Conspiranoia (Benvinguts al futur)

Els onze fundadors inicials d’OpenAI. Foto: https://www.perplexity.ai/page/openai-s-remaining-founders-PuccszkJRBO8leL9UJ_Dtw

Encetem un nou any, i noves reflexions.

Vivim temps de ciència-ficció. Els i les estudiants, i de segur que algun notable ciutadà també, van descobrint els avantatges de la intel·ligència artificial i, en concret, d’un producte anomenat ChatGPT. Sembla que aquesta eina tecnològica permet el diàleg entre la màquina i l’usuari i resoldre dubtes sobre diferents matèries, a més de redactar informes, generar resums de text, escriure articles i, fins i tot, poesia.

El temps de la distopia ha travessat els marges de la fantasia, i tinc la certesa de què ja hi és amb nosaltres. Per a un individu com jo, que coneix tots els finals catastròfics imaginables, aquesta nova realitat em fa sentir vertigen. Consegüentment, he conclòs que de tota aquesta cosa de la IA no pot sortir res de bo.

Soc una persona il·lustrada: estic convençut de l’esfèrica terrestre, i crec en el canvi climàtic. Per això, aquest article no respon a cap impuls paranoic. I malgrat la meua bona salut mental, no puc evitar el fet de pensar que aquesta eina podia convertir-se en una manera efectiva d’imposar el domini intel·lectual a escala global, en defensa dels interessos d’uns pocs sobre la resta.

El fet és que la meua manera de pensar no admet arguments basats en sospites o en pressentiments. Així que, he encetat una investigació sobre l’assumpte. He descobert que ChatGPT pertany a un grup empresarial anomenat OpenAI i que els amos d’aquesta empresa tenen, si més no, un currículum sospitós. Aquests homes, que no parlen la meua llengua i viuen a milers de quilòmetres de distància, han penetrat ma casa (i les vostres cases) gràcies als seus enginys tecnològics. Són les coses de la globalització. No podem fugir.

Us explicaré quins individus manen a OpenAI.

D’una banda, hi és Elon Musk, la segona persona més rica del món, propietari dels principals productors de missatges per internet (famós per l’ús de les recurrents fake news), i màxim accionista d’altres empreses tecnològiques. És amic personal de Trump, i una persona molt influent al govern dels EUA.

Un altre propietari és Sam Altman, administrador d’una empresa que agrupa iniciatives com Airbnb, Dropbox, Zenefits i Stripe. Aquestes empreses acumulen un percentatge molt important de les nostres dades personals i empresarials. Per aclarir-nos: Airbnb és una eina que domina la gestió immobiliària d’habitatges turístics; Dropbox s’encarrega de l’allotjament de dades al núvol; Zenefits s’encarrega de la gestió integral de recursos humans per a les empreses i Stripe és una eina que mou diners online. Com a curiositat, Dropbox compra el sistema d’allotjament de dades a un tal Jeff Bezos, que és el propietari d’Amazon. A la fi, tots els amics junts.

La cosa es complica amb els següents propietaris: hi ha un home de nom impronunciable, un tal Woiciec Zaremba, que és informàtic especialitzat en llenguatge electrònic. Aquest senyor sap automatitzar processos de venda de productes mitjançant l’aprenentatge automàtic de les màquines de la intel·ligència artificial. Controla què vendre, a qui vendre-ho i estimula la seua necessitat de comprar.

Un altre membre d’OpenAI és Greg Brockman, que, potser en un atac de sinceritat, va avisar dels perills de la IA. Aquest home va dir que, amb la consolidació de la intel·ligència artificial, patirem situacions potencialment perilloses per a la humanitat. És a dir, que la màquina, per sobre la voluntat de l’ésser humà, podria arribar a prendre decisions autònomes.

Finalment, hi ha un membre, aquest recentment acomiadat d’OpenAI, que s’anomena Ilya Sutskever. Doncs bé, aquesta persona ha exportat la IA a Tel-Aviv (Israel) i vol crear una intel·ligència artificial més potent, amb la pretensió de vigilar la seguretat nuclear i que la IA no ens arrossegue a un dany d’escala global. Sembla que la intel·ligència artificial no és innòcua, ni és segura al cent per cent.

Huxley, Orwell, Bradbury i Philip K. Dick ja ens parlaren de la capacitat del gènere humà de crear escenaris socials i econòmics contraris al bé general. Lang, Kubrick, Ridley Scott i les germanes Wachowski filmaren pel·lícules basades en eixa realitat distòpica que s’anuncia. Visionaris.

El problema, però, és de tipus filosòfic. La intel·ligència artificial és un producte creat per l’ésser humà i, de segur, la seua aplicació podria tenir importants avantatges per al progrés del conjunt de la ciutadania mundial, si més no, als àmbits de l’ensenyament, l’assistència domèstica i la salut. I malgrat aquesta possibilitat, l’anàlisi dels potencials usos de la IA, des de l’òptica del benefici econòmic i del control del poder, orienta la seua aplicació a processos d’exclusió i dominació d’una magnitud extraordinària. Tornem, una vegada i una altra, a la tesi de Thomas Hobbes i al seu homo homini lupus est, que dibuixa una natura humana allunyada de la solidaritat i l’equitat desitjables i que admet una solució, basada en el temor, que recomana l’existència d’amos i súbdits.

La conclusió, a la fi, és relativament senzilla. Si els màxims responsables de la producció, distribució i consum de la intel·ligència artificial són els principals exponents del neoliberalisme (o capitalisme ferotge), no podem esperar una activitat basada en la generositat o l’altruisme. Una eina tan poderosa com la IA, en les mans d’aquestes persones, pot conduir-nos a un sistema dissenyat per a superar les actuals estructures polítiques (en referència a la concentració del poder) i a potencials resultats catastròfics a escala global (el que propicia una dominació mitjançant el temor a un mal més gran).

Em pregunte si, des d’aquests arguments, és possible trobar una mica d’esperança. La veritat és que resulta complex expressar qualsevol cosa en positiu, però el fet de denunciar quina és la realitat que amaga la intel·ligència artificial hauria d’apropar-nos a la consciència, en col·lectiu, de la necessitat de canvis al sistema econòmic, social, cultural. Açò és, potser, poca cosa. O, sent optimistes, la gènesi d’una resposta.

En qualsevol cas, des de l’opinió generalitzada, els lectors i les lectores poden pensar que aquest article arrela en el que sovint anomenem teories de la conspiració.  Jo mateixa podria dubtar sobre la validesa del meu discurs. L’única cosa certa és que, en el contingut de l’article no ha intervingut més eina intel·lectual que el cervell humà, la qual cosa no és garantia per a un bon resultat.

Benvinguts a l’any 2025.