La revista degana en valencià

Confinament 38

11/11/2022

Si es vol expressar que una cosa ἀ està en relació ῤ amb una cosa ẞ, no solament són necessaris signes lingüístics per a ἀ, ẞ i ῤ (per exemple, a, b, R), sinó també una relació sintàctica entre aquests signes (per exemple, f(x, y)) amb la qual puga representar-se la relació entre ἀ, ẞ i ῤ (per exemple, R(a, b)). Per tant, la gramàtica ha de construir-se en correspondència amb l’ontologia.

Filosofia del Llenguatge. Franz von Kutschera.

 

 

Paraules i coses

 

I

 

Sempre que obrim la boca per tal de pronunciar una paraula acotem el món, el fragmentem per tal de fer-lo més assequible, al món, una cosa que un temps, abans d’haver de realitzar aquestes operacions de reducció, que la primera conseqüència que ocasionaren fou l’obtenció de plaer entre els encara no suficientment humans, i la segona evitar que ens devoréssem entre nosaltres, romania com un tot on tot formava part de la mateixa cosa, allà on l’ésser i l’ens combregaven plegats al bell mig del clar del bosc, les ombres encara per venir, les pors desconegudes, les ànsies no instal·lades als cors de cap ésser, un contínuum que no distingia el so del silenci, on les flexions abjuraven del reflexiu perquè no cabia la possibilitat de fer encara no, no encara, de mitjancer amb allò que amb les paraules començàvem a intuir que havia d’haver entre el món, del qual ens separàvem cada cop que obríem la boca, i l’ordre que el mantenia, malgrat el nostre exili volgut, volgudament treballat, com en la resolució d’un problema matemàtic o en l’elaboració d’un àpat, a la recerca de la satisfacció, de la captura, de l’encapsulament, del control dels fragments en què anàvem a convertir allò, i deixàrem un vigilant, un ésser que es mantingués al clar, que no deixara d’escoltar els silencis, per bé que capaç de generar també sons, fins i tot en forma de paraules, però una mena de paraules diferents, que no destorbassen les simbiosis existents, que no semblassen, no encara, encara no correspondències.

 

II

 

Entre el convencionalisme i l’arbitrarietat encara oscil·laven els grecs, àdhuc un Leibniz lògic, i hem de suposar que els primers sons intel·ligibles amb voluntat de ser escoltats i capits cercaven la correspondència immediata entre el referent i els participants de l’acte significatiu, una onomatopeia, segurament, en seria la solució més adient, i això ja representava una apropiació de món, un interessar-se, amb caràcter encara local, de moment, per una porció de l’exterior per tal de ser inserida en el grup, catalogada, axiomàtica inherent al fet de la possessió que ja no ens abandonarà, per compartir, però no de manera altruista, ans ben al contrari, des del primer so amb l’única intenció amb què s’ha desenvolupat el llenguatge entre els humans, per exercir el poder sobre els altres, primer en el nucli intern, i simultàniament envers tothom que hi pogués comparèixer, per comprovar taxativament i sobtada el tarannà categòric d’aqueix substitut d’univers en què es transformaren tot d’una els sons encara no paraules, i quan les relacions esdevingueren més i més independents fins immiscir-se en els espais dels sentiments, aleshores, l’home comprengué que ja no formava part d’aquell espai obert del bosc on éssers i ens quedaren escoltant-se mútuament, i s’inicia la recerca del camí de retorn en l’alternativa més entenedora, i altre cop foren els grecs a enunciar-la, fer del poeta en acció el mitjancer entre el prat perdut que escolta i és escoltat i les paraules que s’havien perdut al marge d’aquest, entre la brama que aquelles generaren en forma de lluita pel poder, pel poder apropiar-se de món.

 

III

 

I la qüestió que ha romàs entre els filòsofs del llenguatge és la pregunta per la veritat d’una proposició, d’una expressió, d’un acte de parla, des de Kant, Russel, Wittgenstein, Frege, Carnap, Tarski, i abans, Plató, Aristòtil, demanar-se per la veritat de l’objecte del coneixement, cosa impossible si es vol aportar un tret de la veritat que siga suficient i universal, ho intentem per extensió, intensió, en abstracte, en concret, per convenció, per coherència, per adequació (veritas est adaequatio intellectus ad rem), per equivalències, per isomorfes, tot resulta gratuïtament inútil si el que volíem era trobar un valor independent de l’ús i del canvi d’una proposició i la seua ‘veritat’, un resultat que sobrepassés els contextos, la qual cosa serà la tasca de la pragmàtica, reiniciar el camí oblidat per l’ontologia, i ocupar-se del llenguatge, la màxima expressió del ser, des d’una perspectiva que continga el paràmetre temporal i espacial, retornar als orígens dels sons i cancel·lar el caràcter absolut de la voluntat de convertir en figurativa la convenció més enllà de les onomatopeies, i deixar al seu lloc la íntima relació que es va establir, des de l’inici, entre les paraules i les coses, una fefaent intenció de poder, de transformació del món com cap altra tecnologia no ha pogut ni tan sols somniar d’assolir.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top