La revista degana en valencià

Les conseqüències de les noves tendències dietètiques

“Polítiques alimentàries amb tints “snobs” que minven la sobirania alimentària dels pobles”

Quan arribes a Gaoua a l’oest de Burkina Faso i baixes de l’autobús que t’ha portat des de la capital Auagadougou, a la vora del vehicle, hi ha dones que t’ofereixen bosses de xufa per si vols assaciar la fam després de fer quatre hores de viatge. Sí; la xufa és un tubercle conegut en aquesta zona subtropical de Burkina, que se sol consumir en gra, remullada, des de temps immemorial i que, des de fa anys que la compren comerciants espanyols (generalment valencians i catalans) amb la què s’hi fabrica també orxata que, fraudulentament, porta la Denominació d’Origen Xufa de València.

En la capital de Burkina, vam conèixer un jove que es guanyava la vida viatjant pels pobles on es conreava el tubercle, recollint dels camperols xicotetes quantitats que anava emmagatzemant fins tenir un cert volum, segons ens comentà, i ho exportava a Barcelona. La xufa s’ha posat de moda. És un superaliment degut a les moltes propietats que sembla tenir. Als Estats Units, Anglaterra, Alemanya, Japó… les revistes especialitzades en nutrició, proclamen els beneficis d’aquest vegetal.

És el “boom” que fou imaginat fa anys, entre d’altres per Ramon Carrión, l’amo de Tigernuts Trader, qui ha segellat contractes amb llauradors del conegut “triangle d’or de la xufa” (Níger, Malí i Burkina Faso) el qual, importa actualment al voltant de 5.000 tones d’aquest producte destinat a la Unió Europea i els Estats Units.

Si la xufa és aquest superaliment, el mateix es pot dir, segons ens expliquen les revistes de dietètica, d’altres productes vegetals com la xia, la quinoa o el sèsam. Sense eixir de Burkina, però en zones més eixutes i semi desèrtiques, al nord-oest, es pot conrear sèsam, que lògicament pel seu preu en el mercat mundial, podria substituir el sorgo i el mill, conreus tradicionals que suposen la base alimentària dels seus habitants.

Les ofertes de comerciants europeus i les respectives contraparts del país, són contínues perquè els llauradors abandonen els cereal tradicional i es posen a plantar sèsam, sempre amb la promesa que trauran més diners i que la producció tindrà sempre un mercat segur.

Alguns cosa semblant podríem dir de la quinoa, un pseudo-cereal al qui, la FAO en l’any 2013, marcà com l’any de la quinoa, amb la qual cosa i encara que fou de manera involuntària, les vendes d’aquest producte andí es van disparar. Qui no ha menjat quinoa en cap dels innovadors restaurants? Altre super-aliment per a gust de les classes mitjanes europees o nord-americanes a la recerca de nous sabors i de productes amb cert exotisme.

Quines conseqüències tenen aquestes tendències, amplament publicitades, sobre la producció i consum dels llauradors i consumidors dels països menys desenvolupats? Doncs que deixen de conrear altres productes tradicionals, com la dacsa (per a què produir la dacsa autòctona amb baix rendiment, si el transgènic que arriba dels Estats Units és molt més barat!), ordi, cibada, sorgo o mill. S’abandonen les papes, frígoles, arjeva, pallar, llentilles, loctao, zarandaja, acupi, mani, etc, per tal de produir el que el mercat mundial, molt sofisticat, exigeix i que promet comprar a preus tirats.

Mentre això passa, el consum dels llauradors indígenes, en part, es nodreix de productes de menor qualitat importats dels països del Nord  industrialitzat, agricultures intensives, productives, que troben eixida als seus excedents (forment, dacsa, soja…fins i tot llentilles, cigrons o fesols) produïts en les grans superfícies mecanitzades del Canadà, Argentina, Brasil, Austràlia o els Estats Units.

Polítiques alimentàries amb tints “snobs” que minven la sobirania alimentària dels pobles i a més,p oden portar problemes de dèficits alimentaris, fins i tot epidèmies de fam.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top