Construir la història de l’escola valenciana

FITXA BIBLIOGRÀFICA

Títol: L’Escola Moderna. El moviment Freinet valencià (1962-1977)

Autor: Alfred Ramos

Editorial: Universitat Jaume I

Any: 2022

Al novembre del 2012, ara fa deu anys, ens trobàrem per primera vegada a Castelló, sota l’aixopluc de la Càtedra Enric Soler i Godes de la Universitat Jaume I, un grup de persones unides per l’interés comú en recuperar la memòria del magisteri que, arreu de l’Estat espanyol i durant els anys republicans, havia fet servir les revistes Freinet com eina de treball en les seues escoles amb la finalitat de potenciar l’expressió lliure i el pensament crític dels alumnes. La reunió es va convertir, seguint, al cap i la fi, l’esperit dels Freinet, en un participatiu seminari de treball. Il·lusionats, vam decidir dotar-lo de periodicitat per poder debatre conceptes, intercanviar informacions i proposar noves investigacions, dins d’un marc de col·laboració, respecte i amistat. Unes trobades que han fructificat en la publicació d’un conjunt de llibres que arrepleguen les aportacions de cadascuna d’elles, de manera que, any rere any, hem anat dibuixant un complet mapa de revistes i mestres del moviment Freinet als nostres territoris.

Alfred Ramos i Ferran Zurriaga han estat els principals animadors d’aquestes cites. Alfred, esperonat i encoratjat pel desafiament que provocava la inexistència de cap obra que arreplegara els noms dels mestres i dels seus quadernets escolars en terres valencianes durant els anys republicans, ens va regalar una autèntica joia: Mestres de la impremta: el moviment Freinet valencià (1931-1939). Aquest llibre, redactat amb la immensa paciència i cura que el caracteritzen, s’ha convertit, a hores d’ara, en una referència indispensable per a totes les persones interessades a conéixer la renovació pedagògica al nostre país. Rescatant mestres i quaderns, ens ha fet conscients del que va significar l’escola republicana com a formadora de ciutadanies.

En aquest nou volum que ens ocupa, Alfred avança als temps del franquisme, i recupera el fil mai trencat de la renovació pedagògica, malgrat l’intent dictatorial d’arrancar-la de soca-rel. Amb idèntic rigor i cura, ens mostra com diversos mestres de tot el territori estatal introduïren les pràctiques Freinet en les seues escoles durant les dècades dels seixanta i els setanta del segle passat, amb entusiasme i molts entrebancs, desafiant la repressió i el silenci.

Fet i fet, aquest és un llibre construït des de l’esperit cooperatiu. És per això que, després de la magnífica i idònia il·lustració de la portada de Clara-Iris Ramos, ens trobem amb un tret no massa comú en aquesta mena de publicacions: la inclusió de tres escrits introductoris, redactats cadascun d’ells per una persona, fet que genera un pòrtic de mirades diverses. En primer lloc, una «Presentació», narrada pel principal protagonista d’aquesta renaixença al nostre país: el mestre de mestres Ferran Zurriaga; tot seguit, un «Pròleg» a la manera tradicional a càrrec de Carmen Agulló; i, en tercer lloc una «Lletra d’amical cooperativa» escrita des de la complicitat i l’estima de les experiències compartides pel company Manuel Civera.

Tot seguit, en quatre parts ordenades de manera cronològica, l’autor explica i analitza moments, espais, debats i, per damunt de tot, protagonistes d’aquesta recuperació. En tractar-se d’una obra pensada per ser llegida per públic de totes les edats, calia una introducció, «El llarg camí cap al redreçament (1939-1964)», destinada a explicar als més joves que no van viure la dictadura franquista com va ser eixa llarga nit. Es caracteritza «l’escola del no», s’explica l’adoctrinament en el nacionalcatolicisme, la restauració d’unes metodologies memorístiques, passives, avorrides i la prohibició de l’ús del valencià. No obstant això, hi havia persones que hi resistien, a desgrat de depuracions i càstigs. D’elles s’ocupa la segona part, on, sota el títol «La Secció de Pedagogia de Lo Rat Penat», ens acosta al retrobament dels vells mestres republicans amb els joves inquiets que volien aprendre l’ofici de mestres que la Normal els havia negat. Allí, junt a Carles Salvador, Enric Soler i Godes i altres intel·lectuals, es van entusiasmar per l’aprenentatge i l’ensenyament del valencià, la llengua d’un poble que era el destinatari de la pedagogia popular de Célestin i Élise Freinet.

Sorgeix així la complicitat entre dues generacions unides per dos objectius compartits: recuperar la llengua i fer una escola popular, renovadora. Seria el contacte, la influència de França, qui potenciaria la creació del Grup Freinet (1970-1973), definit en la tercera part. Són anys plens d’esdeveniments, trobades, iniciatives… que ens condueixen a la quarta i darrera etapa, que comença quan es funda l’Associació Espanyola per a la Correspondència i la Impremta Escolar (ACIES), que consolida un moviment local i internacional, i que es tanca, mort el dictador, amb la fundació del Moviment Cooperatiu d’Escola Popular (MCEP), retornant a l’autèntic nom del moviment Freinet.

Pàgina rere pàgina, anem descobrint una relació exhaustiva de les nombroses experiències autoformatives (estatges, trobades, tallers) i de les pràctiques dutes a terme amb l’alumnat d’uns mestres que podem qualificar certament de frenètics ―com deia Fuster― pel seu dinamisme i activitat constant. Pràctiques, en especial quadernets, confeccionats pel grup o per l’alumnat, que ens permeten resseguir amb puntualitat els debats, les inquietuds, les incerteses i els avanços d’uns mestres que volien canviar l’escola i construir el país, recuperar la seua identitat. Recopilació més valuosa encara pel fet de tractar-se de publicacions de vida efímera, molt difícils de trobar, imprescindibles, però, per tal d’accedir al coneixement de la caixa negra de l’escola.

Així mateix, Alfred, coautor d’El llibre de Pau, ens descriu els llibres que encetaren el camí per facilitar l’aprenentatge del valencià. Textos publicats amb immensa cura, perquè, com deien Lorenzo Milani, Paulo Freire i Mario Lodi, en ser la paraula una eina d’alliberament, cal dominar la llengua per formar persones lliures.

I, per sobre de tot, llinatges de mestres: quatre-cents dèsset n’ha recuperat i n’anomena Alfred gràcies a la seua inesgotable paciència i insistència. Mestres que fan pinya, dins i fora dels espais escolars, compartint tècniques i idees en un fort moviment de renovació pedagògica, sense el qual no es pot comprendre l’educació en aquest país. Més encara si tenim present que, afegint els dels anys republicans, són més de cinc-cents docents, quantitat gens menyspreable que ens apropa a la seua força i influència. Tot plegat, és també un llibre imprescindible, fet per llegir i consultar, que ens explica com es fa un país des de l’escola i la pràctica ciutadana.

Agraïm i felicitem l’autor per aquesta nova aportació, tan necessària per a construir la història de l’escola valenciana. Al mateix temps, l’invitem a continuar teixint eixe fil conductor de la pedagogia renovadora en els durs i apassionants anys de la Transició; a continuar rescatant persones i experiències, tenint present que compta amb el privilegi que molts dels investigadors són, alhora, autèntics tresors vius que li permetran reconstruir eixe temps amb fidelitat i des de la complicitat. Gràcies, mestre.