era allò, encara que ha resultat molt més dur açò altre que hem hagut de viure, quasi de sobreviure, que alguns ja no hi són per poder-ho sofrir, i nosaltres ho hem suportat fingint l’alegria de qui ja no espera res de l’avenir, si més no amb la consciència abatuda per tanta insistència a mantenir horitzons de futurs que els nostres reals poders ja no tenien cap opció d’assolir, però calia seguir, què si no, no era el moment de llançar la tovallola, si tanmateix érem al mig de la taula del gris allà dalt de la muntanya, entre contemporanis que confraternitzaven amb els contemporanitzadors de torn, home, fem-ho fàcil, no estem contra ningú, i aquells que fan dels altres clàssics d’un temps una mena de barroera versió de l’humà, per exemple quan no els deixen ni ser en la seua llengua, home, no està bé això, però tampoc no exagerem, o és que no hem avançat d’ençà de la dictadura en què no es podia, alguns, clar, ni viure, ni parlar, nosaltres rai, ja parlàvem la que convenia, però els desgraciats aquests d’ara, se’ls ha de convèncer que dins de la pàtria tothom hi té cabuda, amb ordre, i si molt insisteixen a parlar la llengua eixa que serveix per a fer falles, va, què li farem, la cosa és que nosaltres representem i representarem allò que a les estacions de metro únicament somnien, que somnien, on és el problema?, aquí el que interessa és seguir com si res no hagués passat, l’enfonsament no ha tingut lloc, nosaltres seguirem fent veure que ja som homologables a la resta del món pròxim, que és el més aconsellable, i de la coherència ja en parlarem, quina?, la nostra, clar, aquella dels altres que pretenen poder viure com nosaltres, vaja, que seguisquen somniant truites, és tan barat, fem-ho possible, parlem-ne, i que els extremistes continuen a explicar-nos, a fer-nos entenedor, què volen.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top